30 de nov. 2009

Nada

Nada nada en mi mente,
Nadando consigo enmedio de nada.
Ya nada es suficiente;
Nada es todo con nada,
Toda Nada nada desesperada.

Todo queda en presente,
Todo es nada. Dice el alma callada
Que Nada es permanente
Mas Nada está acabada.
Todo es nada, y el presente nada en nada.

Y entonces Nada miente.
Presente o pasado es en todo y nada;
Futuro inexistente.
Nada por siempre nada,
Mas Nada no es nada, y quedóse helada.

Evasión

Sólo con estar allí presente mi alma se siente libre. Sólo deja la mente en blanco y concéntrate en lo que ahora ven tus ojos.
Saborea la amargura que se posa dulcemente en tus labios. Observa el aire que hueles, fíjate en él. Toca, siente los pedacitos de alma humana y no humana que flotan. Es un universo paralelo, un refugio, una cárcel, un paraíso. Una vez entro allí, ya no puedo salir voluntariamente... mas puede que sea lo mejor. Es adaptarse, es ser feliz. Es un conjuro de amor, un hechizo de fantasía, una nube de color sombría. Es una abstracción congelada, un frío manipulador, un peldaño más hacia la luz de la oscuridad. Es el sol brillando en plena noche, un cosquilleo en el estómago, una insensibilidad inhumana. Te hace sentir vegetal, pero un vegetal nunca sufre. Ven, ven a probar mi droga. Sólo sucumbe a los deseos de no desear, sólo calla y piensa.
Tienes el cielo a un paso.


El fragment inicial, en negreta, és cortesia de l'Ariadna Porcel, que es va oferir voluntària a ajudar-me en el meu experiment basat en records de l'ESO: a partir de dues línies ja escrites, de tema indeterminat, construeixo un petit bocí d'ànima (altrament dit un escrit :D)

Surprise!!

I never thought it was going to happen. The lights on the road were shining, but there was a dark ambient. A body was lying in the middle of the road, and there weren't any noises, any life.
Suddenly, the body opened his eyes and woke up. He turned his head left and right, and left again, and he started walking to me.
When he did the first step, a loud mix of noises almost made me deaf. I payed attention to every sound and I realized they were dogs barking, but not only the dogs of the neighbourhood; of all the city. I turned again and I almost fell: he was in front of me, at one centimeter of my face. His dead eyes were blue, they looked like glass. He put his hands on my face and fixed his eyes in mine. Strongly, hardly. His hands started to shake, and my head hurt as it was going to explode. Then, suddenly, he began disappearing, as smoke. I felt him getting inside my eyes, and passing through my neck to arrive at my chest, inside of me. My heart hurt a lot, only for one second, and then it all was over. Silence.
I was damned, and he was going to stay in my heart forever.



Mmmmm sorry per les faltes que I could have done. :D

19 de nov. 2009

Plof

"Per molt que caiguis, sempre t'aixecaràs..." I si per molt que t'aixequis sempre acabes tornant a caure? Val la pena aixecar-se?
A mi m'han fet molts cops la típica broma de, si se'm cau algo al terra dir-me: "jeje, deixa-ho aquí i així no caurà més".
Potser no val la pena aixecar-se, potser és millor quedar-se al terra per no caure més...

17 de nov. 2009

Paradís

Enmig de la boira d'aquell abís
Infinit, amb uns ulls plens de tristesa,
Un àngel d'una absoluta bellesa
M'omplia de bocins de paradís.

Com un cop de punyal profund, concís,
Aquell ésser d'una naturalesa
Tan suprema em tenia del tot presa,
Provocant en mi un desig malaltís.

Tal vegada era son perfum? Sa olor?
Aquella droga dolça i perillosa
Que de cop em feia sentir millor.

La olor que impregna aquella negra rosa,
La trobada i la fi d'aquell dolor,
És la sort que el destí al final imposa.



CUNS ;)

16 de nov. 2009

Mosques

Dinava tranquil·lament, pensant en la postura que escolliria quan anés a seure al sofà, el seu estimat sofà, a mirar la sèrie. No tenia cap pressa, perquè començava al cap d'una hora i mitja, però sempre s'enganxava a xafardejar amb els programes de premsa rosa (i, posats a fer, a insultar els famosos).
La imatge que ve en ment amb una descripció així sol ser la d'una persona d'edat avançada, o quelcom semblant. Però no. Era un noi jove, potser d'uns tretze anys, amb els ulls ombrívols i mig tancats. Tota la seva ocupació era mirar: mirar la sèrie, mirar les mussaranyes, mirar les calces-paracaigudes de la veïna del costat, mirar la veïna del davant (per déu, que n'era de guapa aquella joveneta), i un llarg etcètera.
En aquell moment es dedicava a mirar les mosques. Estava quiet, amb la boca oberta, els ulls encara mig tancats, com acabat de llevar eternament, i la cullera plena de sopa vessant per segons, a vegades a petits rajolims i a vegades amb compta-gotes, i observava com un parell de mosques, potser més, es movien alegrement per la cuina. Una va anar primer al tros de pastís que li havia portat la veïna (la del paracaigudes), tot seguit a un armari i, finalment, a la punta de la cullera. Ara volava i semblava histèrica. "Bajanades, és una mosca..." va pensar el noiet.
L'altra mosca havia anat a la finestra, i seguidament havia fet una parada curtíssima al seu braç, per anar finalment al plat de les postres.
Li feien tanta gràcia que els hagués donat un tall de pastís de bon grat.
____

- Estic cansada!
- T'aguantes.
- Tinc gana!
- T'aguantes.
- Pastís!!!
- T'ag... què? On?
- A veure qui hi arriba primer, elis-elis!
- Serà possible... Ets més jove, i més ràpida!
- Que no, dona, el problema és que t'empanes.
- Potser necessito que Moscou m'il·lumini...
- Ha-ha-ha. Però si ets amosca!
- Però les estadístiques demostren que quan ens fem grans necessitem creure en quelcom, i jo començo a creure-hi.
- Ja estàs de dir tonteries? Va, surt de la finestra, que et proposo un repte.
- Quin?
- Ves fins el braç d'aquest noi i toca'l només un moment, vigilant que ni se n'adoni.
- Uf... impossible.
- Ens hi juguem el pastís.
- D'acord!
- Endavant, doncs. Jo em poso a l'armari, no fos cas que, si es mosqueja, jo també rebi...
"Bzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz..."
- Molt bé! Ei! On vas?
- Al pastís. Tu pots menjar sopa.
- No! Jo també vull pastís!
- T'aguantes.

13 de nov. 2009

Estacions

Era aquella època en la qual el temps pintava els camps de colors i el vent, sense presses, a punt d'anar a hivernar, demanava un darrer ball a les flors. El rei del cel ja no s'amagava, i imperava en tot allò que el mirava des de baix, jovial. La població, adorant-lo, tot i el relax precedent, començava a notar-se animosa, ansiosa, alegra, fresca, juganera. I mentre la llum que tot ho abraçava gaudia de l'àpat deliciós d'ombres, totes les ferides cicatritzaven i desapareixien com si mai haguessin estat produïdes. El fred es va escalfar, abrigant les despulles de l'hivern constant, ja extingit. I un espès reclam de solitud banyava la terra fèrtil.
En aquells moments, però, la nit il·luminava la població. La màgia de la lluna creixent transpirava pels núvols, embriagant els horitzons connotatius. En un sospir es podia percebre la gatzara estival, llunyana, mentre que els càlids somnis s'apoderaven de les ànimes somiadores, tranquil·les, relaxades, manses, endormiscades. La fressa del silenci emmudia mentre errava arreu, buscant sense buscar.
Era aquell deliciós temps de pau, de vida i mort: mes l'única mort que hi havia era la d'aquell fred, dur hivern, que se n'anava per no tornar més.

5 de nov. 2009

Espontània com un pixat de gos en una "farola"

Si por amarte
me llevo la peor parte
déjame odiarte,
deja que me aparte.
Por el amor de Diós y por amor al arte,
no voy a amarte
hasta que me harte,
voy a torturarte
hasta matarte.

Ole mi arte.

4 de nov. 2009

L'ou i la gallina

Les persones s'uneixen perquè s'han trobat, o es troben perquè estan unides?

És una pregunta que em recorda força a la pregunta "què va ser primer, l'ou o la gallina?". Perquè aquesta qüestió em té molt intrigada, i no sabria dir quina n'és la resposta.

Per una banda, els romàntics recolzarien la segona opció: les persones es troben perquè estan unides. Això es pot identificar amb el mite al qual faig referència en el sonet "Els siamesos autistes", i també amb l'expressió "la mitja taronja". És a dir: tothom té la seva meitat pul·lulant pel món, i si, de tanta gent que hi ha a la Terra, hom s'acaba trobant sempre a aquella persona, és perquè el destí ho vol, perquè s'han de trobar.

Per altra banda, hi ha qui podria creure que les persones s'uneixen perquè s'han trobat. Això significa que cada persona té un nombre bastant elevat de "mitges taronges" pel món, i simplement agafa la que té més a prop. Dues persones que es porten bé entre elles, s'acaben estimant molt i es fan molt amigues, i si hi sumem l'atracció física (que pot ser independent de l'amor) ja tenim la "parella perfecta". Però... si un dels dos hagués viscut a Estats Units, l'altre s'hagués quedat sense parella?

O potser és impossible que un component de la parella visqui lluny de l'altre, perquè com he dit abans, s'han de trobar...

Per mi és un misteri, però ara per ara sóc partidària de la segona opció...

2 de nov. 2009

Howie Day - Collide

A l'únic lector d'aquest blog: buscant cançons del grup Collide, vaig anar a parar a aquesta cançó, de la qual Collide és el títol.

The dawn is breaking
A light shining through
You're barely waking
And I'm tangled up in you
Yeah

I'm open, you're closed
Where I follow, you'll go
I worry I won't see your face
Light up again

Even the best fall down sometimes
Even the wrong words seem to rhyme
Out of the doubt that fills my mind
I somehow find
You and I collide

I'm quiet you know
You make a frist impression
I've found I'm scared to know
I'm always on your mind

Even the best fall down sometimes
Even the stars refuse to shine
Out of the back you fall in time
I somehow find
You and I collide

Even the best fall down sometimes
Even the wrong words seem to ryhme
Out of the doubt that fills your mind
You finally find
You and I collide

You finally find
You and I collide
You finally find
You and I collide




El amanecer esta rompiendose
una luz esta brillando atra vez
Tu estas apenas despertando
Y yo estoy enredado arriba de ti
Si.

Estoy abierto, Tu cerrada
Donde yo siga, tu iras
Preocupado yo no vere tu cara
Iluminarse otra vez

Hasta lo mejor se cae a veces
Hasta las palabras equivocadas parecen rimar
Fuera de la duda que llena mi mente
De algun modo encuentro
Tu y yo chocamos

Soy callado, lo sabes
Tu haces una primera impresion
He encontrado que estoy asustado
De saber que estoy siempre en tu mente

Hasta lo mejor se cae a veces
Hasta las estrellas rehusan brillar
Posteriormente tu caes a tiempo
De algun modo encuentro
Tu y yo chocamos

No pares aqui
Pierdo mi lugar
Estoy muy cerca

Hasta lo mejor se cae a veces
Hasta las palabras equivocadas parecen rimar
Fuera de la duda que llena mi mente
De algun modo encuentro
Tu y yo chocamos

Finalmente encuentras
Tu y yo chocamos

Finalmente encuentras
Tu y yo chocamos


I l'essència d'aquella dolça melodia em va penetrar, afilada i agressiva com un ganivet, fins que la vaig sentir, ardent, córrer per les meves venes, perforant-me, com si es tractés de la meva pròpia sang; així doncs... tampoc me'n podia desfer, ni volia. Perquè... qui desitja profundament dessagnar-se?

16 d’oct. 2009

Els siamesos autistes

En un temps futur, present i passat,
Observats pel llampec tot poderós,
Els siamesos autistes, amb formós
Orgull, s'estimaven sense pecat.

Un amor perfecte i el seu estat
Enfadaren el gran rei vanitós,
Que llençà un llamp maleït, furiós,
Convertint el que era doble en meitat.

