Dolç miratge que sempre s’esvaeix,
Cada cop que la mar remulla el cel.
Una mar que mai no es vol treure el vel,
Un miratge que amb vel la mar cobreix.
L’instant de miracle que no floreix,
La basarda, cada cop més fidel,
L’interior que em surt, cada cop més cruel,
I el sentiment de culpa m’envaeix.
La fada del somni per dins em mata,
Però el meu destí jo no puc escollir,
Perquè la realitat em remata.
Què puc fer sinó simplement morir?
No puc triar sinó una mort barata,
Esperar-me al principi de la fi.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada