25 d’abr. 2009

La vida en mort després d'una mort en vida

La imatge:

Un majestuós piano en una sala d'estar. Sobre les tecles més agudes, una rosa vermella amb un parell de pètals solts escampats pel voltant, i algun pel terra. Un dels del terra estava boca amunt, com una cullera, i anava acumulant les gotes de sang que queien regalimant del piano. Al mig d'aquest, les mans mortes d'una noia, una de les quals es tancava al voltant d'un ganivet de tallar pernil ple de la sang que embrutava l'instrument i regalimava, i el seu cap amb uns ulls verds ben oberts a través dels quals s'havia escolat la seva vida. Havien caigut en pes mort sobre el piano, formant un acord amb diverses notes que retrunyia per la sala d'estar tètricament, amb cada cop menys força. Era com si les últimes notes que havia tocat la noia, tant les voluntàries que havia tocat per la cançó com les involuntàries fruit del seu pes mort, perdessin vida com ella.

Hores abans:

Estava amb el meu grup d'amics. Allà també hi havia el meu xicot, però ell semblava no veure’m. Estava convençuda que era per la meva actitud sempre depressiva, ell necessitava algú que l'alegrés una mica més! I ja no quedava quasi res d'aquella relació que manteníem al principi, fins i tot abans de començar a sortir, quan ell em volia veure cada dia, i si no ens trobàvem venia a veure’m a casa, encara que tan sols fos per cinc minuts. Tot havia canviat... o no? Arribava un punt que jo ja no sabia què era real i què no, si les sensacions me les feia jo mateixa. O potser les il•lusions eren el que em feia. De fet, portava anys que només vivia d’il•lusions, i quan no en tenia me les fabricava. I resultava penós. Fins que un dia em vaig afartar d’enganyar-me i ja no vaig voler seguir més. L’única il•lusió que em quedava s’havia avorrit de mi…

Quan vaig arribar a casa vaig deixar caure la bossa i vaig anar directa al piano de la saleta. Estava sola a casa. Millor, així no em sentiria tan sola. Volia intimitat amb el meu millor amic.
Em vaig posar a tocar, i em va venir una sensació molt estranya. Potser era coratge, però no sabia ben bé si tenia algun sentit. I aviat ho vaig entendre: era el coratge que em faltava per fer allò que portava temps pensant. Em vaig aixecar i vaig anar a la cuina, i d’un calaix en vaig treure el ganivet del pernil. Vaig tornar cap al meu company de penúries i vaig deixar-hi el ganivet a sobre. Vaig començar la melodia de nou, i em vaig deixar endur per les sensacions. No m’importava res més que el so del piano. I quan vaig acabar la cançó vaig mirar el ganivet, decidida a permetre-li arribar allà on ningú mai havia arribat: el meu cor.
En el meu últim alè desesperat vaig tocar el meu acord preferit al piano, encara amb el ganivet a les mans i la meva pròpia sang fluint, i al final em vaig donar per vençuda i vaig caure sobre el meu amic, qui m’havia acompanyat, literalment, fins la mort.

Uns mesos més tard:

“Estava molt a prop d’ella. Molt a prop!”
Ell l’agafava per l’espatlla, i la mirava carinyosament. I jo no ho podia aguantar, mentre recordava aquella frase que tants cops m’havia repetit per dins, i que ara em tornava al cap. Massa a prop.
Estaven dins l’aula, entre assignatura i assignatura, i jo estava dins l’aula però ningú no em veia. Normal, la gent no sol veure els fantasmes. I no només això, sinó que no hi creuen. Genial, ningú creu en mi.
Ara només podia observar, ja no el podria tocar mai més, i ell no em veuria mai més. I ni es recordava de mi. Tenia el càstig per ser tan ignorant: la tortura de veure’l cada dia, cada moment de la meva eternitat, i estar pitjor que abans de morir. Ell reia, i cada riallada em semblava una punyalada, però em feia el mateix mal que si m’haguessin clavat un punyal de veritat, perquè ho havia “viscut”. Quina ironia aquesta paraula, era el meu últim alè.
I era llavors quan m’adonava que em tocaria viure la tortura eterna tan sols per haver volgut evitar una tortura temporal. Jo ja no hi era, però el món no s’havia aturat.
No només no es recordava de mi i tot seguia igual, sinó que estava feliç amb una altra. I jo mai podria escapar-ne.

19 d’abr. 2009

Tiempo

Abrió los ojos y sentenció el surrealismo de todo cuanto la rodeaba. Notó la brisa, cálida y gélida al mismo tiempo, acariciándole el rostro, como si del aliento del cielo se tratara. Le susurraba las palabras más bonitas que jamás había oído, unas palabras en silencio, articuladas por el desespero y la soledad. No sabía qué haría, ni qúé estaba haciendo, pero sí sabía lo que había hecho, aún habiéndolo hecho sin saber lo que hacía. Era su mayor problema: siempre era consciente del pasado, pero nunca del presente. Y el futuro... nunca se sabe, únicamente se imagina, se desea, se sueña. Se fijó, sin fijar la vista en nada en particular, como si barriera la escena, en todo lo que había allí. Interiormente, tomó una foto de aquél momento, un momento que recordaría siempre. No sólo había muerto su mejor amiga; ella también. Una muerte con el más doloroso de los dolores, el vacío. Miró el cielo, sin nubes, con el brillo de la Luna creciente iluminándole el rostro, y un pájaro que, silenciosamente, movía sus alas al compás de una melodía lenta y fúnebre. El césped también seguía la tétrica danza, quizás por la brisa parlanchina que le cantaba una canción, quizás por la commoción al encontrarse teñida, la más cercana a ella, de un cálido y estremecedor rojo. Era un rojo vivo, pero no por su tonalidad, sino porque llevaba consigo la vida de la amiga que ella tanto había apreciado. Pasado. Era de las pocas veces que había sido consciente del presente. Por aquél entonces, se daba cuenta de que todo había acabado. Encima del rojo césped, a su lado, yacía el cuerpo de su amiga, con los ojos abiertos, el pelo revuelto y los labios duros y fríos como el mármol. Sus pómulos ya no contenían el vivo sonrojo permanente que la caracterizaba. Eran blancos, de un blanco que helaba. Siempre le había dicho que jamás se separaría de su lado, y allí estaba, a su lado, totalmente inmóvil. Qué ironia. Su mano permanecía en equilibrio, resignada, encima de la de ella, pero con ganas de caer a peso muerto.
Y allí se quedó ella, pasando las horas, mirando el cuchillo que había proporcionado dos muertes al precio de una. Un cuchillo que, pensó ella, quizás contenía algún pedacito minúsculo del corazón de su amiga. Pero los pedacitos no eran nada. Ella, su ahora muerta amiga, le había arrancado el corazón entero de cuajo, y había muerto con él en sus frías manos.

"Diàleg" amb la mort

Sento l'escalfor dels teus braços ben a prop. Sento el teu xiuxiueig esperançador. Et sento cada cop més a prop. T'acostes, i el meu cor s'accelera. Tant, que crec que se'm pararà. Foscor. Només tu il·lumines el camí, amb la llum guia que desprens. Les teves passes ressonen al mateix temps que les dotze campanades finals. 31 de desembre, fosca nit de gel, mon cor també glaçat, tot i el foc de la teva mirada. Finalment m'agafes la mà. Ara la foscor és total, mai més veuré la llum. Gràcies, Mort, per lliurarme del pes de la vida.