Ja no eren autistes, pobres siamesos.
Vagaven entre la terra i el cel;
Dins de la llibertat ara eren presos.

Siamesos simbiositzats amb anhel
Cerquen la meitat que aquells llamps ofesos
Els han près: és morir o tornar-se gel.

26 de set. 2009

Empaitant un somni

Aquella criatura m'encisava: la seva llarga cabellera, roja i refrescant com una rosa; els seus ulls, foscos en la penombra, i clars a la llum; els seus llavis, a joc amb la cabellera; la seva pell, fina i blanca, brillant amb els raigs de les clarianes d'aquell frondós bosc. Ella buscava, mentre la seva blanca roba dansava amb el vent i els arbres l'acompanyaven, somiosos. La suau remor del vent i les fulles en la dansa trencaven el dolç silenci que regnava. Jo la contemplava, també en silenci, i deixava que m'embriagués; però la planyava, perquè sabia que ella no arribaria a trobar allò que buscava.
De cop, un cruixit de fullaraca i branquillons em va desconcertar. Ella es va sobresaltar, va obrir molt els ulls i va parar de moure's. Vaig mirar un segon el meu peu, que havia estat el causant de la situació, i quan vaig tornar a alçar la vista ella ja no hi era.
Aleshores vaig començar a buscar; buscar-la a ella i a allò que buscava.
Mai no sabré si ella havia estat un miratge, però el que sí que sé és que no la trobaré mai, ni allò, el que fos, que ella cercava.

Festa del mar

En aquella freda nit de desembre, el so sibil·lant del vent es barrejava dolçament amb les paraules calmades del mar. I una jove, dreta, mirant cap all+a on es perdia l'aigua, escoltava, tancant els ulls de tant en tant, com el mar li parlava. Les onades se li acostaven, amenaçadores, però en arribar a ella s'encongien, acaronant-li tan sols els peus. I ella s'alçava, entre la sorra xopa, sense por, orgullosa, amb un somriure misteriós.
D'entre les onades va sorgir un petit remolí, i al costat d'aquest un altre, i un altre, tots davant d'ella. I, com si el remolí hagués contingut tota l'aigua per expulsar-la, de cada un en va sortir un raig d'aigua que es va enfilar ben amunt. I ella restava impassible, almenys en aparença. I llavors va començar a avançar, mentre els rajos seguien pujant cap a la infinitat del cel, i l'aigua baixava de nivell. Ella seguia, però per molt que s'endinsava en el mar, l'aigua no la cobria més que fins els genolls.
Finalment, es va aturar. Estava just al centre de tots els rajos, que es van apagar de cop. Un petit esquitx d'aigua li va tocar a la mà dreta, enmig del silenci. Cap més so. Ni el del vent.
Va mirar amunt i, com tot de llampecs humits, els rajos s'enlairave, ja sense connexió amb la resta del mar.
I, després d'aquell instant de pau, una suau brisa va començar a xiuxiuejar de nou, i de sobte va caure tota l'aigua que els rajos havien expulsat. Ella va desaparèixer a sota. I l'aigua va tornar a estar tranquil·la.

20 de set. 2009

Algos

Algos -> dolor (grec)

"Algo és algo" -> expressió conformista. Traducció en grec: "dolor és dolor". "Algo" és dolor, tot és algo.

Tot és dolor.

7 de set. 2009

"Sense" sentit

- L'altre dia vaig trucar a en Morfeu.
- I feia bon temps?
- No, eren les deu i quart.
- I el conill com es porta?
- Doncs em van incendiar l'hort!
No té sentit. O sí...? S'ha el·lidit informació, simplement. Si expliquem que l'objectiu d'en Morfeu era quedar-hi, i feia mal temps perquè eren les deu i quart de nit i feia fred, s'entén. I si especifiquem que el conill és d'en Morfeu, i que menja pastanagues de l'hort, i en cremar-se aquest no hi ha pastanagues i el conill està nerviós, també s'entén.
Tot té un sentit, però s'ha de saber trobar. El sentit de la vida és diferent per a cadascú, i l'ha de trobar un mateix.

29 d’ag. 2009

Almas

Cogió el lápiz y se sumió en el más profundo sueño, el sueño de las palabras. De aquel pequeño trocito de madera salió lo que llevaba dentro, lo que ella era. Siempre decía que cada escrito que hacía era una porción de su alma. A veces regalaba pedacitos de su alma, a veces simplemente los tiraba a la basura porque no le gustaban y los quería hacer de nuevo, mejorarlos, o a veces se los quedaba, y los miraba y volvía a mirar para descubrir algo que se hallaba en su interior, algo que había sacado fuera quizás con el propósito explícito de descubrirlo.
Pero nunca era suficiente.
Acabó lo que estaba escribiendo en aquél momento, lo releyó, y no le pareció preciso. Escribir, releer… ahora entraba el tercer paso: dejar enfriar el pedacito de su alma que acababa de sacar. Y entonces volvería a por él, para pulirlo hasta que quedara perfecto. Ansiaba la perfección.
Pero nunca podría encontrarla.
Mientras llevaba a cabo el tercer paso, decidió sentarse en su ventana para contemplar el cielo y la calle. Le gustaba mirar a la gente, imaginarse su vida y sus relaciones con otra gente; también le encantaba mirar el cielo, se podía perder horas entre las nubes, volando de aquí para allá, descubriendo todo lo que no podía descubrir: o porque estaba sola y no podía, o porque no lo estaba y no la dejaban. El cielo era infinito, la libertad gráfica.

Pero se quedó en el infinito, perdida y con ganas de perderse aún más. Y la cuarta fase nunca se realizó, porque a veces es mejor dejar las cosas como están. No se puede pretender conseguir la perfección; precisamente ésta se encuentra en las cosas imperfectas, pequeñas e insignificantes.

2 de jul. 2009

El viatge - Invasió subtil, capítol 3

Allò semblava una secta. La conferència va començar. Era bastant avorrida, però tothom mirava i escoltava amb molt d’interès, com si la conferència la fessin en un llenguatge que tots entenien menys jo.
Vaig tornar a casa frustrat. No havia entès ni papa del que deien, i em semblava que no havia esbrinat res, quan se suposava que la conferència havia de ser una font de pistes. Però quan vaig anar a l’ordinador vaig veure que tenia un correu nou, d’adreça igual a la del de feia uns dies, que jo havia pensat que era publicitat. Vaig obrir primer el primer: “No et fiquis on no et demanen.”
Breu, però impactant. Vaig obrir el segon: “Busca al teu voltant, repeteix-te a tu mateix que alguna cosa no va bé, com has fet fins ara. Encara que avancis cada dia un pas, en retrocedeixes dos. Que potser no saps què està passant? Millor per a tu.”
Estava una mica preocupat, i molt intrigat. No m’imaginava què podia ser. Volia no fer cas d’aquells dos correus, però m’era impossible. Però de cop vaig tenir una idea: les classes de natació. Totes les persones que em sonaven d’alguna cosa a la conferència la Marta les coneixia. Totes anaven a natació. Vaig decidir anar a passejar, però no vaig arribar a sortir de casa. Hi havia una altra nota sota la porta. La vaig agafar, i hi posava el següent:
“Quan el sol es pon tot és fosc. Una sola estrella té el poder per deixar a tot un planeta a les fosques o il•luminar-lo. És increïble, no trobes? Dia rere dia neix una nit. Estaves dormint? Mira de no adormir-te, sinó el sol no il•luminarà mai més. Dormirà ell també. Et sembla que algú el podria despertar? Mai més no tornaríem a veure la llum. Ara intenta no adormir-te i viure la vida amb els ulls oberts (molt oberts). 515.”
Aquesta manera d’expressar-se em recordava moltíssim a la de la conferència. No entenia res. I no sabia què volia dir el número, tampoc. Vaig estar-hi pensant una estona, però no se m’acudia res. Al final vaig decidir copiar la nota i deixar la original tal i com l’havia trobat, i me’n vaig anar a dormir. La Marta havia sortit amb la Sònia, suposo que després de que la conferència hagués acabat.
L’endemà, quan em vaig despertar, la Marta estava profundament adormida. La vaig mirar i vaig pensar en els dos correus que havia rebut. Em volia fiar d’ella, però no podia. Ja no. Vaig anar-me’n a fer feina, però la Marta no va tardar gaire a despertar-se. La vaig vigilar discretament, i al cap de deu minuts d’haver-se aixecat va baixar. Jo em vaig amagar una mica i, efectivament, ella va mirar que jo no estigués per allà, va agafar la nota i se la va amagar. M’esperava que passaria, però tot i així em va fer mal, perquè jo em negava a desconfiar d’ella. Tot i així, una cosa era segura: ella entenia tot el que hi posava.
Després d’esmorzar se’n va anar al club de natació i jo vaig aprofitar per investigar les postals. Amagaven algun enigma, o això pensava jo. Vaig mirar, també, la foto de la Karin i el meu avi. Si ells dos es coneixien, el més probable era que en Daisuke també conegués al meu avi, i potser per això hi havia les paraules que volien dir “moltes gràcies”. No m’imaginava què, ni qui, ni a qui, ni perquè s’agraïa alguna cosa. Vaig suposar que era o la Karin o en Daisuke que agraïen alguna cosa al meu avi. Però què?
Cada cop tenia més coses per solucionar, més coses que no entenia. Estava desesperat. Vaig pensar en rendir-me, i potser ho hagués fet, però fins i tot la meva dona estava implicada en alguna cosa que ella mateixa m’ocultava. I pel simple fet de que m’ocultés el que passava, ja valia la pena fer l’esforç. Ara bé; jo investigava, però tenia els meus dubtes de si arribaria a desxifrar mai tot aquell misteri.
Però de cop em vaig fixar bé en les postals i vaig veure que totes tenien una cosa en comú: totes eren una foto presa de tal manera que a la dreta hi quedava un arbre solitari. Totes les postals menys una, que era de Sidney.
El dia següent va venir la Sandra a visitar-me. A mi. No ho vaig entendre, però vaig pensar que potser, amb tot aquell misteri m’estava capficant massa en les coses, i el més probable era que no hi hagués res estrany en aquella visita inesperada. De la bossa que duia en va treure una postal. Va dir que la Karin li havia dit que me la donés. Aquella postal també tenia un arbre a la dreta. Vaig preguntar-li a la Sandra perquè la Karin no m’havia donat personalment aquella postal, i perquè me l’havia volgut donar. A la primera pregunta no em va respondre, però a la segona sí. Va dir que sabia que tenia la col•lecció de postals del meu avi i la foto on sortien ells dos, i que ara que m’havia trobat, creia que havia de tenir la postal que faltava a la col•lecció. Però era una postal de París, i jo ja en tenia una, de París.
Quan la Sandra va marxar, vaig mirar la postal de París del sobre, i vaig fixar-me en que era la que no tenia arbre.
L’endemà, quan vaig baixar a esmorzar, vaig veure que hi havia alguna cosa sota la porta. Ho vaig agafar, i em vaig estranyar de veure que era per a mi. Era un sobre ple de postals. de seguida vaig pujar i les vaig comparar amb les del meu avi. Eren de les mateixes ciutats, i contenien la mateixa foto de la Karin amb el meu avi. A més, entre elles també tenien una cosa en comú: totes les postals estaven fetes de nit, una nit de lluna plena. Com la de París que tenia el meu avi i que no corresponia a la col•lecció. Ara ho entenia. Es devien haver canviat la postal de París per alguna raó que jo desconeixia, i ara la Karin havia volgut que jo reunís ambdues col•leccions, qui sap si perquè les tingués juntes o perquè volia que descobrís alguna cosa. Necessitava parlar amb ella. Volia aclarir-ho tot d’una vegada, perquè em començava a desesperar, i ja no sabia en qui confiar i en qui no. Sospitava de la meva dona i tot. Era una tortura.
Vaig fullejar altre cop les postals, i vaig veure que, com en la col•lecció del meu avi, hi havia una nota amb una mena de codi; el nom del meu avi, un signe d’igualació i el dibuix d’un arbre, i a sota, el nom de la Karin, un signe d’igualació i el dibuix d’una lluna.
Quan em vaig despertar el dia següent vaig anar a veure si hi havia alguna nota sota la porta i, efectivament, hi havia alguna cosa. Aquest cop tornava a ser per a la meva dona. Hi posava el següent:
“Cada dia és més difícil viure sense il•lusions.”
Aquesta nota almenys estava escrita en el meu llenguatge. L’havia escrit algú que estava desil•lusionat. Però no ho entenia. Em sentia impotent, perquè tenia a la Marta amb mi cada dia, i no li podia preguntar res. Ella ho sabia tot, i jo, res.
La nota del meu avi agraïa alguna cosa a algú. I vaig descobrir el què. Resulta que gràcies al pare d’en Daisuke ell va poder viatjar a Sidney. Però no sé perquè. Jo també aniria a Sidney, i no sabia si era una casualitat.
El dia següent vaig veure una altra nota. La vaig agafar i hi posava el següent:
Tots els dies de l’any surt el sol. El sol i la lluna sempre hi són. Sempre hi seran. Tu ho havies notat? I a més, la lluna sempre és diferent. Mai la veiem igual. On és ara, però?
Vaig estar pensant molta estona, i al final vaig fixar-me en un detall: les inicials. Si les ajuntava totes em donava la paraula T’ESTIMO.

