El tren de l'infinit

Mirava per la finestra, concentrada en l’infinit. Es feia de nit. Al seu costat, el telèfon va començar a sonar. Va mirar el número que trucava amb desinterès, i llavors va tornar a centrar-se en el cel, on la lluna ja es deixava veure tímidament. Una llàgrima va lliscar per la seva cara, fins a caure morta al terra de l’habitació. Estava sola. Sola a casa i sola en aquell món d’on no se sentia part. El telèfon va deixar de sonar, i el silenci va regnar al pis. Un silenci que la matava. La solitud l’envaïa dia rere dia, i era com si les persones passessin al seu voltant sense veure-la, o com si fossin estàtues i ella fos la única persona en el món.
Va apartar la vista del cel, i va anar a l’habitació. No pensava. Ella, almenys, no pensava. Eren els pensaments, les imatges, que li venien al cap. I ella no hi podia fer res. Cada imatge li obria més la ferida que tenia. Va agafar les claus, va sortir del pis i va tancar la porta. Un cop al carrer, va començar a caminar. Tenia una direcció fixada, i era l’únic que volia en aquells moments. En arribar a la cantonada, va llençar les claus al contenidor. Va seguir caminant, i en arribar a la via del tren es va aturar. La tanca estava amunt, però ella va esperar just a la vora de la via. Al final va començar a sentir el brogit llunyà del tren, que s’apropava. La tanca va baixar, i el tren s’apropava a gran velocitat. Sempre havia tingut por dels trens, però ara ja no tenia por, perquè el tren que s’acostava la salvaria de tot el calvari viscut. Quan ja estava molt a prop, va pensar una última cosa i va fer un pas endavant. Se n’havia anat de casa per no tornar.