Hechizo de un sueño

La esencia de un dulce sueño de luna:
El mar que arrastra palabras de arena,
Palabras que son máscaras de pena,
Arrastradas donde no hay pena alguna.

La confusión del hechizo, oportuna,
El despertar del hechizo que llena,
El vacío del despertar, condena;
La condena duele como ninguna.

Creí que no creería nunca más,
Que al abrir los ojos todo se iría,
Pero me fui yo, sin mirar atrás.

Después de esa noche no vino el día,
Y ya no volví a soñar nunca más:
Vi que mi vida se desvanecía.

Ángel en llamas

Se cruzó al demonio. Ojos en llamas, sonrisa de fuego. Ella buscó algun punto del suelo en el que fijarse para no quemarse, pero aun así sintió el calor de la llama en su corazón. Pero el demonio le sonrió.
Días después se lo volvió a cruzar, y decidió no esconderse; quería mirar aquellos ojitos aparentemente inocentes. Pero el fuego en su mirada le dolió. Era una mirada de indiferencia y superioridad. Se sintió como un gatito encerrado y, sin saber qué hacer, siguió andando, sintiendo el calor, letal para su corazón, que había dejado él a su paso en el aire y en el suelo. Era como pisar una hoguera, o como nadar en ella. Corazón en cenizas.

Ojos de cuervo

Aún era negra noche. Se despertó sumida en el susurro de la inquietud en su cabeza. La fina sábana que la cubría hasta medio torso, blanca, de algodón, parecía esconderle la libertad. Se deshizo de ella y, con los pantalones negros y la suave camiseta violeta de tirantes, dejó que el frío del suelo se fundiera con el calor de sus pies. Se estremeció. No por esa sensación, sino por otra. Le pareció entrever un ojo espiándola por la pequeña franja que dejaba siempre en la puerta. Pero, a pesar de ser un ojo humano, era raro, no lo parecía: tenía las pupilas como las de un gato, y los ojos de un color azul grisáceo, con la parte más interior amarilla.
Sólo pudo verlo un par de segundos, y en esa porción de tiempo leyó sorpresa, miedo, susto y odio en aquella mirada espía. Luego, se desvaneció. Instintivamente, abrió la puerta, para buscar lo que fuera que la escrutaba. En el momento que su mano sudorosa tocaba el frío y seco pomo de la puerta, ésta se cerró. Las voces de inquietud en su interior aumentaron, y entonces notó el roce de algo peludo en sus piernas. Era un gato negro, que maullaba y le acariciaba con sus roces la pierna. Dio la vuelta a su pierna, y fue en dirección a la pared lateral a la puerta. Pensó que el gato cambiaría su dirección o chocaría, pero se desvaneció por un momento, hasta que apareció otra vez su pata trasera. Ella fue hacia allí, y notó su cálido cuerpo en contacto con algo frío, parecido a agua, por un instante. Entonces no fue agua, sino aire, porque se encontró en el cielo, volando, sin explicarse cómo. A su lado había un cuervo volando, de ojos azul grisáceo y amarillos por el centro. Supo enseguida que volaban hacia la libertad.

Tinieblas

Andaba por el medio de la calle, aparentemente sin miedo a nada. Eran las 2.21 de la madrugada, y no pasaba casi nadie por la calle. Sólo pudo ver un coche con tres borrachos y el conductor con cara de paciencia. Caían gotas, unas gotas frías pero cálidas a la vez, que le golpeaban la cara lentamente con suaves carícias. Le encantaba esa sensación. De repente, se dio cuenta de que la lluvia también tiene sentimientos, y que empezaba a sentir ira. Se paró enmedio de la calle, contemplando la escena, la calle vacía pero llena a la vez. La suave brisa que hacía un rato hacía que su pelo danzara, también había recobrado fuerza, poco a poco, hasta convertirse en un viento furioso. Los árboles de la avenida también danzaban, suavemente, como si se movieran a cámara lenta. Sintió la soledad fluyendo por sus venas, como si de su propia sangre se tratara. Le pareció que las hojas se oscurecían, y que el movimiento era cada vez más lento. Era muy fantasmagórico. Empezaron a pitarle las orejas, y se sintió un poco confundida, pero no quitó la vista de aquél árbol. Hasta que se mezcló otro pitido en su oreja, se giró, y sólo pudo ver un coche, esta vez con los cuatro ocupantes borrachos, que la hacía saltar por los aires con un golpe sordo. El viento se volvió a convertir en brisa, y el árbol danzó lentamente, como si de una danza fúnebre se tratara.

Abisme

La basarda i la solitud omplen cada racó de mi, de mon cor i mon ànima, fins ara plens de buidor. Però la solitud també és buida. No queda lloc pels somriure, per les tardes fent fotos en una habitació on tot és càlid, pels matins de piscina alegres. Tot queda en el record. La desesperació i el desengany em condueixen cap a un destí incert, però les meves cames es deixen guiar, sense saber, o potser sabent, que a l'abisme no s'hi camina: simplement, s'hi mor.

Sonet ÀÁ 2

Cierras los ojos, abriendo tu mente
Y tu corazón, y con él el mío.
Siento como me lleno de vacío;
Me miras sin mirar, mirada ardiente.

Abres los ojos, y difícilmente
Respiro; mas, al verte, el aire frío
Cesa, y tu cálido aire hiela el río
Del sentir: mar de lo que no se siente.

Sonríes, centras mi mundo en tu boca,
Despiertas deseo, ansio tu calor:
Tan sólo ese gesto me descoloca.

La felicidad se traga al dolor.
Y muero por ti, por quien me trastoca,
Mas vivo para ti, para tu amor.

Alma perdida

Fue en aquél momento, cuando su alma se vestía de soledad, que sintió la felicidad. Llevaba tiempo, quizá años, con el interior vacío, con solo ganas de sentarse junto a su ventana y observar la oscura y fría noche, a su vez tan cálida, mientras dejaba que las notas de una suave melodía la embaucaran. Escuchaba, miraba, sentía, soñaba, volaba. Todo lo que necesitaba estaba allí, en su interior, y también en el aire, intocable. Aún estando con otra gente, las personas sólo eran estátuas móbiles que pasaban a su lado levantando una suave pero fría brisa fugaz. Se sentía la única persona. No se veía capaz de amar o de ser amada y, si ocurría, algo iría mal. Estaba destinada a estar sola, sin nadie, pero con todo lo que le importaba: su música y la noche. Aún con su mente promíscua y liberal, debida al cariño repartido, se sentía atada a sí misma, y deseaba mucho, pero quería realmente poco. Sólo una persona podía hacerla feliz: ella misma. El llanto era su felicidad y la sonrisa, que le cansaba las mejillas de tanto fingir, su perdición. Le pesaba demasiado el alma, así que pensó en quitársela.

Por suerte todo eso queda en el pasado. Hice ese escrito hace ya mucho, y ahora estoy feliz con alguien que no soy yo misma. Te quiero.
Tempesta. Nit. Foscor.
Carrer solitari. Brisa ploranera.
Silenci trencador
I trencat. Gran buidor.
Xim-xim que xinxa la xopa carretera.

Blau fosc, cel infinit.
Cau mort, lliri pansit.
Mar transparent, balla la dansa del vent.
Cureu mon cor ferit
I salveu-lo d'un final lent, massa lent.

