~Ich komme aus der Himmel, aber ich lebe in die Sonne~

Caminava sota la pluja, sense rumb. El ressò dels seus passos es perdia en l’infinit, i la seva mirada també. Els seus pensaments, però, la bombardejaven. No podia deixar la ment en blanc, i les imatges la colpejaven. Les gotes de la pluja es clavaven com punyals sobre la seva pell, però el dolor que sentia no era físic. Només volia acabar amb tot. No volia tornar a la llar, perquè no en tenia. A casa no hi volia anar, perquè eren els crits de sempre i llavors acabava tancada a la seva habitació com si visqués sola. No podia anar a casa d’una amiga perquè no en tenia. Les poques que tenia no ho eren de veritat. Ja no podia confiar en ningú. Se sentia traïda, però alhora alleugerida. Volia estar sola, tot i que odiava el sentiment de solitud. La vida li semblava que passava en un instant, mentre que els dies de sort tardaven una eternitat en arribar. A cada pas que feia li semblava que no avançava, sinó que retrocedia. Volia marxar lluny, i no tornar mai més. Havia aguantat tot el que havia pogut, però ara ja era massa. No tenia temps per ella sola, que era l’única en aquest món que se l’estimava. Se sentia sola i abandonada, i trepitjada i utilitzada. I enganyada per sobre de tot. Ara es veia com una estúpida per haver estat esperant l’amor i la tendresa d’algú que l’apreciés amb sinceritat. Va seguir el seu camí cap al no-res, odiant-se a sí mateixa. Les paraules i el moments passats recorrien la seva ment amb desordre i rebombori. Pensava que es tornaria boja. Li feia mal el cap, i estava molt adolorida. Sobretot des de que havia convertit el seu últim engany en desengany. Havia confiat en el destí, i aquest li havia tornat a fallar. Enamorada i enganyada caminava, cada cop més lentament, fins a aturar-se. En aquell moment va notar un fort dolor i les cames li van fallar. No podia confiar ni en les seves cames. Va notar la humitat i la fredor del terra. De tota la gent que l’havia trepitjat, quasi ningú no era honest. Odiava la vida i la gent que en tenia. Els cabells se li van impregnar de l’aigua amarga d’un dia plujós diferent que els altres, en què havia descobert que no valia la pena seguir lluitant per una cosa en què no creia: l’estimació. Va deixar que les parpelles se li tanquessin, rendint-se al destí, i donant-li una altra oportunitat, deixant que escollís el que vindria després. Fos el que fos, no podia ser pitjor.