Mort a les 8.43

“Mireia Puig”

Es va despertar. El despertador sonava i, amb un cop de mà, el va fer callar. Volia que el moment fos etern. No volia posar els peus a terra, se sentia bé embolicada en un llençol. Va aclucar els ulls i va reposar una estona més. El so d’una flauta celta va arribar a la seva oïda. La va estar escoltant, i es va adonar que la feia sentir molt bé. Es va aixecar i va mirar per la finestra oberta. El sol d’estiu brillava, tot i que era tan sols maig. Les flors de la terrassa començaven a florir. Va enfilar-se per l’escriptori i es va asseure a l’ampit de la finestra. Va estar-se així un quart d’hora, i llavors va sentir soroll a l’habitació dels seus pares, que també donava a la terrassa. Va baixar del seu lloc de meditació i va disposar-se a entrar a la seva habitació. Es va parar al mig de la porta, per sentir uns moments més aquella dolça música. Va tancar la porta a desgrat i va començar a canviar-se de roba. Tot seguit va anar a la cuina, on la seva mare l’esperava per esmorzar. Després d’esmorzar va anar a agafar la motxilla i va sortir de casa. Va trobar-se a un veí que anava a la seva escola, un any més gran que ella, i van intercanviar un dolç somriure. Ella va anar cap a l’escola i va tornar a sentir la música. Sense saber perquè, es va alegrar de sentir-la. Li agradava. Va sentir que passava un tren per la via que creuava el poble, però no s’hi va fixar. Encara estava una mica lluny de la via. Es va concentrar en la música. Era el que necessitava; desconnectar. Volia fer fora tot pensament del seu cap. Caminava sense direcció; anava cap a l’escola però no se’n recordava. Va creuar la via de tren i un tren se la va endur. Només va quedar, sorprenentment, una foto d’Escòcia.


“Joan Carles Palau”

Es va despertar. Sentia la música celta de fons, i no sabia d’on venia. Tampoc li importava massa. Va vestir-se i va agafar el maletí i les claus del cotxe per anar a la feina. La música li agradava. La tenia a la ment i a l’oïda. Va anar a buscar el cotxe i va engegar el motor. Quan estava a punt d’arribar al primer semàfor va encendre la ràdio i va sentir la música celta. El volum estava al màxim, i l’havia sobresaltat. No va tenir temps de pensar: va creuar el semàfor en vermell i un camió el va envestir. El cotxe va quedar irreparable.


“Montserrat Ribas”

Es va despertar. Vivia sola (era viuda) i li costava caminar, però tot i així, cada matí sortia una estona a passejar. Es va vestir i va anar a la cuina per a prendre un bol de llet amb cereals i dues torrades. Ho va fer sense pensar, però, perquè de seguida que va entrar a la cuina va sentir una alenada d’aire fresc i una música celta preciosa va apoderar-se de la seva completa atenció.
Vivia en un edifici vell, en el qual tot estava en molt mal estat. Per això hi havia un cartell amb queixes dels veïns a cada pis. Però aquell dia no s’hi va fixar. Estava escoltant la música. Va sortir de casa i, quan es disposava a baixar quatre pisos a peu a causa de la manca d’ascensor, va caure escales avall, per unes escales estretes i molt verticals. El seu últim sospir va anar acompanyat d’una llàgrima de dolor, solitud, tristesa, frustració i desesperació.


- Té la foto!
- Quina foto?
- La del tren.
Es feia el sord davant de tots els comentaris i murmuris. El veí de la Mireia coneixia els casos de la Montserrat i en Joan Carles, però no sabia res de la música i no els relacionava amb el de la noia. Tothom sabia el que li havia passat a la Mireia, però ningú no ho sentia com ell.
Va agafar les coses, inclosa la foto, i se’n va anar a casa, cansat després d’un llarg dia d’escola. A mig camí va mirar la foto i va recordar el somriure matiner que li regalava cada dia la Mireia. Va entristir en pensar que ja no el veuria mai més. De cop va començar a sentir una música celta preciosa.
A casa seva estaven molt preocupats, perquè eren les onze de la nit i encara no havia arribat. Ell, però, havia estat a l’edifici, però tard. Quan va arribar-hi ja era de nit. Va pujar fins al vuitè pis, on hi havia el terrat. Allà l’estava esperant la Mireia, flotant a l’aire, just darrere de la barana protectora. La música celta li sonava fort a les orelles. Ara una noia la cantava. Era la Mireia, que cantava per ell. Li deia que s’oblidés de tot, que fos feliç. “Vine amb mi”. Cantava, i ell la volia abraçar. Va enfilar-se a la barana i es va disposar a saltar. “Quan caiguis i no et puguis agafar enlloc jo et sostindré”. De seguida va perdre contacte amb la barana. Va sentir l’aire d’estiu acaronant-li la cara i els cabells. El temps, per ell, s’havia aturat. Acabava de saltar, i la Mireia l’esperava amb els braços oberts i el somriure matiner que tant li agradava. En el moment en què ell va sentir la seva frescor més a prop que mai, per fi va ser feliç.
El matí següent els pares es van despertar ràpidament. S’havien adormit esperant al seu fill. Van anar corrent a veure si estava dormint a la seva habitació, però desesperadament van veure que no hi era. Van trucar al timbre, i van anar a obrir, pensant que seria ell. Era l’única cosa que tenien al cap. Però eren dos policies. Hi havia un tros del carrer precintat perquè la gent no hi passés, i un rebombori de gent al voltant. Van entreveure el seu fill estès al terra sense vida. Però no era ell, sinó un ninot de drap a mida real, una reproducció exacta. Els agents els van mostrar una foto d’Escòcia, que per darrera era una altra foto digital, presa en un parc, on sortien la Mireia i ell asseguts en gronxadors, rient feliços. Mentre l'observaven, van començar a sentir una dolça música de flauta travessera, però cada un pensava que l'altre no la sentia, que només estava a la seva ment. I llavors, com si la música els hagués inspirat, van fixar-se en un detall. No ho entenien. A la foto hi havia marcats el dia i l’hora en els quals s’havia fet la foto; datava del dia anterior, mitja hora després de l’escola.