23 de gen. 2010

Fia-te'n...

Era com un mar de llums nocturnes que s'estenia, oscil·lant al ritme dels bruscs moviments de l'autocar. Aquell reflex l'havia captivat, hipnotitzat, embadal·lit, enamorat. Mai havia vist res tan bell des de la finestra d'un vehicle. Llums de colors, textures, sabors tan diferents, il·luminant plors, alegries, passions tan llunyanes i alienes. Llums reforçades per la llum mare, però independents al mateix temps. Llums intermitents però permanents, poques o multitud, fortes o dèbils.
Però de sobte ¡pam! i tenebra. Uns ulls closos, un fil d'aigua amargament salada lliscant per una galta entre gotes de sang. Un esperit que s'eleva.

Criatura d'aigua

Capvespre. Un àcid esguard de llum penetra en el no-res, en el tot. I tot és fosc. El món és com una capsa buida, que algú va omplint de figuretes. Les posa, les treu.
Ella no era més que una d'aquestes figuretes. Nimfa d'or, àngel platejat. Dimoni incolor.
En aquell estrany estany, quieta, però més viva i amb més moviment interior que mai. Era un raig de sol en un dia fosc, era una nota musical enmig del soroll dolorós. Era una estona de cel.
I ella somiava, amb els ulls closos. Era quan hi veia més clar. I tan sols es deixava dur, entre els somnis i les gotes d'aigua que lliscaven pel seu cos, lentament, com si en volguessin recordar cada fibra epidèrmica. I al final ella sempre s'hi endinsava, deixant-se abraçar pel tel càlidament fresc. Estimava tant les aigües, que s'hi volia quedar per sempre. Però ningú pot tenir més que una estona de cel.
Només una estona.