Soneto ÀÁ

Rayos de Sol cruzaban la ventana
Otorgando verosimilitud
A lo que carecía de virtud:
Si fuera sueño de noche lejana...

Ser, de todo esto, simple profana,
Llegar a desear la falsa quietud,
Convertirme en hueco de un ataúd:
Si fuera sueño de noche lejana...

Sólo el placer de observar un peral
Y toda la vida que en él se esconde;
Magia impropia de dioses y hechiceros.

Ojos de lluvia, mirar de aguacero,
Me muestran todo eso sin decir donde;
Rayos de Luna cruzan el cristal.

Luna

La noche se había comido toda la luz del día, dejando sólo las luces nocturnas de los locales y las casas. No había ni una nube en el cielo, y la luna estaba completamente llena, acompañando al solitario cielo. La gente, en sus hogares, se preocupaba por cualquier tontería menos por ella. Nadie se daba cuenta de la belleza de la noche, al menos casi nadie.
Había una terraza, con un montón de plantas, una mesa y cuatro sillas, una de las cuales estaba ocupada por un gato negro de mirada avispada, y otra por una chica. Su cara redondeada quedaba medio oculta por una melena ondulada rubio oscuro. Su nariz, chata, se movia de vez en cuando, como queja manifiesta del picor que le producía el contacto con el cabello. Sus ojos parecían concentrados, como si estuviera buscando algo. Eran oscuros, pero de color claro. Derrochaban sentimiento: la felicidad se dejaba ver entre la tristeza, que ya había hechado raíces. Entonces se fijó en todo cuanto la rodeaba: desde las hojas de las plantas semidesnudas, esparcidas por el suelo, pasando por las dos macetas de la mesa, el boli negro al que tanto quería y unas gafas lilas con un cristal roto por una esquina y la montura rayada, hasta su amado gato negro. Le había puesto un cascabel en el cuello, en honor a su nombre, aunque familiarmente lo llamaban Abel. Él la miró como siempre, con su característica mirada de superioridad y elegancia, pero con un trazo de amor, que, a pesar de ser solo un trazo, era lo más sincero. De repente, pero, el gato se volvió y miró hacia el cielo, aparentemente sin alterarse. Ella lo imitó. La luna estaba allí, como siempre, observándola des del lugar al que ella siempre había querido ir, y iluminando la terraza sin necesidad alguna de bombillas.
Entonces ella se dio cuenta de que lo más bonito que se puede tener es como la luna: aunque no se pueda tocar, siempre está allí.

The bloody bridge

It was a very dark night, and the moon was hiding between the clouds.
A man was crossing a bridge, slowly, and looking down to the river. His hand was shaping the stone of the bridge, and he looked thoughtful. Then, he stopped in the middle of the bridge. The lights were illuminating his white face, and his lips were moving slowly, singing a silent song. His white skin contrasted with his black clothes and hair. He seemed a vampire, or some kind of magical creature.
Suddenly, a woman arrived. She was dressed in white, and her skin was pale. Her hair was dark too, and it was dancing with the wind.
They looked to each other in a sad way, and then, the young woman pulled a knife from noway and threw it to the man's heart. The blood fell, and the man too. But the woman put her hands on her heart, and she saw that a fine cut was growing. She watched her hands, and she saw they were red of blood. Then she fell down. It was over.

18 d’abr. 2009

Análisis

Analízame. Soy tan solo una puta frase.

Te quiero -> oración pronominal (pronombre + verbo)

NO. Siempre hacéis igual. Analízame por dentro, no por el físico. Sé que soy sencilla, natural y atractiva, pero ve más allá. Búscame en el interior, encuéntrame allí donde vayas. Si te fijas en mi sentido de existir, te gustaré más, y pensarás en mí vayas donde vayas. No te enamorarás de ninguna chica, solo de mí. Puedo convertirme en lo más bello del mundo, si tú quieres. No es solo el físico, sino lo que llevo conmigo. Sé que te gustan mis curvas...mis letras son muy redonditas... pero mi existencia no se basa en esto. Si muero, me entierran. Ya no me verás ni me oirás. Pero "yo" seguiré estando aquí, contigo y con quien me necessite. Quiéreme sin medidas, la locura es sana.

"Er?"

Bàsicament, el tro va dir unes quantes cases immòbils, i primer de tot va colpejar el següent. El corrent va airejar la sequedat, sense contingut après en el sotaterra de l'entresòl, i molts cocodrils empatatats. La cadira llepava la solitud, que es lamentava del dònut de mocs. Llamniera paret, cantava amargament uns guants verosímils i tímids. L'aglà, llavors, es tirarà un pet, i l'explosió de sabor refredarà el temperament temperat del més càlid. Cacau de llavis, cacau mental, crema mental, la ment em crema. Cuchimbarabumbalangachumba! Pols de nocilla recoberta de la olor de la meva amiga Berta, que sempre està oberta, però no de cames! Pura i casta, viu a Calcuta amb la Calculadora, però no calcula que el pot de xocolata es desfà. El gos remena les cues... REMENA NEENAAA! I mentrestant un ull li cau a terra, líquid. No té solució, matemàtiques NO aplicades. El llangardaix escalaria l'escala pel replà, avorrit, mentre la formiga se'l menja. Llapis i bolígraf, i ______, i potser fins i tot . A la frase anterior, llegeix el que hi ha abans del punt, que potser no és res, però res és tot. T'odio... quants cops el punyal m'ha enganxat el simbolisme de la clau de fa? Què fa el fa? Ets un idiota. No responguis.

16 d’abr. 2009

Metum vitae habeo, quod forsan vita incipit quando mors advenit

Definición de lluvia

Lluvia: potingue concentrado de sentimientos.

- Libertad: estar bajo la lluvia, o incluso ser una de las gotas enmedio de tantas iguales a ella...
- Limitación: su destino es nacer para morir, no puede cambiar su rumbo, tan solo precipitarse...
- Sed: es agua, coño...
- Frío: gotas frías que mueren en tu piel...
- Calor: la calidez de su compañía en una tarde de soledad...
- Alivio: verano caluroso, empiezan a caer gotas; lo que hace una simple gota de lluvia...
- Alegría: meses de sequía, y por fin llueve...
- Impotencia: está lloviendo fuera, y yo no puedo salir a encontrarme con la lluvia, lo único que puedo hacer es estar sentada, contemplándola caer...
- Chafada de planes: yo quería salir con mis amigas y ahora no puedo, jopetas, o seaa, que me mojaré la manicuraaa...
- Oscuridad: las nubes oscuras secuestran al Sol, y ya no hay luz...
- Colorido: arco iris...
- Fragilidad: cada gota es como un pequeño cristal...
- Vida: nacen, van cayendo (como un ser humano mientras vive) y al final mueren.
- Muerte/suicidio: naces cómo una gota en el cielo, con todo el cariño de las nubes que te rodean y te abrazan; luego caes y no hay vuelta atrás, y terminas muerta, hecha pedacitos, contra el suelo.

