L'assassí del carrer Darkness

Tenia el poder de tot el que buscava: el de la mort. Amb la seva mirada boja, els ulls desorbitats, amb foc dins, cercava la presa, si pogués ser, difícil. Li encantava seguir les víctimes i tenir obstacles per aconseguir-les, perquè llavors encara se sentia més orgullós de si mateix. Però la desesperació guanyava el repte, en aquells moments, i necessitava sentir l’olor i el gust de la sang. Li encantava, dins la seva bogeria, degustar la sang, i sempre en guardava mostres de la víctima més saborosa, per recordar-la i reviure-la en tot moment. En aquells carrers foscos, de nit, amb el ganivet a la mà i l’orella a punt, buscava qualsevol senyal de vida, qualsevol rialla mortífera i letal, qualsevol xiuxiueig trencador, qualsevol silenci humà pertorbador. Allò el molestava, el cremava per dins, però alhora el feia sentir esperançat, perquè li donaria el que volia.
Però seguia i seguia caminant, i no li arribava l’oportunitat. En una cantonada el cor li va fer un bot: un home d’uns 30 anys acabava de topar amb ell. Un altre motiu: no li agradava gens que el toquessin, si no era l’última cosa que feien; li produïa un plaer enorme saber que, qui l’havia tocat, en qüestió de segons estaria mort.
I tot va passar molt ràpid, més del que ell hagués desitjat. Tot i l’ensurt de la topada, la seva reacció va ser ofensiva. Va alçar una mà, la buida, i va arreplegar la cintura del jove, mentre el girava d’esquena a ell. L’home el va agafar pel braç, per desfer-se del violent agressor, i això encara li va fer augmentar a aquest les ganes de respirar la flaira del perfum de la seva sang. Ja en notava la presència, tot i la barrera de la pell. I en un segon de satisfacció va alçar la mà a la qual tenia el ganivet, i va notar com s’enfonsava a la pell del coll de l’home, com si l’arma fos part del seu cos, part d’ell. Un tall sec, i la vividesa de la mirada del noi es va escapar, amb la seva vida, pel coll, a través de la sang, mentre el cos inert es desplomava al terra. Ell el contemplà una bona estona, mentre olorava el ganivet brut, i de tant en tant hi deixava lliscar el dit per impregnar-lo de la sang i dur-se’l, tot seguit, a la boca. Delícia. Una mostra per guardar.