La rosa negra

S’obrí lentament la rosa negra, com per art de màgia, amb les llàgrimes de rosada brillant amb alegria, però tristament. També s’obrien clarianes al cel blau marí, furiós i amenaçador, a poc a poc, com si al sol li costés sortir del seu amagatall. El vent acaronava suaument la rosa, que es balancejava solitària enmig de la seva perdició, i les seves llàgrimes l’acompanyaven en la dansa, qui sap si d’alegria o de tristesa. Temps enrera, les espines li haurien servit d’arma defensora perquè no l’arranquessin, però ara la seva solitud era tal que ja només eren nosa; a més, se sentia arrancada igualment, separada de tot, diferent. Molts anys van haver de passar perquè veiés que no estava sola. De fet, les roses no tenen ulls. Però es va acabar adonant que, si estigués sola, no estaria allà. Hi havia un sòl, una base que la subjectava. Amb els anys també va anar veient gent, com ninots gegants amb autonomia, que es movien lentament, i somreien a càmera lenta. Tot era lent, etern. Fins que al final va aparèixer una noia amb un vestit blanc, que va rodejar-la amb la seva mà i, tot i la seva arma fins llavors inservible a causa de la solitud, la va intentar arrancar. L’escut no funcionava, perquè la pobra no sabia fer-ne ús. Però la noia no podia. Insistia, ho intentava una i altra vegada, però no ho aconseguia. Al final va desistir, i la rosa es va adonar que era el sòl, que no l’havia deixat marxar. No podia viure sense ella, ni ella sense ell. Es necessitaven. I en el fons ella sabia que ell no la deixaria marxar. De fet, la nena havia vist una rosa roja com el foc...