Rima pésima

Camino por la calle y veo una gran mierda en el camino;
cabilo un instante y pienso: una de las piezas que he perdido.
Pienso: limítate a sobrevivir, vivir ya cuesta demasiado,
tu futuro es morir, así que céntrate en el pasado
Aunque duela, aunque suponga una tortura;
pues ya nada me cuela, la vida es dura, y yo no tengo cura.
Soy un fósil de alegría, puta roca que podía
Con sonrisas olvidar, o almenos intentarlo.
Pero a quién quise engañar, sólo hay que pensarlo:
2+2 son cuatro, cuatro días y todo habrá acabado.

15 d’abr. 2009

Vacío

Desesperación. Observo, miro sin ver, escucho sin oír. La rabia me apuñala, i las ganas de arrancar-me la piel me consumen. El todo y el nada se juntan, pero sin sentido; todo es nada y nada es todo. Busco paz i tranquilidad, pero no veo nada más que el vacío, la transparencia. Sentimientos, objetos, personas… todo, es decir nada es transparente y vacío. Oigo música y, de golpe, como una flor que florece, los sentimientos florecen dentro de mí. Pero mi flor está marchita. Mis ojos se oscurecen sin perder el color; falta la luz, la esperanza. ¿Dónde está el hada que quizá un día tuve pero dejé escapar? El hada que sonreía i hacía sonreír, ella, ya no es ella. Hasta ella se ha transformado en vacío, y su sonrisa se ha convertido en humo. Un humo que nubla mis ojos y aún los oscurece más. El corazón se me sale del pecho, pero se aleja de mí. Palpita, lejano, al compás de una melodía sorda, llegada del cielo, o quizá del infierno. ¿Acaso no es lo mismo? Las lágrimas, también vacías, me acarician las mejillas suavemente pero furiosamente, hasta caer al suelo y morir allí, acompañando la muerte de mi ser. Las manos me tiemblan, i las palabras también. Entre mis labios nacen, y también mueren, porque no llego a decir nada. Las palabras, en el vacío, sobran.

La tomba blanca

M’endinso en la pluja. La seva olor i el seu tacte s’apoderen dels meus sentits. Em sento hipnotitzada. Les meves llàgrimes cauen al terra i es barregen amb la pluja. No em fa res mullar-me, ni passar fred. La sensació de llibertat em domina. Observo al meu voltant. Tot és viu, la gent parla i riu, però ningú sembla adonar-se de la meva presència. Avanço a través del xàfec, i davant meu visualitzo alguna cosa blanca, que resta immòbil. M’hi acosto, i de seguida veig una tomba blanca sense nom. Lentament, arribo fins a la tomba. Allargo la mà i, sense pensar, la toco. En els meus ulls es reflecteix la por. En l’instant en què les meves mans senten el contacte de la superficie de la tomba, aquesta es torna negra. De sobte, tot desapareix. Ja no sento res. Estic dins la tomba, però sé que hi ha aparegut un nom: amor. Ja no hi sóc, i no sé si la gent se n’adona. L’amor ha mort, i no tornarà a viure mai més. Només en queda un esperit adolorit, que mira el món trist. Tot ha canviat. El més segur és que la normalitat no torni mai a la meva vida, perquè ja no tinc vida. Me l’han robat.

Untitled

Caminava sobre brases, però tenia els peus gelats. El camí d’enganys i decepcions s’anava obrint al seu pas. No sabia com continuar, si rendir-se o seguir endavant i enfrontar-se al que pogués passar. Tenia por de la solitud. Era com intentar llançar-se per un precipici i aconseguir que unes ales invisibles li donessin la llibertat que mai havia pogut aconseguir. Però queia, i cada cop la caiguda era més dolorosa. Havia deixat de confiar en el destí, i creia que el futur no existia, que tot era present. Petits cristalls de dolor lliscaven avall per la seva cara fins a precipitar-se contra el terra, dia rere dia, tot i els esforços que feia per contenir-los. Hauria donat el que fos perquè la màscara que es veia obligada a portar no ho fos. Veia el futur molt lluny, els dies es feien eterns, i l’esperança anava morint dia a dia. No tenia motius per a somriure, però ho feia. La gent es creia tot el que ella feia i deia menys les veritats. Cada cop se sentia més abandonada, fins al punt que havia decidit tancar-se en ella mateixa perquè no li poguessin fer més mal. Però el seu cor ja no estava sencer. Possiblement fins i tot l’últim batec del cor havia estat per abandonar el lloc que ocupava al seu pit. Estava buida, buida de tot sentiment. Ja no sentia res, i no sabia ni perquè plorava ni perquè reia. Les llàgrimes queien soles, i la rialla s’apagava de cop. Esperava i esperava, però no arribava mai el que havia d’arribar, fos el que fos. Al final va deixar d’esperar, i es va limitar a sobreviure com pogués, encara que la seva vida fos una vida buida i sense motiu.

Tornant de Mallorca

Girava, molt lentament. Un gir de cent vuitanta graus i el vaig veure. El punt de partida, l'inici de les meves emocions, i el final del llarg viatge solitari que havia fet. Era de nit, i tenia les meves sensacions a flor de pell. M'hi vaig acostar cada cop més, i la llibertat era cada cop més a prop. I llavors em va abraçar: la sensació de llibertat em va rodejar amb els seus braços invisibles, fent-me sentir com en el cel. I em vaig començar a enlairar. Era el final del gris camí, il•luminat nomésper unes petites il•lusions clavades al terra. El terra, aquest gris camí, i els arbres i les cases i tot quedava ara enrera, mentre jo mirava com els núvols estaven a punt d'acaronar la finestra. Dins d'aquell avió em sentia la reina, com en els braços d'aquella persona a qui, quan tornés a tocar de peus a terra, al contrari que quan ho faig després d'un somni, no desaareixeria, sinó que vindria per regalar-me una benvinguda i tot el seu amor.

Soneto E

El deseo de pisar tierra ajena
Tocar el mar y sentirlo en mi piel
Buscarme en el agua un reflejo fiel
Y olvidarme de una vez de la pena.

Ser ya libre de toda mi condena
Que mi destino no sea tan cruel
Y que, escondido en mí, ese clavel
Florezca desde una bella azucena.

Sonreír, dejar de ser una extraña
Encontrar ésas piezas que aún me faltan
Construir un nido y dejar mi cabaña.

Esconder el mal que todos resaltan
Engañando al engaño que me engaña
Haciendo el paso que los demás saltan.

Sonet II

Les llàgrimes del cel enamorat
Precipiten sens cessar sobre el sòl
Que tu trepitges sens pena ni dol;
Tu, per qui el cel mort s’ha deshidratat.

Manllevant la mort, divinificat,
Tornant la vida a la buidor tu sol,
La vida robada a qui té consol:
Sap que per tu son batec fou robat.

Pel reflex marítim del profund bosc
Volo, amb les ales de fullaraca:
El més sincer réflex vist al món osc.

Mes de les fulles en surt una estaca
Que se’m clava al cor amb un dolor fosc,
Cel vessant sa sang dolça i opaca.

Sonet I

Entre els raigs de lluna tu t’amagaves,
Sabent que sens buscar-te et puc trobar;
Tant que t’evito quan no et vull pensar,
I tan fort, profund que al meu cor et claves.

Cada dia amb paraules em curaves,
Bo i ferint allò que no es pot curar.
Obro mon cor, mai el podré tancar;
Ja fa un temps jo viu com sa clau robaves.

Ara sols em queda la dura espera,
Per arribar al moment en què et veuré,
Entre els raigs de sol, mirada sincera.

