La vida en mort després d'una mort en vida

La imatge:

Un majestuós piano en una sala d'estar. Sobre les tecles més agudes, una rosa vermella amb un parell de pètals solts escampats pel voltant, i algun pel terra. Un dels del terra estava boca amunt, com una cullera, i anava acumulant les gotes de sang que queien regalimant del piano. Al mig d'aquest, les mans mortes d'una noia, una de les quals es tancava al voltant d'un ganivet de tallar pernil ple de la sang que embrutava l'instrument i regalimava, i el seu cap amb uns ulls verds ben oberts a través dels quals s'havia escolat la seva vida. Havien caigut en pes mort sobre el piano, formant un acord amb diverses notes que retrunyia per la sala d'estar tètricament, amb cada cop menys força. Era com si les últimes notes que havia tocat la noia, tant les voluntàries que havia tocat per la cançó com les involuntàries fruit del seu pes mort, perdessin vida com ella.

Hores abans:

Estava amb el meu grup d'amics. Allà també hi havia el meu xicot, però ell semblava no veure’m. Estava convençuda que era per la meva actitud sempre depressiva, ell necessitava algú que l'alegrés una mica més! I ja no quedava quasi res d'aquella relació que manteníem al principi, fins i tot abans de començar a sortir, quan ell em volia veure cada dia, i si no ens trobàvem venia a veure’m a casa, encara que tan sols fos per cinc minuts. Tot havia canviat... o no? Arribava un punt que jo ja no sabia què era real i què no, si les sensacions me les feia jo mateixa. O potser les il•lusions eren el que em feia. De fet, portava anys que només vivia d’il•lusions, i quan no en tenia me les fabricava. I resultava penós. Fins que un dia em vaig afartar d’enganyar-me i ja no vaig voler seguir més. L’única il•lusió que em quedava s’havia avorrit de mi…

Quan vaig arribar a casa vaig deixar caure la bossa i vaig anar directa al piano de la saleta. Estava sola a casa. Millor, així no em sentiria tan sola. Volia intimitat amb el meu millor amic.
Em vaig posar a tocar, i em va venir una sensació molt estranya. Potser era coratge, però no sabia ben bé si tenia algun sentit. I aviat ho vaig entendre: era el coratge que em faltava per fer allò que portava temps pensant. Em vaig aixecar i vaig anar a la cuina, i d’un calaix en vaig treure el ganivet del pernil. Vaig tornar cap al meu company de penúries i vaig deixar-hi el ganivet a sobre. Vaig començar la melodia de nou, i em vaig deixar endur per les sensacions. No m’importava res més que el so del piano. I quan vaig acabar la cançó vaig mirar el ganivet, decidida a permetre-li arribar allà on ningú mai havia arribat: el meu cor.
En el meu últim alè desesperat vaig tocar el meu acord preferit al piano, encara amb el ganivet a les mans i la meva pròpia sang fluint, i al final em vaig donar per vençuda i vaig caure sobre el meu amic, qui m’havia acompanyat, literalment, fins la mort.

Uns mesos més tard:

“Estava molt a prop d’ella. Molt a prop!”
Ell l’agafava per l’espatlla, i la mirava carinyosament. I jo no ho podia aguantar, mentre recordava aquella frase que tants cops m’havia repetit per dins, i que ara em tornava al cap. Massa a prop.
Estaven dins l’aula, entre assignatura i assignatura, i jo estava dins l’aula però ningú no em veia. Normal, la gent no sol veure els fantasmes. I no només això, sinó que no hi creuen. Genial, ningú creu en mi.
Ara només podia observar, ja no el podria tocar mai més, i ell no em veuria mai més. I ni es recordava de mi. Tenia el càstig per ser tan ignorant: la tortura de veure’l cada dia, cada moment de la meva eternitat, i estar pitjor que abans de morir. Ell reia, i cada riallada em semblava una punyalada, però em feia el mateix mal que si m’haguessin clavat un punyal de veritat, perquè ho havia “viscut”. Quina ironia aquesta paraula, era el meu últim alè.
I era llavors quan m’adonava que em tocaria viure la tortura eterna tan sols per haver volgut evitar una tortura temporal. Jo ja no hi era, però el món no s’havia aturat.
No només no es recordava de mi i tot seguia igual, sinó que estava feliç amb una altra. I jo mai podria escapar-ne.