La tomba blanca

M’endinso en la pluja. La seva olor i el seu tacte s’apoderen dels meus sentits. Em sento hipnotitzada. Les meves llàgrimes cauen al terra i es barregen amb la pluja. No em fa res mullar-me, ni passar fred. La sensació de llibertat em domina. Observo al meu voltant. Tot és viu, la gent parla i riu, però ningú sembla adonar-se de la meva presència. Avanço a través del xàfec, i davant meu visualitzo alguna cosa blanca, que resta immòbil. M’hi acosto, i de seguida veig una tomba blanca sense nom. Lentament, arribo fins a la tomba. Allargo la mà i, sense pensar, la toco. En els meus ulls es reflecteix la por. En l’instant en què les meves mans senten el contacte de la superficie de la tomba, aquesta es torna negra. De sobte, tot desapareix. Ja no sento res. Estic dins la tomba, però sé que hi ha aparegut un nom: amor. Ja no hi sóc, i no sé si la gent se n’adona. L’amor ha mort, i no tornarà a viure mai més. Només en queda un esperit adolorit, que mira el món trist. Tot ha canviat. El més segur és que la normalitat no torni mai a la meva vida, perquè ja no tinc vida. Me l’han robat.