Raons no em falten per dir el que diré,
Tants cops, i fins de diferent manera;
Una frase: sempre t’estimaré.

Sonet de les paraules cansades

Dolç miratge que sempre s’esvaeix,
Cada cop que la mar remulla el cel.
Una mar que mai no es vol treure el vel,
Un miratge que amb vel la mar cobreix.

L’instant de miracle que no floreix,
La basarda, cada cop més fidel,
L’interior que em surt, cada cop més cruel,
I el sentiment de culpa m’envaeix.

La fada del somni per dins em mata,
Però el meu destí jo no puc escollir,
Perquè la realitat em remata.

Què puc fer sinó simplement morir?
No puc triar sinó una mort barata,
Esperar-me al principi de la fi.

Sarcasme i impotència

Alguna cosa cremava dins meu. Era alegria? Tristesa? Nostàlgia? Jo, simplement, romania estirada, amb les estrelles davant dels meus ulls. Semblaven tan properes, però tan llunyanes alhora... I pensava, i pensava, i pensava. Sempre pensant. Era com si les estrelles haguessin de caure a sobre meu, com una pluja de llumets de consol. Al final em vaig aixecar, i llavors semblava que tota la foscor de la nit hagués penetrat en els meus ulls fins a menjar-se’m per dins. Vaig començar a caminar, mig embriagada per aquella foscor lluminosa; no tot era el que semblava, perquè ara les estrelles ja no hi eren. Però de sobte vaig tornar-ne a veure: va ser caminant, quan vaig notar una cosa dura al peu, que em va fer un moviment brusc i va fer que quasi em mengés el terra. Deliciós.
Tornava a estar estirada, aquest cop boca avall, i ja no veia llumetes. El que veia era una base de color marró, quasi perfectament uniforme. I el vent bufava, burleta, després de la meva monumental caiguda, fent caure les fulles dels arbres, plena tardor, sobre meu. “Que bé, una manta. D’aquí no em llevo”.

Reflejo

Era un verano caluroso. El agua del mar rozaba su piel, tostada por el sol. Las personas a su alrededor se bañaban, jugaban en la arena o se relajaban tumbadas en la toalla. Era una imagen fresca, alegre, pero había un detalle que a todos se les pasaba por alto: ella. Permanecía inmóvil, con los rasgos faciales congelados en un gesto de desesperación, observando todo a su alrededor. El paisaje parecía precioso y vivo, pero el reflejo de sus ojos desvelaba los secretos de la naturaleza, aquello que la otra gente no admite ni quiere ver; todo era suciedad, el agua del mar estaba llena de productos que la gente tiraba. Había peces muertos, que no habían podido sobrevivir al estado del agua. Aquello parecía un vertedero, pero no era más que realidad.
Lejos de allí, una chica caminaba por un bosque denso y verde. Los pájaros sobrevolaban los árboles, y todo estaba lleno de vida. Sin embargo, la chica parecía preocupada; su piel había emblanquecido y, una vez más, en sus ojos se reflejaba la realidad. No había ni árboles ni pájaros, sólo un aroma de pasotismo y los troncos que demostraban que anteriormente sí había habido árboles. Era un ambiente inerte y oscuro. La chica miró hacia arriba y respiró hondo. ¿Qué era ese olor? Olores químicos mezclados con humo. En el lugar donde anteriormente había vegetación y animales, ahora había fábricas y todo estaba urbanizado. El aire estaba cargado, se veía como una nube de humo.
Ella no podía creer que las personas, incluyendo a las que más quería, estuvieran destrozando lo que tendría que ser el hogar de su familia, de sus hijos, de sus nietos… La gente se sirve de un antifaz para no reconocer que intentan justificar lo injustificable. De repente, hubo una ráfaga de viento, un viento frío, y se desplomó al suelo, al mismo tiempo que la envolvía una oscuridad siniestra. Su respiración se iba apagando poco a poco, y sus recuerdos se iban para no volver jamás. Era tanto, el daño en su interior, que ya ni lo sentía. En un último suspiro se lamentó de no poder morir junto al paisaje que la rodeó en su niñez, un paisaje que ahora solo existía en sueños. Todo había acabado. En la mano sostenía un papel: “Tan rápido como una ráfaga de viento viene y se lo lleva todo, puede desaparecer nuestro hogar.”

Record d'un dia de solitud

Avui, tornant del desengany d’un malentès, he pujat al bus i m’he sentit com una sardina enllaunada; el bus estava ple de gom a gom. Hi havia, a prop meu, un home jove, alt i molt prim, potser massa, amb el braç esquerre enguixat. Tenia tot l’aspecte de ser solter.
També hi havia, assegudes, tres dones sud-americanes d’uns trenta anys.
De sobte, per si fóssim pocs, el bus ha parat a una parada on hi havia tot un casal de nens i nenes. Potser eren 20 o més, i han pujat tots.
Jo estava bastant irritada, per culpa del que m’acabava de passar, i allò m’ha fet posar dels nervis. Els nens saltaven i cridaven, com micos de la selva. De seguida he vist la imatge: els nens penjant-se per les barres per aguantar-se del bus, i fent xisclets com els ximpanzés. Ni això m’ha fet somriure una mica. Un sentiment de solitud i de buidor m’envaïa, i sentia els crits i la remor de veus allunyar-se, i el suau balanceig del bus que alentia la velocitat a poc a poc. Era com si tot desaparegués. Però de sobte he vist que l’home del braç enguixat somreia. Somreia com si veure aquells nens el fes feliç. Un somriure molt bonic, que no oblidaré. Mirava els nens, i reia, sense dir res. Era un somriure una mica trist, però feliç alhora. He imaginat que li agradaria tenir fills, perquè per com li brillaven els ulls ho semblava. Lentament, dins meu ha començat a florir un sentiment molt estrany... jo també començava a somriure, sense adonar-me’n. Mirava els nens, però sobretot mirava l’home. De tant en tant, la seva mirada, que es passejava per tot el bus ple de ximpanzés, també es trobava amb la meva, sense deixar de somriure. Semblava que em digués alguna cosa, com si amb la mirada em volgués dir que l’escena el feia feliç. I no sé si ho ha notat, però la meva mirada i el meu somriure li deien que m’acabava d’alegrar el dia. M’he sentit feliç.

Pirata A.

Mírame, pirata, y no robes mi tesoro sin antes dedicarme un último susurro. Está a punto de anochecer, y seguramente mañana me faltara un pedacito muy importante, ese susurro que tanto anhelo cada día, ese tesoro que susurra desproporcionadamente cuando está, y calla provocándome un gran dolor cuando tú, oscuro y misterioso, me lo cambias y te pones en su lugar. ¿Dónde lo dejaste, dónde lo llevaste, que yo lo iré a buscar? Aún así, vida sólo hay una, y muerte también, por lo cual escojo una muerte contigo por dos razones: una es que tú tienes mi tesoro, y os tendré a los dos, y la otra es que prefiero morir contigo antes que sin ti, porque él y tú sois el mismo. Uno chistoso y el otro callado, uno ángel y el otro demonio, uno cálido y el otro frío, uno cercano y el otro distante. ¡Qué más me da! Si sois uno, me quedo con los dos. Si 1+1=1, me quedo con 1 resultante. La integridad es lo que quiero.
Así que róbamelo, querido pirata, mi tesoro es tuyo. Tuyo, tu otro yo. Te quiero entero, seas quién seas, seas cómo seas.