Joc de personalitat - Invasió subtil, capítol 2

Vaig estar pensant molt en això, i com més hi pensava, més m’aferrava a la meva idea de que en Daisuke no era de fiar. Els dies passaven i no veia res que el delatés ni que aixequés la mínima sospita. La meva dona continuava dient-me paraules noves, però cap m’ajudava en la meva investigació.
Al cap d’una setmana de trobar la coincidència entre la nota del meu avi i el nom d’en Daisuke, la meva dona va arribar a casa amb un full a la mà. Eren caràcters orientals, però més complicats que els que m’havia ensenyat anteriorment. Jo també estudiava un full, en aquells moments; la nota del meu avi. Devíem semblar uns motivats, tots dos. Però llavors encara no havia començat a investigar la col•lecció de postals. No m’imaginava que tinguessin res a veure amb tot aquell misteri.
La Marta i jo vam estar parlant i vam decidir de fer un viatge. Tots dos volíem anar a Sidney des de feia temps. La Marta s’agafaria un mes de vacances i hi aniríem. Vaig connectar-me a internet per a comprar els bitllets d’avió i, un cop fet, vaig aprofitar per a mirar si tenia algun missatge de correu electrònic. Em vaig sorprendre de veure que sí. M’havia arribat un correu d’una adreça molt estranya, que jo no coneixia. Vaig pensar que era publicitat o algun missatge d’aquells en cadena, i no el vaig llegir, però ara crec que ho hauria d’haver fet.
El dia següent va ser molt diferent de la resta. M’acabava de despertar i estava immers en els meus pensaments, estirat al llit. Jo creia que la Marta encara dormia, i que tardaria una estona més a despertar-se, perquè era d’hora. Però quan la vaig mirar, la meva dona s’havia convertit en un espai buit entre el llençol i el matalàs. Al principi em vaig alarmar, perquè no estava enlloc, i ja feia temps que no em sorprenia d’aquella manera, però després em vaig calmar, tot i que encara no sabia on era. Em vaig dutxar i vaig esmorzar. En acabar vaig anar a donar un volt pel parc de davant de casa meva, i em vaig trobar a la Sònia, l’amiga de la Marta. Ella va ser qui va treure el tema d’en Daisuke. Es veu que la Marta no m’ho havia dit, però en Daisuke i la Sònia eren amics des de petits, i havien planejat un viatge tots dos a Sidney per les mateixes dates que nosaltres dos. Em vaig quedar perplex. No sabia com reaccionar, tot i que vaig saber-ho dissimular força bé. Començava a dubtar de la Sònia també. I també començava a pensar que m’estava tornant un paranoic, però no sabia què fer. Vam estar passejant una estona i al final cadascú va anar cap a casa seva. Però en aquesta estona em va explicar coses d’en Daisuke que no sabia ni m’imaginava. Com, per exemple, que tenia una germana que es deia Karin, i que també es deia Nicole. En aquest punt de la conversa va ser quan la van trucar i se’n va haver d’anar. Em va deixar força intrigat, per la conversa inacabada i per la manera de parlar pel mòbil. Semblava una cosa important, i qui la trucava, pel que vaig sentir, era un noi. Vaig tornar cap a casa investigant, com no podia ser d’altra manera. Vaig pensar, fins i tot, que el meu cap experimentaria un escalfament global, com el planeta Terra, de tant pensar. Però hi havia molt per rumiar. Moltes coses que no entenia, i que volia entendre.
Quan vaig arribar a casa, per un moment em vaig estranyar, perquè vaig sentir més d’una veu, i la primera que vaig sentir no la coneixia. De seguida vaig sentir la veu de la Marta i vaig entrar al menjador. La vaig trobar amb en Daisuke i un home que no havia vist en ma vida, però que semblava bastant amic dels dos. Tan bon punt vaig entrar al menjador i els vaig saludar, l’home se’m va acostar i em va donar la mà, tot presentant-se. Es deia Tom, i era un català de mare catalana i pare alemany. Tenia l’edat aproximada a la nostra. Coneixia en Daisuke des de feia molt, i aquest li havia presentat la Marta. Semblava bastant callat, i molt educat. Sens dubte, em va causar molt més bona impressió de la que m’havia causat en Daisuke. En Tom de seguida se’n va anar, i en Daisuke amb ell. La Marta em va estar explicant que en Tom també se n’aniria a Sidney amb una altra persona, però no em va dir amb qui. Ja érem tres parelles que hi anàvem, i jo no sabia ben bé si era una coincidència, i més encara essent un lloc tan llunyà, l’escollit per els sis.
La meva dona també em va dir que les altres dues parelles, abans del viatge, anirien a una mena de conferència especial sobre Sidney, però, com si s’hagués adonat que havia parlat massa, ja no em va voler explicar res més. Començava a estar convençut que la Marta estava implicada en alguns afers que jo no sabia si eren bons o no i, per molt que intentés no desconfiar de la meva dona, hi havia alguna cosa que no lligava.
L’endemà la Marta em va dir que tornaria a venir en Daisuke a casa, acompanyat de la Karin, i ens la presentaria. Efectivament, a les cinc de la tarda, puntuals com un rellotge, teniem a dos orientals plantats a la porta de casa. La Karin em resultava familiar, però no sabia de què. Era molt simpàtica i alegre, i s’assemblava bastant a en Daisuke, tot i que això podia ser degut a que no estava acostumat a veure gent oriental, i potser em semblaven tots iguals, igual com ells ens deuen trobar a tots nosaltres iguals. M’hagués agradat veure’m des de la pell d’una persona d’una altra ètnia. Bé, tenia massa coses en què pensar com per estar fent l’orni i pensant en bajanades. La Karin i en Daisuke van parlar d’un tal Sergi com si jo ja sabés de qui es tractava. Quan van marxar la Marta em va dir que era un amic dels tres. Tots ells es coneixien del club de natació. Vaig començar a pensar en apuntar-me al club de natació jo també, i així almenys sabria de què parlen, però, sense haver de pensar-m’ho massa, vaig deixar córrer la idea d’absurda que era, ja que jo no era gaire amant de l’aigua.
La Karin semblava bona noia. Era jove, d’uns vint anys. O potser, fins i tot, menys. Em causava una sensació estranya, perquè no sabia si fiar-me d’ella o no. A l’hora d’anar a dormir vaig pujar a l’habitació i vaig recordar la nota del meu avi i les postals amb les quals la vaig trobar. Vaig mirar les postals per primer cop. N’hi havia de precioses. Però en una postal sortia la Karin. Me la vaig mirar detingudament, i era la Karin de petita, amb el meu avi. Llavors vaig mirar-ne el revers i vaig veure que no era una postal, sinó una simple foto. Tot i així em va resultar sospitosa. Què hi feia la Karin amb el meu avi?
L’endemà ja era dilluns i tornava a anar a les classes d’alemany. Era difícil, però a mi se’m donava bé. A les classes d’alemany hi anava una noia que també aniria a la conferència de Sidney on anirien la Karin, en Tom i en Daisuke. Es deia Sandra. Abans de començar la classe, un cop va haver deixat les coses a la seva taula, va anar al lavabo. Quan vaig veure un escut molt estrany i la paraula «Sidney» en lletres molt esveltes estampats en un full que sobresortia de la llibreta, no vaig tardar en reaccionar. En aquell full vaig aconseguir informar-me de quasi tot: que era sobre un afer excepcional que tindria lloc a Sidney, on es faria la conferència, que era l’endemà, que podies reservar plaça amb un pseudònim, i d’altres coses no tan importants. Volia anar-hi, i intentar assabentar-me d’alguna cosa més sobre tot aquell enigma, perquè cada cop estava més sobiranament intrigat.
Quan vaig arribar a casa, la Marta estava per allà amb la Sònia parlant del viatge a Sidney. Estaven molt il•lusionades. El més probable era que el féssim tots junts.
El dia següent era el dia de la conferència, i hi vaig anar, una mica nerviós. Era un edifici gran on se solien fer actes públics; ho sabia perquè el dia abans hi havia anat un moment a reservar plaça. Em van mostrar la pantalla de l’ordinador amb els seients buits i els plens marcats. Els plens estaven marcats amb el pseudònim de la persona que els havia reservat, perquè la gent que s’apuntava pogués triar al costat de qui s’asseia si coneixia algú. El meu seient es trobava en una zona des d’on podia vigilar els llocs de “Nicole” i de “Daisuke”, amb el nom de “Chiquito de la Calzada” perquè ningú no sabés que jo m’asseuria allí, però després em va saber greu, perquè potser algú es pensaria que hi anava el vertader. Al principi quasi em perdo.
El meu lloc era al costat d’un home d’avançada edat que no apartava els ulls del nom inscrit al seient on m’havia d’asseure jo. Quan em vaig asseure ell se’m va quedar mirant. Posava cara de “tu-no-ets-qui-dius-ser”, i espantava i tot. Però vaig concentrar-me en la feina. Des del meu lloc vaig fixar-me en uns seients concrets, que havia estat buscant prèviament i que per fi havia trobat. Alguns dels noms inscrits en els llocs els coneixia. En una punta, Sergi; al costat, Jeanette (vaig suposar que no la coneixia); al costat, Nicole; tot seguit, Daisuke; i finalment, Lena. Vaig veure que entrava la Karin amb en Daisuke i s’asseien cadascú al seu lloc, Nicole i Daisuke respectivament. Més tard va arribar en Tom amb una altra noia, i es va asseure al costat de la Karin. Al lloc on hi posava Sergi. I l’acompanyant d’en Tom era la Sandra, i es va asseure al lloc de la Jeanette. Faltava la Lena, però quan la vaig veure entrar no m’ho podia creure. Sabia que em sorprendria, però no m’imaginava que la Lena fos la Sònia, ni més ni menys.

