Untitled

Caminava sobre brases, però tenia els peus gelats. El camí d’enganys i decepcions s’anava obrint al seu pas. No sabia com continuar, si rendir-se o seguir endavant i enfrontar-se al que pogués passar. Tenia por de la solitud. Era com intentar llançar-se per un precipici i aconseguir que unes ales invisibles li donessin la llibertat que mai havia pogut aconseguir. Però queia, i cada cop la caiguda era més dolorosa. Havia deixat de confiar en el destí, i creia que el futur no existia, que tot era present. Petits cristalls de dolor lliscaven avall per la seva cara fins a precipitar-se contra el terra, dia rere dia, tot i els esforços que feia per contenir-los. Hauria donat el que fos perquè la màscara que es veia obligada a portar no ho fos. Veia el futur molt lluny, els dies es feien eterns, i l’esperança anava morint dia a dia. No tenia motius per a somriure, però ho feia. La gent es creia tot el que ella feia i deia menys les veritats. Cada cop se sentia més abandonada, fins al punt que havia decidit tancar-se en ella mateixa perquè no li poguessin fer més mal. Però el seu cor ja no estava sencer. Possiblement fins i tot l’últim batec del cor havia estat per abandonar el lloc que ocupava al seu pit. Estava buida, buida de tot sentiment. Ja no sentia res, i no sabia ni perquè plorava ni perquè reia. Les llàgrimes queien soles, i la rialla s’apagava de cop. Esperava i esperava, però no arribava mai el que havia d’arribar, fos el que fos. Al final va deixar d’esperar, i es va limitar a sobreviure com pogués, encara que la seva vida fos una vida buida i sense motiu.