Mort a les 8.43

“Mireia Puig”

Es va despertar. El despertador sonava i, amb un cop de mà, el va fer callar. Volia que el moment fos etern. No volia posar els peus a terra, se sentia bé embolicada en un llençol. Va aclucar els ulls i va reposar una estona més. El so d’una flauta celta va arribar a la seva oïda. La va estar escoltant, i es va adonar que la feia sentir molt bé. Es va aixecar i va mirar per la finestra oberta. El sol d’estiu brillava, tot i que era tan sols maig. Les flors de la terrassa començaven a florir. Va enfilar-se per l’escriptori i es va asseure a l’ampit de la finestra. Va estar-se així un quart d’hora, i llavors va sentir soroll a l’habitació dels seus pares, que també donava a la terrassa. Va baixar del seu lloc de meditació i va disposar-se a entrar a la seva habitació. Es va parar al mig de la porta, per sentir uns moments més aquella dolça música. Va tancar la porta a desgrat i va començar a canviar-se de roba. Tot seguit va anar a la cuina, on la seva mare l’esperava per esmorzar. Després d’esmorzar va anar a agafar la motxilla i va sortir de casa. Va trobar-se a un veí que anava a la seva escola, un any més gran que ella, i van intercanviar un dolç somriure. Ella va anar cap a l’escola i va tornar a sentir la música. Sense saber perquè, es va alegrar de sentir-la. Li agradava. Va sentir que passava un tren per la via que creuava el poble, però no s’hi va fixar. Encara estava una mica lluny de la via. Es va concentrar en la música. Era el que necessitava; desconnectar. Volia fer fora tot pensament del seu cap. Caminava sense direcció; anava cap a l’escola però no se’n recordava. Va creuar la via de tren i un tren se la va endur. Només va quedar, sorprenentment, una foto d’Escòcia.


“Joan Carles Palau”

Es va despertar. Sentia la música celta de fons, i no sabia d’on venia. Tampoc li importava massa. Va vestir-se i va agafar el maletí i les claus del cotxe per anar a la feina. La música li agradava. La tenia a la ment i a l’oïda. Va anar a buscar el cotxe i va engegar el motor. Quan estava a punt d’arribar al primer semàfor va encendre la ràdio i va sentir la música celta. El volum estava al màxim, i l’havia sobresaltat. No va tenir temps de pensar: va creuar el semàfor en vermell i un camió el va envestir. El cotxe va quedar irreparable.


“Montserrat Ribas”

Es va despertar. Vivia sola (era viuda) i li costava caminar, però tot i així, cada matí sortia una estona a passejar. Es va vestir i va anar a la cuina per a prendre un bol de llet amb cereals i dues torrades. Ho va fer sense pensar, però, perquè de seguida que va entrar a la cuina va sentir una alenada d’aire fresc i una música celta preciosa va apoderar-se de la seva completa atenció.
Vivia en un edifici vell, en el qual tot estava en molt mal estat. Per això hi havia un cartell amb queixes dels veïns a cada pis. Però aquell dia no s’hi va fixar. Estava escoltant la música. Va sortir de casa i, quan es disposava a baixar quatre pisos a peu a causa de la manca d’ascensor, va caure escales avall, per unes escales estretes i molt verticals. El seu últim sospir va anar acompanyat d’una llàgrima de dolor, solitud, tristesa, frustració i desesperació.


- Té la foto!
- Quina foto?
- La del tren.
Es feia el sord davant de tots els comentaris i murmuris. El veí de la Mireia coneixia els casos de la Montserrat i en Joan Carles, però no sabia res de la música i no els relacionava amb el de la noia. Tothom sabia el que li havia passat a la Mireia, però ningú no ho sentia com ell.
Va agafar les coses, inclosa la foto, i se’n va anar a casa, cansat després d’un llarg dia d’escola. A mig camí va mirar la foto i va recordar el somriure matiner que li regalava cada dia la Mireia. Va entristir en pensar que ja no el veuria mai més. De cop va començar a sentir una música celta preciosa.
A casa seva estaven molt preocupats, perquè eren les onze de la nit i encara no havia arribat. Ell, però, havia estat a l’edifici, però tard. Quan va arribar-hi ja era de nit. Va pujar fins al vuitè pis, on hi havia el terrat. Allà l’estava esperant la Mireia, flotant a l’aire, just darrere de la barana protectora. La música celta li sonava fort a les orelles. Ara una noia la cantava. Era la Mireia, que cantava per ell. Li deia que s’oblidés de tot, que fos feliç. “Vine amb mi”. Cantava, i ell la volia abraçar. Va enfilar-se a la barana i es va disposar a saltar. “Quan caiguis i no et puguis agafar enlloc jo et sostindré”. De seguida va perdre contacte amb la barana. Va sentir l’aire d’estiu acaronant-li la cara i els cabells. El temps, per ell, s’havia aturat. Acabava de saltar, i la Mireia l’esperava amb els braços oberts i el somriure matiner que tant li agradava. En el moment en què ell va sentir la seva frescor més a prop que mai, per fi va ser feliç.
El matí següent els pares es van despertar ràpidament. S’havien adormit esperant al seu fill. Van anar corrent a veure si estava dormint a la seva habitació, però desesperadament van veure que no hi era. Van trucar al timbre, i van anar a obrir, pensant que seria ell. Era l’única cosa que tenien al cap. Però eren dos policies. Hi havia un tros del carrer precintat perquè la gent no hi passés, i un rebombori de gent al voltant. Van entreveure el seu fill estès al terra sense vida. Però no era ell, sinó un ninot de drap a mida real, una reproducció exacta. Els agents els van mostrar una foto d’Escòcia, que per darrera era una altra foto digital, presa en un parc, on sortien la Mireia i ell asseguts en gronxadors, rient feliços. Mentre l'observaven, van començar a sentir una dolça música de flauta travessera, però cada un pensava que l'altre no la sentia, que només estava a la seva ment. I llavors, com si la música els hagués inspirat, van fixar-se en un detall. No ho entenien. A la foto hi havia marcats el dia i l’hora en els quals s’havia fet la foto; datava del dia anterior, mitja hora després de l’escola.

Llibertat

"Dolça fatiga que m'invaeixes, et planyo per la solitud que et deu haver conduït a omplir-me d'aquest còctel de sensacions. Cada instant amb tu és un menys de la meva vida, o dos menys de la meva ànima. Veig que passen els verds mantells de flors estampats, passa l'espill amb un tros de cel ocult dins seu... aquí és on s'atura el meu camí, almenys de moment; envejo aquest espill, perquè jo també vull un tros de cel. L'observo, i desitjo volar. Un paradís tan proper que a vegades el veig d'a prop, però llunyà i intangible."
En aquells moments, potser pels pensaments que visitaven el meu cervellet, tot em va semblar un bocí de la meravella que buscava. Tan sols el frec de la roba amb la pell en treure-me-la em va exaltar tots els sentits: sentia l'olor de la roba; el gust de la llibertat al paladar, dolça com la mirada d'un àngel; el tacte suau i consolador de la roba, amb fragments d'aire pur barrejats amb cada fibra; el moment fugaç en que la samarreta em va tapar la vista i el canvi sobtat en el paisatge, al qual el veia diferent, potser degut a que el sentia meu. "El món és meu, o potser jo sóc seva?"
Vaig observar el meu voltant per un instant: malenconia, enuig, desig, enyorança... "No". Allò ni s'assemblava a la llibertat que jo tant ansiava. Encara vaig tardar un moment a decidir-me, però estava allà, esperant-me. A poc a poc vaig començar a acostar-m'hi, i el primer contacte em va impactar una mica; l'aigua freda em va encerclar, ansiosa, com una serp, i la seva fredor càlida m'anava encisant cada cop més. Vaig sentir el bocí que em faltava.

