Record d'un dia de solitud

Avui, tornant del desengany d’un malentès, he pujat al bus i m’he sentit com una sardina enllaunada; el bus estava ple de gom a gom. Hi havia, a prop meu, un home jove, alt i molt prim, potser massa, amb el braç esquerre enguixat. Tenia tot l’aspecte de ser solter.
També hi havia, assegudes, tres dones sud-americanes d’uns trenta anys.
De sobte, per si fóssim pocs, el bus ha parat a una parada on hi havia tot un casal de nens i nenes. Potser eren 20 o més, i han pujat tots.
Jo estava bastant irritada, per culpa del que m’acabava de passar, i allò m’ha fet posar dels nervis. Els nens saltaven i cridaven, com micos de la selva. De seguida he vist la imatge: els nens penjant-se per les barres per aguantar-se del bus, i fent xisclets com els ximpanzés. Ni això m’ha fet somriure una mica. Un sentiment de solitud i de buidor m’envaïa, i sentia els crits i la remor de veus allunyar-se, i el suau balanceig del bus que alentia la velocitat a poc a poc. Era com si tot desaparegués. Però de sobte he vist que l’home del braç enguixat somreia. Somreia com si veure aquells nens el fes feliç. Un somriure molt bonic, que no oblidaré. Mirava els nens, i reia, sense dir res. Era un somriure una mica trist, però feliç alhora. He imaginat que li agradaria tenir fills, perquè per com li brillaven els ulls ho semblava. Lentament, dins meu ha començat a florir un sentiment molt estrany... jo també començava a somriure, sense adonar-me’n. Mirava els nens, però sobretot mirava l’home. De tant en tant, la seva mirada, que es passejava per tot el bus ple de ximpanzés, també es trobava amb la meva, sense deixar de somriure. Semblava que em digués alguna cosa, com si amb la mirada em volgués dir que l’escena el feia feliç. I no sé si ho ha notat, però la meva mirada i el meu somriure li deien que m’acabava d’alegrar el dia. M’he sentit feliç.