L'enigma japonès - Invasió subtil, capítol 1

L’endemà, la meva dona i jo ens vam llevar tard. Ja era el dia de tornada, després de les vacances de dos dies a Tossa. Després de dinar a l’hostal, vam agafar el cotxe; a Girona m’esperava un munt de feina i un munt i mig de sorpreses. Mentre la Marta, ja recuperada, conduïa, jo analitzava interiorment la trobada del dia anterior amb el senyor Todaiji, en Daisuke. Havíem establert un rar lligam, encara que jo no me’n fiava. Senzillament havíem connectat, com si ja ens haguéssim conegut anteriorment. En arribar a casa vaig encendre el televisor del menjador i em vaig posar a planxar. La Marta se n’havia anat, sense dir-me on. Al principi m’intrigava saber on anava, però ara ja ho havia descobert. S’havia apuntat a un club de natació i allà, per fi, havia fet amics. A la meva dona sempre li havia costat integrar-se allí on anava, perquè era molt introvertida. No és una raó, però la gent la veia diferent.
Quan va arribar, la Marta se’m va acostar i em va fer un petó a la galta. Això sempre ho feia quan em volia parlar d’alguna cosa. I es va posar a explicar-me tot l’assumpte de la natació, més una cosa que jo encara no sabia. Resulta que hi havia un japonès al club, que li havia dit que cada dia li ensenyaria una paraula en el seu idioma. Aquell dia li havia ensenyat a dir adéu, que es deia «sayounara». Estava realment il•lusionada, perquè li atreien molt les altres cultures i els altres idiomes. Però quan em va dir el nom del noi em vaig quedar parat: Daisuke Todaiji.
Més tard, al vespre, vaig anar a l’habitació mentre la Marta parlava per telèfon amb la Sònia, la seva amiga de l’ànima. Vaig obrir el calaix de la tauleta de nit i vaig agafar un paper. Me l’havia trobat dins el sobre de la col•lecció de postals que havia estat del meu avi. Feia poc més d’un any que hi havia estat investigant a estones. En aquell paper hi havia escrita alguna cosa en caràcters orientals, i dues inicials: TD. Encara no entenia què podia significar allò, però havia nascut xafarder i m’havia capficat desmesuradament en aquell escrit. Però de seguida vaig poder desconnectar, perquè era l’últim dia lliure que tenia, i l’endemà ja em tornava a posar l’uniforme. Vaig anar-me’n a dormir aviat, perquè des de casa fins on treballava hi havia força estona de cotxe. Treballava de guarda a la presó.
El dia següent no va ser gaire interessant. Hi va haver dues baralles, i al migdia vaig trucar a casa per parlar amb la Marta, ja que, a causa de la distància de casa a la feina i del meu horari de treball, no podia dinar a casa. Quan es va posar al telèfon, el primer que em va dir va ser una paraula molt estranya, una cosa així com ohàio. Em va explicar que en Daisuke li havia ensenyat a dir hola, que es deia «ohayoo». Llavors ho vaig entendre.
A la tarda un pres, al qual havien condemnat per torturar i després matar les víctimes, em va intentar subornar, però no ho vaig acceptar. Vaig agrair fermament a Déu que hi hagués una barrera i a qui l’hagués col•locat allà, perquè si no arriba a ser per aquesta, acabo amb el nas i unes quantes parts més trencades. Un altre dia normal. Mentre conduïa fins a casa vaig posar les notícies de la ràdio, i vaig sentir que hi havia hagut un atemptat terrorista -un altre- a Bagdad, i altres notícies. Un cop a casa, vaig trobar la Marta dormint asseguda en una cadira. Tenia el cap en molt mala posició, i la vaig portar fins al llit. La sort és que quan dormia, ho feia de veritat. No l’hauria despertada ni una bomba atòmica. Jo, en canvi, vaig tardar a adormir-me.
L’endemà, quan em vaig llevar, vaig dirigir-me a la cuina de seguida per a preparar-me l’esmorzar, perquè tenia una gana de llop. Però en passar pel menjador se me’n va anar la vista. Hi havia l’esmorzar preparat: torrades amb melmelada de préssec i dos gots de llet amb sucre. La Marta va argumentar que, com que el dia anterior havia anat a dormir aviat, també s’havia llevat d’hora.
Va ser un matí avorrit, el vaig passar dret com un estaquirot i no va ocórrer res fora de la normalitat (tret d’una baralla rutinària). Al migdia vaig trucar a la Marta, que em va tornar a parlar sobre en Daisuke. Em va dir que viu a Vilablareix; que li havia donat un paper on hi havia escrita una modalitat de japonès (la bàsica) que es deia «hiragana»; i que havien parlat de mi, perquè ell no s’imaginava que el marit d’aquella seva nova amiga fos jo. També em va dir que, quan jo no estava a casa, tret de quan estava a la piscina, s’avorria, i que per això tenia ganes que arribés l’endemà. Després de les vacances ella també tornava a la feina. Exercia de psicòloga d’un centre escolar als matins, jornada intensiva, i això l’ajudava una mica a obrir-se. Quan va penjar, vaig necessitar una estona per pair tot el que m’acabava de dir. Volia veure aquell tipus de cal•ligrafia, per veure si hi havia algun tipus de semblança amb l’escrit del meu avi.
Per altra banda, tot i la manera de descriure’l de la meva dona, no m’acabava de fiar d’aquell personatge. Malgrat tot, vaig intentar convèncer-me que tan sols era un individu estrafolari, però amb bona fe.
Aquella tarda vaig poder marxar abans de la presó, i quan vaig arribar a casa vaig demanar-li a la Marta el paper que li havia donat en Daisuke. Vaig anar al dormitori, aparentment calmat, però interiorment nerviós. Vaig comparar els dos papers i, per sort, vaig observar que els signes que havia apuntat el meu avi sortien en el full d’en Daisuke. Les paraules escrites eren «doomo arigatoo». Aviat em vaig penedir d’haver descobert el que hi posava, perquè seguia sense entendre res, amb la diferència que ara encara estava més intrigat.
Vaig estar una setmana pensant-hi, i no arribava a cap conclusió. Però durant aquella setmana em va ocórrer quelcom força interessant: una cosa que em perjudicaria en un futur pròxim, i ni tan sols m’ho imaginava. Vaig apuntar-me a classes d’alemany. A la Marta li agradaven molt les llengües, i a mi també m’havien començat a atreure. Potser m’hauria d’haver apuntat a japonès, potser, per desxifrar la nota i per en Daisuke, però ell ja parlava bé el català, i la seva llengua no em deia res d’especial. En canvi, l’alemany m’agradava molt. La vocalització és un fenomen que encara no m’explico com duen a terme cada dia cinc-centes vegades sense entrebancar-se. Les paraules són molt complicades, i ocupen mitja línia cadascuna. És una llengua increïble, fascinant. M’hi vaig apuntar, sabent que era difícil, però tot i això hi havia força gent. Vaig suposar que la gent també s’hi apuntava per curiositat. I jo sense imaginar-me el que m’esperava, només pel sol fet de saber una mica d’alemany.
La Marta s’havia posat bastant contenta en saber la meva decisió d’emprar el meu temps d’oci per a l’estudi, la qual cosa m’havia afartat bastant en la meva joventut. Ara, em va dir, sabria dir paraules en japonès i en alemany. I un cop em va haver fet aquest comentari vaig recordar-me d’en Daisuke. Havia pensat d’ensenyar-li el paper del meu avi, però era una cosa que ni la Marta sabia, i creia, sense saber perquè, que era millor així. Vaig pensar que potser fins i tot tenia un significat especial per als nipons, o potser era una expressió, i que jo seguiria sense entendre ni fava del que hi posava. Volia saber què volia dir «doomo arigatoo» sense haver de buscar un diccionari de japonès, perquè no sabia on trobar-ne.
Però la paraula d’en Daisuke per a la Marta, el dia següent, va ser arigatoo. Em va sorprendre, perquè semblava com si estigués tot preparat. Una vegada més, va passar pel meu cap la idea que en Daisuke era un espia.
La Marta va rebre’m quan vaig tornar de la feina i ens vam posar a parlar, perquè aquell dia no l’havia pogut trucar. Quan vaig anar a prendre una tassa de cafè i li’n vaig donar a ella també una, em va dir «arigatô» (que és com es pronúncia «arigatoo»). Li vaig preguntar què volia dir, i em va respondre que era “gràcies”. I li vaig demanar que l’endemà li preguntés a en Daisuke què volia dir «doomo».
Però l’endemà en Daisuke no va anar al club, i al dia següent tampoc. Se’m va fer l’espera eterna, perquè aquell paperet insignificant era molt enigmàtic, i jo frisava per saber quin missatge portava ocult. No va ser fins al cap de tres dies que la Marta no em va portar la resposta: «moltes». Es feia servir davant l’«arigatoo» per dir «moltes gràcies». Vaig anar a buscar el paper del meu avi i vaig pensar, observant-lo, que potser era una nota d’agraïment a algú. Per tant, TD era el nom d’algú. Això si les meves teories eren certes. Mentre m’intentava adormir vaig seguir donant-hi voltes inútilment, perquè no hi trobava solucions.
El matí següent va transcórrer ràpidament, i al migdia la Marta em va dir dues paraules noves, més complicades, i que de seguida vaig oblidar. Però la tarda va ser confusa. No sabia si alegrar-me de la notícia o preocupar-me’n. Reduïen plantilla a la presó. És clar; era un ofici avorrit, però era la meva feina. No vaig saber com reaccionar. Havia estat una decisió precipitada, però al cap de tres dies ja no calia que hi anés a treballar.
En arribar a casa, encara confús, vaig veure una nota al terra que algú havia passat per sota de la porta. La Marta no hi era, i en Daisuke li havia deixat una nota. El que em va estranyar va ser que hi posava «Todaiji Daisuke». Vaig deduir que els japonesos escriuen el nom així, però de seguida vaig mirar amb deteniment el nom escrit: Todaiji Daisuke, TD. Com a la nota del meu avi.

Fragment d'Invasió subtil (concurs Ficcions)

A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.
A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.
Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida –“amb força ceba”, digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.
M’havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l’home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.
D’altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que , el toc estranger a l’entrevista, l’hi posava jo, condicionant tota la meva actuació –gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.
Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d’aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. “Venc sants d’ullot, jo”, digué. “Encara hi ha mercat?”, vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent...
- No hi ha res com a cas! –reblà amb un aire de satisfacció.
- Viviu al nostre país?
- I doncs? On voleu que visqui?
Sí, és clar, són rodamóns i es fiquen pertot arreu. Me’l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol Club Barcelona a la solapa.
Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s’havia fet servir el sopar a l’habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l’aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d’un espia.