L'assassí del carrer Darkness

Tenia el poder de tot el que buscava: el de la mort. Amb la seva mirada boja, els ulls desorbitats, amb foc dins, cercava la presa, si pogués ser, difícil. Li encantava seguir les víctimes i tenir obstacles per aconseguir-les, perquè llavors encara se sentia més orgullós de si mateix. Però la desesperació guanyava el repte, en aquells moments, i necessitava sentir l’olor i el gust de la sang. Li encantava, dins la seva bogeria, degustar la sang, i sempre en guardava mostres de la víctima més saborosa, per recordar-la i reviure-la en tot moment. En aquells carrers foscos, de nit, amb el ganivet a la mà i l’orella a punt, buscava qualsevol senyal de vida, qualsevol rialla mortífera i letal, qualsevol xiuxiueig trencador, qualsevol silenci humà pertorbador. Allò el molestava, el cremava per dins, però alhora el feia sentir esperançat, perquè li donaria el que volia.
Però seguia i seguia caminant, i no li arribava l’oportunitat. En una cantonada el cor li va fer un bot: un home d’uns 30 anys acabava de topar amb ell. Un altre motiu: no li agradava gens que el toquessin, si no era l’última cosa que feien; li produïa un plaer enorme saber que, qui l’havia tocat, en qüestió de segons estaria mort.
I tot va passar molt ràpid, més del que ell hagués desitjat. Tot i l’ensurt de la topada, la seva reacció va ser ofensiva. Va alçar una mà, la buida, i va arreplegar la cintura del jove, mentre el girava d’esquena a ell. L’home el va agafar pel braç, per desfer-se del violent agressor, i això encara li va fer augmentar a aquest les ganes de respirar la flaira del perfum de la seva sang. Ja en notava la presència, tot i la barrera de la pell. I en un segon de satisfacció va alçar la mà a la qual tenia el ganivet, i va notar com s’enfonsava a la pell del coll de l’home, com si l’arma fos part del seu cos, part d’ell. Un tall sec, i la vividesa de la mirada del noi es va escapar, amb la seva vida, pel coll, a través de la sang, mentre el cos inert es desplomava al terra. Ell el contemplà una bona estona, mentre olorava el ganivet brut, i de tant en tant hi deixava lliscar el dit per impregnar-lo de la sang i dur-se’l, tot seguit, a la boca. Delícia. Una mostra per guardar.

La rosa negra

S’obrí lentament la rosa negra, com per art de màgia, amb les llàgrimes de rosada brillant amb alegria, però tristament. També s’obrien clarianes al cel blau marí, furiós i amenaçador, a poc a poc, com si al sol li costés sortir del seu amagatall. El vent acaronava suaument la rosa, que es balancejava solitària enmig de la seva perdició, i les seves llàgrimes l’acompanyaven en la dansa, qui sap si d’alegria o de tristesa. Temps enrera, les espines li haurien servit d’arma defensora perquè no l’arranquessin, però ara la seva solitud era tal que ja només eren nosa; a més, se sentia arrancada igualment, separada de tot, diferent. Molts anys van haver de passar perquè veiés que no estava sola. De fet, les roses no tenen ulls. Però es va acabar adonant que, si estigués sola, no estaria allà. Hi havia un sòl, una base que la subjectava. Amb els anys també va anar veient gent, com ninots gegants amb autonomia, que es movien lentament, i somreien a càmera lenta. Tot era lent, etern. Fins que al final va aparèixer una noia amb un vestit blanc, que va rodejar-la amb la seva mà i, tot i la seva arma fins llavors inservible a causa de la solitud, la va intentar arrancar. L’escut no funcionava, perquè la pobra no sabia fer-ne ús. Però la noia no podia. Insistia, ho intentava una i altra vegada, però no ho aconseguia. Al final va desistir, i la rosa es va adonar que era el sòl, que no l’havia deixat marxar. No podia viure sense ella, ni ella sense ell. Es necessitaven. I en el fons ella sabia que ell no la deixaria marxar. De fet, la nena havia vist una rosa roja com el foc...

~Ich komme aus der Himmel, aber ich lebe in die Sonne~

Caminava sota la pluja, sense rumb. El ressò dels seus passos es perdia en l’infinit, i la seva mirada també. Els seus pensaments, però, la bombardejaven. No podia deixar la ment en blanc, i les imatges la colpejaven. Les gotes de la pluja es clavaven com punyals sobre la seva pell, però el dolor que sentia no era físic. Només volia acabar amb tot. No volia tornar a la llar, perquè no en tenia. A casa no hi volia anar, perquè eren els crits de sempre i llavors acabava tancada a la seva habitació com si visqués sola. No podia anar a casa d’una amiga perquè no en tenia. Les poques que tenia no ho eren de veritat. Ja no podia confiar en ningú. Se sentia traïda, però alhora alleugerida. Volia estar sola, tot i que odiava el sentiment de solitud. La vida li semblava que passava en un instant, mentre que els dies de sort tardaven una eternitat en arribar. A cada pas que feia li semblava que no avançava, sinó que retrocedia. Volia marxar lluny, i no tornar mai més. Havia aguantat tot el que havia pogut, però ara ja era massa. No tenia temps per ella sola, que era l’única en aquest món que se l’estimava. Se sentia sola i abandonada, i trepitjada i utilitzada. I enganyada per sobre de tot. Ara es veia com una estúpida per haver estat esperant l’amor i la tendresa d’algú que l’apreciés amb sinceritat. Va seguir el seu camí cap al no-res, odiant-se a sí mateixa. Les paraules i el moments passats recorrien la seva ment amb desordre i rebombori. Pensava que es tornaria boja. Li feia mal el cap, i estava molt adolorida. Sobretot des de que havia convertit el seu últim engany en desengany. Havia confiat en el destí, i aquest li havia tornat a fallar. Enamorada i enganyada caminava, cada cop més lentament, fins a aturar-se. En aquell moment va notar un fort dolor i les cames li van fallar. No podia confiar ni en les seves cames. Va notar la humitat i la fredor del terra. De tota la gent que l’havia trepitjat, quasi ningú no era honest. Odiava la vida i la gent que en tenia. Els cabells se li van impregnar de l’aigua amarga d’un dia plujós diferent que els altres, en què havia descobert que no valia la pena seguir lluitant per una cosa en què no creia: l’estimació. Va deixar que les parpelles se li tanquessin, rendint-se al destí, i donant-li una altra oportunitat, deixant que escollís el que vindria després. Fos el que fos, no podia ser pitjor.