El paraíso de la libertad inconcebida

Beiba dejó la taza sobre el plato i contempló el reflejo de su rostro en el té. Recordó la noche anterior. Había tenido un sueño muy raro. Estaba en un bosque con un bebé en brazos, i sólo había un árbol que no tuviera hojas. De repente empezó a nevar i al bebé no le tocaba la nieve, sino que estaba muy calentito. Lo observó unos segundos, buscando algo raro en él que funcionara como una calefacción en miniatura, pero al no encontrar nada volvió a subir la vista hacia el árbol desnudo i se quedó pasmada. Ahora tenía hojas, unas hojas blancas i brillantes que parecían de nieve. Se acercó al árbol agarrando el bebé en sus brazos como si le fuera a pasar algo y tocó una de aquellas hojas tan extrañas. Estaba igual de calentita que el bebé, y automáticamente miró al infante: tenía la piel tan blanca como las hojas del misterioso árbol. Esto fue lo último que vio antes de despertarse.
Había sido un sueño muy raro, y la había tenido pensando un buen rato. Quería encontrarle un significado lógico, porque estaba convencida de que tenía uno.
Cogió la taza i bebió el té que quedaba. Entonces, un hombre ya mayor irrumpió en la salita. Miró por la ventana, y sin apartar la vista de ella dijo:
- Ahora tenemos que ir a visitar a tu prometido.
- De acuerdo.
Dejó la taza en la pica i se fueron. El prometido de Beiba, Motopi, no vivía precisamente lejos, porque su hogar se ubicaba justo enfrente de la casa de Beiba y su padre. Su madre había muerto justo después de que ella naciera, en el parto, y Beiba sólo había tenido un hermano, que ahora tendría catorce años menos que ella, pero murió a los seis meses desnutrido.
Motopi nunca iba a ver a Beiba; en cambio, ella iba cada dos días.
Estuvieron hablando cerca de una hora, y entonces, Beiba y su padre volvieron a casa. El hombre se quedó leyendo en la cama, pero Beiba enseguida se puso en cama y se durmió.
Estaba en un bosque donde sólo un árbol carecía de hojas, con un niño blanco agarrado de su mano derecha. Pero empezó a nevar y el niño no se mojaba; al contrario tenía la mano ardiendo. Miró el árbol y se sorprendió. De repente se había vestido con unas hojas tan blancas como la nieve. Una extraña intuición la empujó a mirar al niño, y vio que tenía la piel tan blanca como las hojas del misterioso árbol. El niño la miró y sonrió con ternura.
Beiba se despertó de golpe. Se levantó y miró su reflejo en el espejo de su diminuta habitación. Vio una cara desconcertada y llena de polvo, a causa de la antigüedad del objeto. Se pasó la mano derecha por encima de la cabeza, queriendo alisar el pelo, pues tenía un mechón sobresaliendo por arriba como un cuerno. Se quedó pasmada al ver que tenía la mano blanca como la nieve. Fue entonces cuando recordó el sueño que había tenido. Sin saber porqué, tenía ganas de volver a soñar con aquél crío. Volvió a mirar su mano y se sorprendió; ya no tenía la mano blanca, volvía a tener el color de siempre. Pensó que había sido una alucinación.
Al poco rato se había preparado para salir. Sólo quería pasear un poco, pero pronto vería que aquél paseo cambiaría su suerte quizás para siempre.
A medio paseo vio a un niño de unos ocho años que le resultó familiar. Era blanco, así que seguramente no era habitante de Nigeria. Iba solo, y parecía que conocía la aldea como la palma de su mano. Beiba le estuvo observando un rato, y adivinó que se llamaba Marcos. Le pareció un nombre un poco raro, pero le gustó. Pensó y pensó, buscando la razón por la cual aquél niño le sonaba tanto, y de repente se acordó. Era el niño del sueño.
El niño se le acercó, y le habló perfectamente con el idioma nigeriano.
- Perdone, ¿es usted de aquí?
- Sí, ¿por qué lo quieres saber?
- Porque la he visto ya unas cuantas veces, y éste pueblo es pequeño.
- ¿Qué quieres decir? ¡Yo no te había visto nunca por aquí!
El niño sonrió con picardía:
- Es que tengo que estar siempre con mi padre, pero hoy tenía que hacer algo urgente y me ha dejado aquí con la señora Ramotswe, que es una conocida de la familia.
- ¿Y por qué estás en Nigeria?
- Porque des de pequeño mi padre venía aquí. Yo no conocí a mis abuelos, porque murieron en un accidente mientras daban una vuelta en avioneta, aquí en Nigeria. Mi padre tenía cuatro años, y le tuvo que cuidar la madre de la señora Ramotswe. Por eso la conocemos. Ahora venimos aquí cuando en España es verano, para visitar el segundo hogar de mi padre y a la señora Ramotswe.
- ¡Eso explica porque hablas tan bien el idioma!
- ¡Gracias!
En aquél momento salió una señora de la casa que el niño tenía detrás. Era una señora nigeriana ya mayor, de la edad aproximadamente del padre de Beiba. Hicieron las presentaciones. La señora Ramotswe era una señora muy simpática, y enseguida invitó a Beiba a comer. Hacía mucho tiempo que Beiba no comía tan a gusto, y lo pasó muy bien, porque Marcos era muy divertido y enérgico. Terminó de pasar el día con ellos, y después se fue a casa. Su padre no estaba, la cual cosa quería decir que, como hacía muy a menudo, se había ido al pueblo de al lado a pasar la noche.
Esta vez Beiba tardó en dormirse. Desde la cama observaba la noche, mirando por la ventana que estaba al lado de la cama. Cuando por fin concilió el sueño era ya muy tarde.
Estaba en un bosque con alguien agarrado de su mano derecha. Había un árbol que no tenía hojas, sólo uno. Miró hacia su acompañante: era un hombre blanco que, a juzgar por su presencia, tenía su misma edad. Sintió algo indescriptible dentro de ella, como si naciera algo dentro de su corazón. El hombre la sonrió. Ella le devolvió el gesto, tímidamente, y de repente se puso a nevar. A él no le tocaba la nieve, y la piel no la tenía tan fría como ella. Sin embargo, su piel se había vuelto tan blanca como la nieve. Mecánicamente, Beiba giró la cabeza hacia el árbol sin hojas y vio que ahora tenía hojas blancas que parecían hechas de nieve, pero enseguida se volvieron rojas, algunas con tonos rosados, y crecieron flores. Las flores cayeron y salieron manzanas. Era como el círculo de vida del árbol pasado en segundos. Beiba tocó una manzana y ya no vio nada más.
Era temprano por la mañana. Se vistió y salió; aún era casi de noche, el sol empezaba a despertarse tras unas colinas dormidas, sin vida despierta. Los animales, las personas estaban durmiendo. Incluso las plantas parecía que durmieran.
Beiba pensó en el sueño: el hombre le recordaba a alguien, pero no sabía a quién. Se acordó de que tenía que visitar a su prometido al anochecer, y pensó en no hacerlo, en escapar. Claro que era una idea absurda, una fantasía imposible de hacer realidad, pero era un deseo que le gustaría cumplir, egoístamente.
El sol cada vez era más fuerte, y Beiba se acordó de Marcos. Se fue hacia la casa de la señora Ramotswe, a ver si estaban ambos por allí, y se quedó a cuadros.
Vio a la señora Ramotswe sentada en una silla, fuera de la casa, observando a un hombre y a un niño. El niño era Marcos, pero el hombre era desconocido. Aún así le sonaba mucho su sonrisa. De repente se acordó.
El hombre de su último sueño estaba allí, con Marcos, jugando. El chico la vio y la llamó. Beiba se puso muy nerviosa, y en cuanto la vio, el hombre se puso rojo. Parecía muy tímido.
- Mira, Beiba, este es mi padre. Se llama Miguel.
Miguel. Le gustaba. Supo enseguida que era amor a primera vista. Pero tenía un hijo.
Estuvieron hablando un buen rato, y se lo pasaron muy bien. Miguel también era divertido, pero no tan enérgico como su hijo, pues su vergüenza le impedía serlo.
- ¿Y dónde está tu madre, Marcos?
- Murió cuando yo tenía un año.
- Lo siento.
- No pasa nada –el chaval sonrió feliz-. Mi padre me cuida muy bien, y yo quería a mi madre muchísimo y la sigo queriendo. Pero como casi no la conocí, he crecido y he aprendido a vivir sin ella. No sé qué es tener una madre, pero mi padre es también mi madre.
A la hora de comer, Beiba se fue a su casa. Justo después de comer tenía que ir a casa de su prometido, y le tocaba pasar toda la tarde con él. Su padre comería con ella, pero les dejaría solos después.
Cuando llegó, su padre la estaba esperando. Había parado la mesa y estaba sentado con el babero puesto y el cuchillo y el tenedor cogidos cada uno con una mano, como un niño pequeño. La comida también estaba preparada, pues el padre de Beiba sabía cocinar y lo demostraba, pero siempre había sido Beiba la que servía la comida.
Cuando terminaron de comer, el padre de la chica se fue, y no pasaron ni cinco minutos que llamaron a la puerta. Beiba fue a abrir, y el corazón le dio un salto. Los visitantes eran Miguel y Marcos.
- ¡Hola Beiba! ¿Quieres venir con nosotros?
- Sabemos que te han prometido en contra de tu voluntad, y queremos ayudarte.
- Ven con nosotros a España, ¡allí estarás muy bien!
- Por favor, queremos que vengas, nosotros nos vamos al anochecer en avión. Marcos te ha cogido cariño, y no quiere irse. Es un cabezota, y si no vienes…
Beiba les dijo que no podía dejar a su prometido así, pero Miguel le contestó que ellos tampoco la podían dejar así a ella, y que Motopi ya encontraría a alguien a quién amar de verdad. Insistieron tanto que Beiba les confesó las ganas que tenía de irse muy lejos. Igualmente su padre no la quería; a quién quería era a Motopi, y podría quedarse a vivir con él.
Al final cogieron cuatro cosas y se fueron. Beiba era feliz y, enamorada como estaba, era capaz de dejar lo poco que tenía para estar junto a Miguel y Marcos. Se sentía libre. Subieron al avión hacia España y Beiba sintió que una mano le cogía la suya. Miró las manos unidas y vio que eran blancas como la nieve. Miró a Miguel y le sonrió. Él estaba sentado al lado de ella, cogiéndole la mano, y así se durmió Beiba.
Estaba en un bosque donde había un árbol que no tenía ni una hoja; el resto de árboles tenían hojas normales. Cogía a una persona de la mano. La miró y vio que era un señor mayor, blanco. Empezó a nevar, pero al hombre no le tocaba la nieve. Miró el árbol y vio que tenía hojas blancas. Volvió la vista hacia el anciano y se fijó en que se parecía un poco a Miguel.
Se había despertado de golpe. Miró a un lado y a otro y vio a un anciano muy parecido a Miguel observándola.
- Buenos días, Beiba. ¿Cómo has dormido?
- Bien, Miguel. ¿Hace mucho que estás aquí?
- No mucho.
Se levantó y se dirigió hacia el espejo de la salita. Miró su reflejo y vio una cara nigeriana anciana con unos ojos oscuros que un día, hace tiempo, habían expresado el deseo de libertad, la tristeza, y que ahora brillaban de felicidad, una felicidad que había llegado gracias al amor.

El feliz encuentro

Su mirada la ató completamente. Era una mirada compasiva, comprensiva y amistosa, pero con dolor. Ella, sentada en el columpio de su jardín, lo miraba y admiraba. Le parecía encantador. Se sentía como una damisela observada por su amante, al que tenía ganas de abrazar pero no podía. Él estaba sentado, muy quieto, en la rama de un árbol, delante de ella. Parecía que se comunicaban sin palabras, y él se balanceaba suavemente como si estuviera alegre, sin apartar su mirada de los ojos verdes pero oscuros de la joven. Ella se levantó, y dio sólo dos pasos. Las hojas secas de final de otoño crujieron, y a ella este sonido le pareció un grito de dolor. Por un instante pensó que si fuera hoja no le gustaría que la pisaran. Mas aquellos ojitos brillantes no le permitieron permanecer en este pensamiento por más de un segundo. Él miró hacia la infinidad del cielo. No había ni una nube, pero ya estaba anocheciendo, y el Sol se iba debilitando. Ella también miró. Aunque aún no era plena noche, la Luna ya se dejaba ver, sonriendo. El tiempo perdía fuerza, y con él su sentido. Las miradas volvieron a encontrarse. Al final ella decidió torturar unas cuantas hojas más y abrirse paso hacia aquel árbol tan cercano y lejano a la vez. Él no podía sonreír, su boca no se lo permitía, pero aún así ella intuyó una sonrisa en su cara. En el aire se respiraba felicidad, alegría y desesperación. Ambos se sentían mal por culpa de la imposibilidad de su pleno encuentro. Mas ahora que estaban el uno delante del otro, la felicidad ganaba al dolor. La chica acarició el plumaje del negro cuervo, y él cerró los ojos, deseando que el momento no acabara nunca.

24 de juny 2009

30 de febrero

Un treinta de febrero,
cuando las moscas se vuelvan acuáticas,
diré que no te quiero.

Con un par de lunáticas
iré en busca de algún sentimental
que me enseñe a volar.

Pero la monumental
yoya que sin duda me iré a pegar
me hará ver la verdad:

Mi hobby es el vudú;
puede que no exista ni la bondad,
ya sólo existes tú.

Anagrama

Dansar socorre la mort.



No publico la resposta. Penseu una miqueta, vailets, que últimament no està gaire de moda. Què vol dir la frase "above"? Vinga, deixeu de mirar les "flies" i tocar-vos els "eggs" i responeu a aquest enigma tan fàcil (per alguns més que per a altres).

22 de juny 2009

Namenlos

Estás cerca, "sin nombre";
Y más cerca estás tú, "con sentimiento".
Ambos sois el mismo hombre.
Y al corazón consiento
Aquello que ni queriendo ahuyento.

Vuela, imaginación,
Busca, de mi ilusión, el paradero
-mi joven ilusión-,
Pues yo no puedo hacerlo;
Mi juicio es mío y no quiero perderlo.

No sabía quien soy,
Mas un mensaje me trajo consuelo.
En las nubes estoy,
Con los pies en el suelo,
Y mi alma está a punto de alzar el vuelo.