Entrevista a una bola de Nadal (2n ESO)

Avui tenim amb nosaltres a una bola de Nadal, la Matilda Redondo.
- Hola Matilda! Com estàs?
- Hola! De moment bé.
- Per què de moment?
- Doncs perquè aquestes festes estic a casa d’una família que té un nen petit, i m’ha dit el rei Melcior que li portaran carbó perquè es porta molt malament.
- I això en què et perjudica?
- Mentre la seva mare fa l’arbre de Nadal ell arreplega les boles i les llença al terra, trencant-ne la majoria.
- Esperem que no et passi res. I, ja que has anomenat l’arbre, no estàs tipa d’estar sempre fent el mateix?
- Bé, cada any canviem d’arbre i de família. Però encara no he trobat cap arbre que no em produeixi picors.
- I amb tots els preparatius nadalencs, tens temps d’informar-te de l’actualitat mundial?
- A la botiga on em venien tenien televisor, i a la casa on estaré també, lògicament. Estic ben informada.
- Tenim un dubte. A tu et van crear a Estats Units, però resideixes a Catalunya des de fa molt. Què opines del senyor Bush?
- Home, no es pot opinar gaire cosa d’aquest incompetent: o et cau bé, o malament. A mi, com deus haver notat, no és que m’agradi gaire. En comptes de fer l’orni jo penjant d’un arbre crec que l’haurien de penjar a ell.
- No adornaria... faria mal a la vista. Bé, i tornant a l’entorn familiar, coneixes a alguna de les boles amb qui et toca anar aquest any?
- A un parell. La Florència és d’Argentina, i me’n recordo molt d’ella perquè sempre diu la paraula “boluda”, que ens escau molt. També recordo molt a la Mònica Cuadrado, una antiga companya a la qual van tornar a fàbrica per deformació, defectes de fabricació.
- I per acabar, una cosa que no t’agrada del teu “ofici”?
- Que passem molta fred, perquè com que no som humanes es pensen que no tenim aquesta mena de sensacions, i encara no he vist mai cap bola amb funda o vestit, a totes ens pengen immòbils i “en boles”.
- Gràcies per estar amb nosaltres, Matilda.
- Un plaer tenint en compte que a ningú no li interessa la vida d’una esfera estampada. Gràcies a vosaltres.

Ha estat una entrevista molt interessant, i la Matilda ens ha aportat molta informació sobre l’altra cara del món nadalenc. Esperem poder repetir una experiència així.

Engaño

Fiel amigo, que regresas a mi vera
Ya sin delirio, mi alma siempre te espera.
Por ser el único mi ser te tolera,
Aunque tu amor por mí me desespera.

Confiar en ti pero con gran recelo.
Aunque seas el único buen consuelo,
El único amigo, ¿qué es sino un señuelo?
Un pájaro que no levanta el vuelo.

Creer en algo que nunca ha existido.
Un ave que nunca abandona su nido.
Como vivir lo que nunca se ha vivido,
Creer sin creer que siempre se ha sufrido.

El tren de l'infinit

Mirava per la finestra, concentrada en l’infinit. Es feia de nit. Al seu costat, el telèfon va començar a sonar. Va mirar el número que trucava amb desinterès, i llavors va tornar a centrar-se en el cel, on la lluna ja es deixava veure tímidament. Una llàgrima va lliscar per la seva cara, fins a caure morta al terra de l’habitació. Estava sola. Sola a casa i sola en aquell món d’on no se sentia part. El telèfon va deixar de sonar, i el silenci va regnar al pis. Un silenci que la matava. La solitud l’envaïa dia rere dia, i era com si les persones passessin al seu voltant sense veure-la, o com si fossin estàtues i ella fos la única persona en el món.
Va apartar la vista del cel, i va anar a l’habitació. No pensava. Ella, almenys, no pensava. Eren els pensaments, les imatges, que li venien al cap. I ella no hi podia fer res. Cada imatge li obria més la ferida que tenia. Va agafar les claus, va sortir del pis i va tancar la porta. Un cop al carrer, va començar a caminar. Tenia una direcció fixada, i era l’únic que volia en aquells moments. En arribar a la cantonada, va llençar les claus al contenidor. Va seguir caminant, i en arribar a la via del tren es va aturar. La tanca estava amunt, però ella va esperar just a la vora de la via. Al final va començar a sentir el brogit llunyà del tren, que s’apropava. La tanca va baixar, i el tren s’apropava a gran velocitat. Sempre havia tingut por dels trens, però ara ja no tenia por, perquè el tren que s’acostava la salvaria de tot el calvari viscut. Quan ja estava molt a prop, va pensar una última cosa i va fer un pas endavant. Se n’havia anat de casa per no tornar.

El lamento del árbol

Normalmente no soy muy exigente. Pido sólo un deseo: tener muchas arrugas y llegar a ser muy viejo. Ya sé que los humanos se inventan potingues raros para combatir las arrugas, pero también son los humanos los que cuando ven un árbol arrugado y viejo lo protegen y le hacen fotos. A mi también me gustaría no tener que sufrir por mi salud, aunque es triste que para eso necesite las arrugas.
Sé que es casi imposible llegar a la edad deseada. Y eso es porque, como yo, muchos parientes míos han sufrido o incluso han muerto. Yo mismo; mi historia es lo normal, teniendo en cuenta que aún soy joven. Antes era fuerte y sano, pero un día llegó un humano con un invento raro de los suyos y me arrancó toda la piel.
Tengo pánico al fuego, y cuando vi a un humano delante de mí con un objeto alargado con fuego en la punta (deduje que intentaba encender otro objeto alargado y blanco que salía de su boca) se me pusieron las hojas de punta y me empezaron a temblar las raíces. Y ocurrió lo que tenía que ocurrir: me quemaron vivo, y como a mí, a muchos otros, mis compañeros de residencia.
Unos años después, un humano (una vez más) me cortó el cuerpo y se lo llevó. Y ahora he vuelto a crecer, esperando la próxima, hasta que muy lentamente y torturándome me acaben matando.

Descripción de un colega

Su carita es redonda cual pelotita de fútbol, y su naricita de guisante me huele a quilómetros, lamentándose de mi presencia. Aunque su corazón, al principio, ocupa cuatro metros a la redonda, luego se encoje como una camiseta del Bershka al primer lavado. De cada mano salen cinco salchichas no comestibles, de las cuales prácticamente usa sólo las del medio. Su sonrisa, picarona pero generosa, recuerda a un piano sin estrenar, pero sin teclas negras. Su pelo es extremadamente parecido a un campo de fútbol al que le pasan la máquina cortacésped una vez al mes. Sus ojitos marrones me miran con dulzura, pero pasado un rato, la mirada se vuelve asesina. Y para terminar, si le regáramos la parte trasera, crecería una colita de color rosa sospechosamente parecida a la de un cerdo, que definiría a la perfección su afán hacia los canales XXX.

14 d’abr. 2009

Ignoro, no entiendo, me desespero

Ignoro, no entiendo, me desespero.

En la cumbre del negro cielo observo
el reir animoso de hermoso ángel;
mas es incalcanzable, pues yo en mi cárcel
sufro y sufro, y tan solo sufrir puedo.

Ignoro, no entiendo, me desespero...

Estando en el cielo voy al infierno
hasta que el héroe mestizo se alce
y la cruel soledad al fin se marche;
mas no hay felicidad si no me muero.

¡Ignoro, no entiendo, me desespero!

¿Acaso no tengo otra opción a parte?
No. Todos partimos de un mismo lugar,
a anclar, por nuestra vía, en un mismo puerto.

Todos los caminos llevan a amarte,
y el día que tú no pienses igual
para mí el amor por siempre habrá muerto.