10 de juny 2009

L'evolució de la música (resum) - La nit dels somnis

El cel era d'un color verd llampant, i els ocells, de color rosa, entonaven melodies de Mozart, Schubert i Bach. El senyor Haydn cantava, ajagut a l'herba, una de les seves creacions, i un pardalet de color lila se'l mirava, a un parell de metres. De sobte, s'enfilà a una branca poblada de pardals roses, i començà a cantar imitant el senyor Haydn. Els ocells roses van callar i se'l van escoltar, i van quedar meravellats. Però en aquells moments arribaven l'Amy Winehouse, la Katy Perry i la Hannat Montana amb els Jonas Brothers, i tots anaven cantant les seves cançons, acompanyats dels jovenets de High School Musical, que ballaven la dansa del flam al seu voltant. L'ocell lila va callar un moment, i tot seguit va proferir un xisclet. Del cel verd, responent al seu avís, com si de bruixes es tractés, van aterrar els components de Metallica, amb la guitarra a l'entrecuixa fent d'escombra voladora. En tocar el terra, amb un moviment elegant van posar-se la guitarra en posició i van començar a tocar. Els ocells van caure de l'arbre, i van sofrir una metamorfosi (que Ovidi es va oblidar de relatar en el seu llibre): les plomes del cap els van créixer, als uns en forma de melena i als altres cap amunt, en forma de cresta, i tots van començar a fer que sí amb el cap bruscament, seguint el ritme de les guitarres. Un dels components del grup va agafar dos branquillons i va començar a picar un tronc d'un arbre blau com si fos una bateria. El cel es va tornar de color negre...
Era de nit, nit de somnis.

10 de maig 2009

Plor que dessagna els ulls

Plora, plora fins que no et surti un so!
Crida fins dessagnar-te la gola!
Arranca't la pell, ningú no et controla!
Ets lliure, només sou tu i el dolor.

A l'infern ja es pot sentir la pudor
D'una nova mort que s'acosta sola;
Son cap petat, son aspecte dessola,
I una ombra se'n fot. No en queda ni el plor.

Les cadenes fan, de mos canells, ós,
I l'aire em defuig, mirant-me burleta
Mentre la bèstia em fita per fer un mos.

Perdo peces... la sang, com a una aixeta
Raja, amb ma vida, del tall horrorós.
És l'hora de fer l'última maleta.

25 d’abr. 2009

La vida en mort després d'una mort en vida

La imatge:

Un majestuós piano en una sala d'estar. Sobre les tecles més agudes, una rosa vermella amb un parell de pètals solts escampats pel voltant, i algun pel terra. Un dels del terra estava boca amunt, com una cullera, i anava acumulant les gotes de sang que queien regalimant del piano. Al mig d'aquest, les mans mortes d'una noia, una de les quals es tancava al voltant d'un ganivet de tallar pernil ple de la sang que embrutava l'instrument i regalimava, i el seu cap amb uns ulls verds ben oberts a través dels quals s'havia escolat la seva vida. Havien caigut en pes mort sobre el piano, formant un acord amb diverses notes que retrunyia per la sala d'estar tètricament, amb cada cop menys força. Era com si les últimes notes que havia tocat la noia, tant les voluntàries que havia tocat per la cançó com les involuntàries fruit del seu pes mort, perdessin vida com ella.

Hores abans:

Estava amb el meu grup d'amics. Allà també hi havia el meu xicot, però ell semblava no veure’m. Estava convençuda que era per la meva actitud sempre depressiva, ell necessitava algú que l'alegrés una mica més! I ja no quedava quasi res d'aquella relació que manteníem al principi, fins i tot abans de començar a sortir, quan ell em volia veure cada dia, i si no ens trobàvem venia a veure’m a casa, encara que tan sols fos per cinc minuts. Tot havia canviat... o no? Arribava un punt que jo ja no sabia què era real i què no, si les sensacions me les feia jo mateixa. O potser les il•lusions eren el que em feia. De fet, portava anys que només vivia d’il•lusions, i quan no en tenia me les fabricava. I resultava penós. Fins que un dia em vaig afartar d’enganyar-me i ja no vaig voler seguir més. L’única il•lusió que em quedava s’havia avorrit de mi…

Quan vaig arribar a casa vaig deixar caure la bossa i vaig anar directa al piano de la saleta. Estava sola a casa. Millor, així no em sentiria tan sola. Volia intimitat amb el meu millor amic.
Em vaig posar a tocar, i em va venir una sensació molt estranya. Potser era coratge, però no sabia ben bé si tenia algun sentit. I aviat ho vaig entendre: era el coratge que em faltava per fer allò que portava temps pensant. Em vaig aixecar i vaig anar a la cuina, i d’un calaix en vaig treure el ganivet del pernil. Vaig tornar cap al meu company de penúries i vaig deixar-hi el ganivet a sobre. Vaig començar la melodia de nou, i em vaig deixar endur per les sensacions. No m’importava res més que el so del piano. I quan vaig acabar la cançó vaig mirar el ganivet, decidida a permetre-li arribar allà on ningú mai havia arribat: el meu cor.
En el meu últim alè desesperat vaig tocar el meu acord preferit al piano, encara amb el ganivet a les mans i la meva pròpia sang fluint, i al final em vaig donar per vençuda i vaig caure sobre el meu amic, qui m’havia acompanyat, literalment, fins la mort.

Uns mesos més tard:

“Estava molt a prop d’ella. Molt a prop!”
Ell l’agafava per l’espatlla, i la mirava carinyosament. I jo no ho podia aguantar, mentre recordava aquella frase que tants cops m’havia repetit per dins, i que ara em tornava al cap. Massa a prop.
Estaven dins l’aula, entre assignatura i assignatura, i jo estava dins l’aula però ningú no em veia. Normal, la gent no sol veure els fantasmes. I no només això, sinó que no hi creuen. Genial, ningú creu en mi.
Ara només podia observar, ja no el podria tocar mai més, i ell no em veuria mai més. I ni es recordava de mi. Tenia el càstig per ser tan ignorant: la tortura de veure’l cada dia, cada moment de la meva eternitat, i estar pitjor que abans de morir. Ell reia, i cada riallada em semblava una punyalada, però em feia el mateix mal que si m’haguessin clavat un punyal de veritat, perquè ho havia “viscut”. Quina ironia aquesta paraula, era el meu últim alè.
I era llavors quan m’adonava que em tocaria viure la tortura eterna tan sols per haver volgut evitar una tortura temporal. Jo ja no hi era, però el món no s’havia aturat.
No només no es recordava de mi i tot seguia igual, sinó que estava feliç amb una altra. I jo mai podria escapar-ne.

19 d’abr. 2009

Tiempo

Abrió los ojos y sentenció el surrealismo de todo cuanto la rodeaba. Notó la brisa, cálida y gélida al mismo tiempo, acariciándole el rostro, como si del aliento del cielo se tratara. Le susurraba las palabras más bonitas que jamás había oído, unas palabras en silencio, articuladas por el desespero y la soledad. No sabía qué haría, ni qúé estaba haciendo, pero sí sabía lo que había hecho, aún habiéndolo hecho sin saber lo que hacía. Era su mayor problema: siempre era consciente del pasado, pero nunca del presente. Y el futuro... nunca se sabe, únicamente se imagina, se desea, se sueña. Se fijó, sin fijar la vista en nada en particular, como si barriera la escena, en todo lo que había allí. Interiormente, tomó una foto de aquél momento, un momento que recordaría siempre. No sólo había muerto su mejor amiga; ella también. Una muerte con el más doloroso de los dolores, el vacío. Miró el cielo, sin nubes, con el brillo de la Luna creciente iluminándole el rostro, y un pájaro que, silenciosamente, movía sus alas al compás de una melodía lenta y fúnebre. El césped también seguía la tétrica danza, quizás por la brisa parlanchina que le cantaba una canción, quizás por la commoción al encontrarse teñida, la más cercana a ella, de un cálido y estremecedor rojo. Era un rojo vivo, pero no por su tonalidad, sino porque llevaba consigo la vida de la amiga que ella tanto había apreciado. Pasado. Era de las pocas veces que había sido consciente del presente. Por aquél entonces, se daba cuenta de que todo había acabado. Encima del rojo césped, a su lado, yacía el cuerpo de su amiga, con los ojos abiertos, el pelo revuelto y los labios duros y fríos como el mármol. Sus pómulos ya no contenían el vivo sonrojo permanente que la caracterizaba. Eran blancos, de un blanco que helaba. Siempre le había dicho que jamás se separaría de su lado, y allí estaba, a su lado, totalmente inmóvil. Qué ironia. Su mano permanecía en equilibrio, resignada, encima de la de ella, pero con ganas de caer a peso muerto.
Y allí se quedó ella, pasando las horas, mirando el cuchillo que había proporcionado dos muertes al precio de una. Un cuchillo que, pensó ella, quizás contenía algún pedacito minúsculo del corazón de su amiga. Pero los pedacitos no eran nada. Ella, su ahora muerta amiga, le había arrancado el corazón entero de cuajo, y había muerto con él en sus frías manos.

"Diàleg" amb la mort

Sento l'escalfor dels teus braços ben a prop. Sento el teu xiuxiueig esperançador. Et sento cada cop més a prop. T'acostes, i el meu cor s'accelera. Tant, que crec que se'm pararà. Foscor. Només tu il·lumines el camí, amb la llum guia que desprens. Les teves passes ressonen al mateix temps que les dotze campanades finals. 31 de desembre, fosca nit de gel, mon cor també glaçat, tot i el foc de la teva mirada. Finalment m'agafes la mà. Ara la foscor és total, mai més veuré la llum. Gràcies, Mort, per lliurarme del pes de la vida.

Hechizo de un sueño

La esencia de un dulce sueño de luna:
El mar que arrastra palabras de arena,
Palabras que son máscaras de pena,
Arrastradas donde no hay pena alguna.

La confusión del hechizo, oportuna,
El despertar del hechizo que llena,
El vacío del despertar, condena;
La condena duele como ninguna.

Creí que no creería nunca más,
Que al abrir los ojos todo se iría,
Pero me fui yo, sin mirar atrás.

Después de esa noche no vino el día,
Y ya no volví a soñar nunca más:
Vi que mi vida se desvanecía.

Ángel en llamas

Se cruzó al demonio. Ojos en llamas, sonrisa de fuego. Ella buscó algun punto del suelo en el que fijarse para no quemarse, pero aun así sintió el calor de la llama en su corazón. Pero el demonio le sonrió.
Días después se lo volvió a cruzar, y decidió no esconderse; quería mirar aquellos ojitos aparentemente inocentes. Pero el fuego en su mirada le dolió. Era una mirada de indiferencia y superioridad. Se sintió como un gatito encerrado y, sin saber qué hacer, siguió andando, sintiendo el calor, letal para su corazón, que había dejado él a su paso en el aire y en el suelo. Era como pisar una hoguera, o como nadar en ella. Corazón en cenizas.

Ojos de cuervo

Aún era negra noche. Se despertó sumida en el susurro de la inquietud en su cabeza. La fina sábana que la cubría hasta medio torso, blanca, de algodón, parecía esconderle la libertad. Se deshizo de ella y, con los pantalones negros y la suave camiseta violeta de tirantes, dejó que el frío del suelo se fundiera con el calor de sus pies. Se estremeció. No por esa sensación, sino por otra. Le pareció entrever un ojo espiándola por la pequeña franja que dejaba siempre en la puerta. Pero, a pesar de ser un ojo humano, era raro, no lo parecía: tenía las pupilas como las de un gato, y los ojos de un color azul grisáceo, con la parte más interior amarilla.
Sólo pudo verlo un par de segundos, y en esa porción de tiempo leyó sorpresa, miedo, susto y odio en aquella mirada espía. Luego, se desvaneció. Instintivamente, abrió la puerta, para buscar lo que fuera que la escrutaba. En el momento que su mano sudorosa tocaba el frío y seco pomo de la puerta, ésta se cerró. Las voces de inquietud en su interior aumentaron, y entonces notó el roce de algo peludo en sus piernas. Era un gato negro, que maullaba y le acariciaba con sus roces la pierna. Dio la vuelta a su pierna, y fue en dirección a la pared lateral a la puerta. Pensó que el gato cambiaría su dirección o chocaría, pero se desvaneció por un momento, hasta que apareció otra vez su pata trasera. Ella fue hacia allí, y notó su cálido cuerpo en contacto con algo frío, parecido a agua, por un instante. Entonces no fue agua, sino aire, porque se encontró en el cielo, volando, sin explicarse cómo. A su lado había un cuervo volando, de ojos azul grisáceo y amarillos por el centro. Supo enseguida que volaban hacia la libertad.

Tinieblas

Andaba por el medio de la calle, aparentemente sin miedo a nada. Eran las 2.21 de la madrugada, y no pasaba casi nadie por la calle. Sólo pudo ver un coche con tres borrachos y el conductor con cara de paciencia. Caían gotas, unas gotas frías pero cálidas a la vez, que le golpeaban la cara lentamente con suaves carícias. Le encantaba esa sensación. De repente, se dio cuenta de que la lluvia también tiene sentimientos, y que empezaba a sentir ira. Se paró enmedio de la calle, contemplando la escena, la calle vacía pero llena a la vez. La suave brisa que hacía un rato hacía que su pelo danzara, también había recobrado fuerza, poco a poco, hasta convertirse en un viento furioso. Los árboles de la avenida también danzaban, suavemente, como si se movieran a cámara lenta. Sintió la soledad fluyendo por sus venas, como si de su propia sangre se tratara. Le pareció que las hojas se oscurecían, y que el movimiento era cada vez más lento. Era muy fantasmagórico. Empezaron a pitarle las orejas, y se sintió un poco confundida, pero no quitó la vista de aquél árbol. Hasta que se mezcló otro pitido en su oreja, se giró, y sólo pudo ver un coche, esta vez con los cuatro ocupantes borrachos, que la hacía saltar por los aires con un golpe sordo. El viento se volvió a convertir en brisa, y el árbol danzó lentamente, como si de una danza fúnebre se tratara.

Abisme

La basarda i la solitud omplen cada racó de mi, de mon cor i mon ànima, fins ara plens de buidor. Però la solitud també és buida. No queda lloc pels somriure, per les tardes fent fotos en una habitació on tot és càlid, pels matins de piscina alegres. Tot queda en el record. La desesperació i el desengany em condueixen cap a un destí incert, però les meves cames es deixen guiar, sense saber, o potser sabent, que a l'abisme no s'hi camina: simplement, s'hi mor.

Sonet ÀÁ 2

Cierras los ojos, abriendo tu mente
Y tu corazón, y con él el mío.
Siento como me lleno de vacío;
Me miras sin mirar, mirada ardiente.

Abres los ojos, y difícilmente
Respiro; mas, al verte, el aire frío
Cesa, y tu cálido aire hiela el río
Del sentir: mar de lo que no se siente.

Sonríes, centras mi mundo en tu boca,
Despiertas deseo, ansio tu calor:
Tan sólo ese gesto me descoloca.

La felicidad se traga al dolor.
Y muero por ti, por quien me trastoca,
Mas vivo para ti, para tu amor.

Alma perdida

Fue en aquél momento, cuando su alma se vestía de soledad, que sintió la felicidad. Llevaba tiempo, quizá años, con el interior vacío, con solo ganas de sentarse junto a su ventana y observar la oscura y fría noche, a su vez tan cálida, mientras dejaba que las notas de una suave melodía la embaucaran. Escuchaba, miraba, sentía, soñaba, volaba. Todo lo que necesitaba estaba allí, en su interior, y también en el aire, intocable. Aún estando con otra gente, las personas sólo eran estátuas móbiles que pasaban a su lado levantando una suave pero fría brisa fugaz. Se sentía la única persona. No se veía capaz de amar o de ser amada y, si ocurría, algo iría mal. Estaba destinada a estar sola, sin nadie, pero con todo lo que le importaba: su música y la noche. Aún con su mente promíscua y liberal, debida al cariño repartido, se sentía atada a sí misma, y deseaba mucho, pero quería realmente poco. Sólo una persona podía hacerla feliz: ella misma. El llanto era su felicidad y la sonrisa, que le cansaba las mejillas de tanto fingir, su perdición. Le pesaba demasiado el alma, así que pensó en quitársela.

Por suerte todo eso queda en el pasado. Hice ese escrito hace ya mucho, y ahora estoy feliz con alguien que no soy yo misma. Te quiero.
Tempesta. Nit. Foscor.
Carrer solitari. Brisa ploranera.
Silenci trencador
I trencat. Gran buidor.
Xim-xim que xinxa la xopa carretera.

Blau fosc, cel infinit.
Cau mort, lliri pansit.
Mar transparent, balla la dansa del vent.
Cureu mon cor ferit
I salveu-lo d'un final lent, massa lent.

Soneto ÀÁ

Rayos de Sol cruzaban la ventana
Otorgando verosimilitud
A lo que carecía de virtud:
Si fuera sueño de noche lejana...

Ser, de todo esto, simple profana,
Llegar a desear la falsa quietud,
Convertirme en hueco de un ataúd:
Si fuera sueño de noche lejana...

Sólo el placer de observar un peral
Y toda la vida que en él se esconde;
Magia impropia de dioses y hechiceros.

Ojos de lluvia, mirar de aguacero,
Me muestran todo eso sin decir donde;
Rayos de Luna cruzan el cristal.

Luna

La noche se había comido toda la luz del día, dejando sólo las luces nocturnas de los locales y las casas. No había ni una nube en el cielo, y la luna estaba completamente llena, acompañando al solitario cielo. La gente, en sus hogares, se preocupaba por cualquier tontería menos por ella. Nadie se daba cuenta de la belleza de la noche, al menos casi nadie.
Había una terraza, con un montón de plantas, una mesa y cuatro sillas, una de las cuales estaba ocupada por un gato negro de mirada avispada, y otra por una chica. Su cara redondeada quedaba medio oculta por una melena ondulada rubio oscuro. Su nariz, chata, se movia de vez en cuando, como queja manifiesta del picor que le producía el contacto con el cabello. Sus ojos parecían concentrados, como si estuviera buscando algo. Eran oscuros, pero de color claro. Derrochaban sentimiento: la felicidad se dejaba ver entre la tristeza, que ya había hechado raíces. Entonces se fijó en todo cuanto la rodeaba: desde las hojas de las plantas semidesnudas, esparcidas por el suelo, pasando por las dos macetas de la mesa, el boli negro al que tanto quería y unas gafas lilas con un cristal roto por una esquina y la montura rayada, hasta su amado gato negro. Le había puesto un cascabel en el cuello, en honor a su nombre, aunque familiarmente lo llamaban Abel. Él la miró como siempre, con su característica mirada de superioridad y elegancia, pero con un trazo de amor, que, a pesar de ser solo un trazo, era lo más sincero. De repente, pero, el gato se volvió y miró hacia el cielo, aparentemente sin alterarse. Ella lo imitó. La luna estaba allí, como siempre, observándola des del lugar al que ella siempre había querido ir, y iluminando la terraza sin necesidad alguna de bombillas.
Entonces ella se dio cuenta de que lo más bonito que se puede tener es como la luna: aunque no se pueda tocar, siempre está allí.

The bloody bridge

It was a very dark night, and the moon was hiding between the clouds.
A man was crossing a bridge, slowly, and looking down to the river. His hand was shaping the stone of the bridge, and he looked thoughtful. Then, he stopped in the middle of the bridge. The lights were illuminating his white face, and his lips were moving slowly, singing a silent song. His white skin contrasted with his black clothes and hair. He seemed a vampire, or some kind of magical creature.
Suddenly, a woman arrived. She was dressed in white, and her skin was pale. Her hair was dark too, and it was dancing with the wind.
They looked to each other in a sad way, and then, the young woman pulled a knife from noway and threw it to the man's heart. The blood fell, and the man too. But the woman put her hands on her heart, and she saw that a fine cut was growing. She watched her hands, and she saw they were red of blood. Then she fell down. It was over.

18 d’abr. 2009

Análisis

Analízame. Soy tan solo una puta frase.

Te quiero -> oración pronominal (pronombre + verbo)

NO. Siempre hacéis igual. Analízame por dentro, no por el físico. Sé que soy sencilla, natural y atractiva, pero ve más allá. Búscame en el interior, encuéntrame allí donde vayas. Si te fijas en mi sentido de existir, te gustaré más, y pensarás en mí vayas donde vayas. No te enamorarás de ninguna chica, solo de mí. Puedo convertirme en lo más bello del mundo, si tú quieres. No es solo el físico, sino lo que llevo conmigo. Sé que te gustan mis curvas...mis letras son muy redonditas... pero mi existencia no se basa en esto. Si muero, me entierran. Ya no me verás ni me oirás. Pero "yo" seguiré estando aquí, contigo y con quien me necessite. Quiéreme sin medidas, la locura es sana.

"Er?"

Bàsicament, el tro va dir unes quantes cases immòbils, i primer de tot va colpejar el següent. El corrent va airejar la sequedat, sense contingut après en el sotaterra de l'entresòl, i molts cocodrils empatatats. La cadira llepava la solitud, que es lamentava del dònut de mocs. Llamniera paret, cantava amargament uns guants verosímils i tímids. L'aglà, llavors, es tirarà un pet, i l'explosió de sabor refredarà el temperament temperat del més càlid. Cacau de llavis, cacau mental, crema mental, la ment em crema. Cuchimbarabumbalangachumba! Pols de nocilla recoberta de la olor de la meva amiga Berta, que sempre està oberta, però no de cames! Pura i casta, viu a Calcuta amb la Calculadora, però no calcula que el pot de xocolata es desfà. El gos remena les cues... REMENA NEENAAA! I mentrestant un ull li cau a terra, líquid. No té solució, matemàtiques NO aplicades. El llangardaix escalaria l'escala pel replà, avorrit, mentre la formiga se'l menja. Llapis i bolígraf, i ______, i potser fins i tot . A la frase anterior, llegeix el que hi ha abans del punt, que potser no és res, però res és tot. T'odio... quants cops el punyal m'ha enganxat el simbolisme de la clau de fa? Què fa el fa? Ets un idiota. No responguis.

16 d’abr. 2009

Metum vitae habeo, quod forsan vita incipit quando mors advenit

Definición de lluvia

Lluvia: potingue concentrado de sentimientos.

- Libertad: estar bajo la lluvia, o incluso ser una de las gotas enmedio de tantas iguales a ella...
- Limitación: su destino es nacer para morir, no puede cambiar su rumbo, tan solo precipitarse...
- Sed: es agua, coño...
- Frío: gotas frías que mueren en tu piel...
- Calor: la calidez de su compañía en una tarde de soledad...
- Alivio: verano caluroso, empiezan a caer gotas; lo que hace una simple gota de lluvia...
- Alegría: meses de sequía, y por fin llueve...
- Impotencia: está lloviendo fuera, y yo no puedo salir a encontrarme con la lluvia, lo único que puedo hacer es estar sentada, contemplándola caer...
- Chafada de planes: yo quería salir con mis amigas y ahora no puedo, jopetas, o seaa, que me mojaré la manicuraaa...
- Oscuridad: las nubes oscuras secuestran al Sol, y ya no hay luz...
- Colorido: arco iris...
- Fragilidad: cada gota es como un pequeño cristal...
- Vida: nacen, van cayendo (como un ser humano mientras vive) y al final mueren.
- Muerte/suicidio: naces cómo una gota en el cielo, con todo el cariño de las nubes que te rodean y te abrazan; luego caes y no hay vuelta atrás, y terminas muerta, hecha pedacitos, contra el suelo.

Rima pésima

Camino por la calle y veo una gran mierda en el camino;
cabilo un instante y pienso: una de las piezas que he perdido.
Pienso: limítate a sobrevivir, vivir ya cuesta demasiado,
tu futuro es morir, así que céntrate en el pasado
Aunque duela, aunque suponga una tortura;
pues ya nada me cuela, la vida es dura, y yo no tengo cura.
Soy un fósil de alegría, puta roca que podía
Con sonrisas olvidar, o almenos intentarlo.
Pero a quién quise engañar, sólo hay que pensarlo:
2+2 son cuatro, cuatro días y todo habrá acabado.

15 d’abr. 2009

Vacío

Desesperación. Observo, miro sin ver, escucho sin oír. La rabia me apuñala, i las ganas de arrancar-me la piel me consumen. El todo y el nada se juntan, pero sin sentido; todo es nada y nada es todo. Busco paz i tranquilidad, pero no veo nada más que el vacío, la transparencia. Sentimientos, objetos, personas… todo, es decir nada es transparente y vacío. Oigo música y, de golpe, como una flor que florece, los sentimientos florecen dentro de mí. Pero mi flor está marchita. Mis ojos se oscurecen sin perder el color; falta la luz, la esperanza. ¿Dónde está el hada que quizá un día tuve pero dejé escapar? El hada que sonreía i hacía sonreír, ella, ya no es ella. Hasta ella se ha transformado en vacío, y su sonrisa se ha convertido en humo. Un humo que nubla mis ojos y aún los oscurece más. El corazón se me sale del pecho, pero se aleja de mí. Palpita, lejano, al compás de una melodía sorda, llegada del cielo, o quizá del infierno. ¿Acaso no es lo mismo? Las lágrimas, también vacías, me acarician las mejillas suavemente pero furiosamente, hasta caer al suelo y morir allí, acompañando la muerte de mi ser. Las manos me tiemblan, i las palabras también. Entre mis labios nacen, y también mueren, porque no llego a decir nada. Las palabras, en el vacío, sobran.

La tomba blanca

M’endinso en la pluja. La seva olor i el seu tacte s’apoderen dels meus sentits. Em sento hipnotitzada. Les meves llàgrimes cauen al terra i es barregen amb la pluja. No em fa res mullar-me, ni passar fred. La sensació de llibertat em domina. Observo al meu voltant. Tot és viu, la gent parla i riu, però ningú sembla adonar-se de la meva presència. Avanço a través del xàfec, i davant meu visualitzo alguna cosa blanca, que resta immòbil. M’hi acosto, i de seguida veig una tomba blanca sense nom. Lentament, arribo fins a la tomba. Allargo la mà i, sense pensar, la toco. En els meus ulls es reflecteix la por. En l’instant en què les meves mans senten el contacte de la superficie de la tomba, aquesta es torna negra. De sobte, tot desapareix. Ja no sento res. Estic dins la tomba, però sé que hi ha aparegut un nom: amor. Ja no hi sóc, i no sé si la gent se n’adona. L’amor ha mort, i no tornarà a viure mai més. Només en queda un esperit adolorit, que mira el món trist. Tot ha canviat. El més segur és que la normalitat no torni mai a la meva vida, perquè ja no tinc vida. Me l’han robat.

Untitled

Caminava sobre brases, però tenia els peus gelats. El camí d’enganys i decepcions s’anava obrint al seu pas. No sabia com continuar, si rendir-se o seguir endavant i enfrontar-se al que pogués passar. Tenia por de la solitud. Era com intentar llançar-se per un precipici i aconseguir que unes ales invisibles li donessin la llibertat que mai havia pogut aconseguir. Però queia, i cada cop la caiguda era més dolorosa. Havia deixat de confiar en el destí, i creia que el futur no existia, que tot era present. Petits cristalls de dolor lliscaven avall per la seva cara fins a precipitar-se contra el terra, dia rere dia, tot i els esforços que feia per contenir-los. Hauria donat el que fos perquè la màscara que es veia obligada a portar no ho fos. Veia el futur molt lluny, els dies es feien eterns, i l’esperança anava morint dia a dia. No tenia motius per a somriure, però ho feia. La gent es creia tot el que ella feia i deia menys les veritats. Cada cop se sentia més abandonada, fins al punt que havia decidit tancar-se en ella mateixa perquè no li poguessin fer més mal. Però el seu cor ja no estava sencer. Possiblement fins i tot l’últim batec del cor havia estat per abandonar el lloc que ocupava al seu pit. Estava buida, buida de tot sentiment. Ja no sentia res, i no sabia ni perquè plorava ni perquè reia. Les llàgrimes queien soles, i la rialla s’apagava de cop. Esperava i esperava, però no arribava mai el que havia d’arribar, fos el que fos. Al final va deixar d’esperar, i es va limitar a sobreviure com pogués, encara que la seva vida fos una vida buida i sense motiu.

Tornant de Mallorca

Girava, molt lentament. Un gir de cent vuitanta graus i el vaig veure. El punt de partida, l'inici de les meves emocions, i el final del llarg viatge solitari que havia fet. Era de nit, i tenia les meves sensacions a flor de pell. M'hi vaig acostar cada cop més, i la llibertat era cada cop més a prop. I llavors em va abraçar: la sensació de llibertat em va rodejar amb els seus braços invisibles, fent-me sentir com en el cel. I em vaig començar a enlairar. Era el final del gris camí, il•luminat nomésper unes petites il•lusions clavades al terra. El terra, aquest gris camí, i els arbres i les cases i tot quedava ara enrera, mentre jo mirava com els núvols estaven a punt d'acaronar la finestra. Dins d'aquell avió em sentia la reina, com en els braços d'aquella persona a qui, quan tornés a tocar de peus a terra, al contrari que quan ho faig després d'un somni, no desaareixeria, sinó que vindria per regalar-me una benvinguda i tot el seu amor.

Soneto E

El deseo de pisar tierra ajena
Tocar el mar y sentirlo en mi piel
Buscarme en el agua un reflejo fiel
Y olvidarme de una vez de la pena.

Ser ya libre de toda mi condena
Que mi destino no sea tan cruel
Y que, escondido en mí, ese clavel
Florezca desde una bella azucena.

Sonreír, dejar de ser una extraña
Encontrar ésas piezas que aún me faltan
Construir un nido y dejar mi cabaña.

Esconder el mal que todos resaltan
Engañando al engaño que me engaña
Haciendo el paso que los demás saltan.

Sonet II

Les llàgrimes del cel enamorat
Precipiten sens cessar sobre el sòl
Que tu trepitges sens pena ni dol;
Tu, per qui el cel mort s’ha deshidratat.

Manllevant la mort, divinificat,
Tornant la vida a la buidor tu sol,
La vida robada a qui té consol:
Sap que per tu son batec fou robat.

Pel reflex marítim del profund bosc
Volo, amb les ales de fullaraca:
El més sincer réflex vist al món osc.

Mes de les fulles en surt una estaca
Que se’m clava al cor amb un dolor fosc,
Cel vessant sa sang dolça i opaca.

Sonet I

Entre els raigs de lluna tu t’amagaves,
Sabent que sens buscar-te et puc trobar;
Tant que t’evito quan no et vull pensar,
I tan fort, profund que al meu cor et claves.

Cada dia amb paraules em curaves,
Bo i ferint allò que no es pot curar.
Obro mon cor, mai el podré tancar;
Ja fa un temps jo viu com sa clau robaves.

Ara sols em queda la dura espera,
Per arribar al moment en què et veuré,
Entre els raigs de sol, mirada sincera.

Raons no em falten per dir el que diré,
Tants cops, i fins de diferent manera;
Una frase: sempre t’estimaré.

Sonet de les paraules cansades

Dolç miratge que sempre s’esvaeix,
Cada cop que la mar remulla el cel.
Una mar que mai no es vol treure el vel,
Un miratge que amb vel la mar cobreix.

L’instant de miracle que no floreix,
La basarda, cada cop més fidel,
L’interior que em surt, cada cop més cruel,
I el sentiment de culpa m’envaeix.

La fada del somni per dins em mata,
Però el meu destí jo no puc escollir,
Perquè la realitat em remata.

Què puc fer sinó simplement morir?
No puc triar sinó una mort barata,
Esperar-me al principi de la fi.

Sarcasme i impotència

Alguna cosa cremava dins meu. Era alegria? Tristesa? Nostàlgia? Jo, simplement, romania estirada, amb les estrelles davant dels meus ulls. Semblaven tan properes, però tan llunyanes alhora... I pensava, i pensava, i pensava. Sempre pensant. Era com si les estrelles haguessin de caure a sobre meu, com una pluja de llumets de consol. Al final em vaig aixecar, i llavors semblava que tota la foscor de la nit hagués penetrat en els meus ulls fins a menjar-se’m per dins. Vaig començar a caminar, mig embriagada per aquella foscor lluminosa; no tot era el que semblava, perquè ara les estrelles ja no hi eren. Però de sobte vaig tornar-ne a veure: va ser caminant, quan vaig notar una cosa dura al peu, que em va fer un moviment brusc i va fer que quasi em mengés el terra. Deliciós.
Tornava a estar estirada, aquest cop boca avall, i ja no veia llumetes. El que veia era una base de color marró, quasi perfectament uniforme. I el vent bufava, burleta, després de la meva monumental caiguda, fent caure les fulles dels arbres, plena tardor, sobre meu. “Que bé, una manta. D’aquí no em llevo”.

Reflejo

Era un verano caluroso. El agua del mar rozaba su piel, tostada por el sol. Las personas a su alrededor se bañaban, jugaban en la arena o se relajaban tumbadas en la toalla. Era una imagen fresca, alegre, pero había un detalle que a todos se les pasaba por alto: ella. Permanecía inmóvil, con los rasgos faciales congelados en un gesto de desesperación, observando todo a su alrededor. El paisaje parecía precioso y vivo, pero el reflejo de sus ojos desvelaba los secretos de la naturaleza, aquello que la otra gente no admite ni quiere ver; todo era suciedad, el agua del mar estaba llena de productos que la gente tiraba. Había peces muertos, que no habían podido sobrevivir al estado del agua. Aquello parecía un vertedero, pero no era más que realidad.
Lejos de allí, una chica caminaba por un bosque denso y verde. Los pájaros sobrevolaban los árboles, y todo estaba lleno de vida. Sin embargo, la chica parecía preocupada; su piel había emblanquecido y, una vez más, en sus ojos se reflejaba la realidad. No había ni árboles ni pájaros, sólo un aroma de pasotismo y los troncos que demostraban que anteriormente sí había habido árboles. Era un ambiente inerte y oscuro. La chica miró hacia arriba y respiró hondo. ¿Qué era ese olor? Olores químicos mezclados con humo. En el lugar donde anteriormente había vegetación y animales, ahora había fábricas y todo estaba urbanizado. El aire estaba cargado, se veía como una nube de humo.
Ella no podía creer que las personas, incluyendo a las que más quería, estuvieran destrozando lo que tendría que ser el hogar de su familia, de sus hijos, de sus nietos… La gente se sirve de un antifaz para no reconocer que intentan justificar lo injustificable. De repente, hubo una ráfaga de viento, un viento frío, y se desplomó al suelo, al mismo tiempo que la envolvía una oscuridad siniestra. Su respiración se iba apagando poco a poco, y sus recuerdos se iban para no volver jamás. Era tanto, el daño en su interior, que ya ni lo sentía. En un último suspiro se lamentó de no poder morir junto al paisaje que la rodeó en su niñez, un paisaje que ahora solo existía en sueños. Todo había acabado. En la mano sostenía un papel: “Tan rápido como una ráfaga de viento viene y se lo lleva todo, puede desaparecer nuestro hogar.”

Record d'un dia de solitud

Avui, tornant del desengany d’un malentès, he pujat al bus i m’he sentit com una sardina enllaunada; el bus estava ple de gom a gom. Hi havia, a prop meu, un home jove, alt i molt prim, potser massa, amb el braç esquerre enguixat. Tenia tot l’aspecte de ser solter.
També hi havia, assegudes, tres dones sud-americanes d’uns trenta anys.
De sobte, per si fóssim pocs, el bus ha parat a una parada on hi havia tot un casal de nens i nenes. Potser eren 20 o més, i han pujat tots.
Jo estava bastant irritada, per culpa del que m’acabava de passar, i allò m’ha fet posar dels nervis. Els nens saltaven i cridaven, com micos de la selva. De seguida he vist la imatge: els nens penjant-se per les barres per aguantar-se del bus, i fent xisclets com els ximpanzés. Ni això m’ha fet somriure una mica. Un sentiment de solitud i de buidor m’envaïa, i sentia els crits i la remor de veus allunyar-se, i el suau balanceig del bus que alentia la velocitat a poc a poc. Era com si tot desaparegués. Però de sobte he vist que l’home del braç enguixat somreia. Somreia com si veure aquells nens el fes feliç. Un somriure molt bonic, que no oblidaré. Mirava els nens, i reia, sense dir res. Era un somriure una mica trist, però feliç alhora. He imaginat que li agradaria tenir fills, perquè per com li brillaven els ulls ho semblava. Lentament, dins meu ha començat a florir un sentiment molt estrany... jo també començava a somriure, sense adonar-me’n. Mirava els nens, però sobretot mirava l’home. De tant en tant, la seva mirada, que es passejava per tot el bus ple de ximpanzés, també es trobava amb la meva, sense deixar de somriure. Semblava que em digués alguna cosa, com si amb la mirada em volgués dir que l’escena el feia feliç. I no sé si ho ha notat, però la meva mirada i el meu somriure li deien que m’acabava d’alegrar el dia. M’he sentit feliç.