15 de gen. 2012

Sempre

En la cloenda d’un molt fred juliol
Jo viu la llum i la foscor abraçades;
Belles, prop meu, ben reals a vegades,
D’altres un somni que es vol i no es vol.

Una bellesa amb el seu cor de dol,
Que em seduïa amb ses punxants mirades…
Jo n’intentava fugir ben debades,
Somni o malson, esdevingué mon Sol.

Al meu costat tinc allò que em faltava,
Tot el que ansiava per viure i morir,
En què no creia però sí somiava.

Ara ets ma vida, somriure i patir,
El somni del qual sempre em despertava,
I amb el qual em despertaré fins la fi.

Dani ♥

15 de nov. 2011

Nit de traspàs

Les gotes de pluja acaronaven com dits d’aigua la finestra, il•luminades intermitentment pels furiosos llampecs. Era una trista nit de febrer, i Cora s’havia aixecat amb les mateixes ànsies de màgia de sempre, una màgia que es negava a aparèixer. Agafà la seva nina Bibi i obrí la porta amb tremolor de mans. Bibi també tremolava com si tingués fred, o potser por. O això imaginava Cora. Sortí al carrer abraçant Bibi com si li hagués de relliscar dels braços en qualsevol moment. Tenia la sensació que tot li havia de fugir de les mans, o que tot l’havia d’abandonar.
La negror abraçava les dues amigues. Cora mirava Bibi als ulls, Bibi mirava al buit fredament. S’assegué al mig de la carretera, Bibi sobre la seva falda, sota un semàfor en taronja pampalluguejant. Sentia les gotes clavar-se-li com agulles. Era el més viu que podia sentir en aquell moment. Potser la vida s’encomana... Cora va agafar Bibi per sota dels braços i l’alçà per sobre del seu cap. Sentia la seva mirada inerta sobre ella, podia estar pensant qualsevol cosa. Les gotes queien cada cop més enèrgicament sobre la recentment nascuda Bibi, arrossegant la pintura de la seva cara i desfigurant-la-hi cada cop més. Cora sentia que cada cop tenia menys força, i que la seva amiga cada cop pesava més, però no sabia si era l’aigua o el pes de l’ànima. Va deixar Bibi al seu cantó asseguda, i ella es va estirar, sentint com la humitat i el fred se li ficaven als ossos. El seu cor cada cop anava més lent, i el seu cos no li responia. Sentia que se li havia refredat el cor. De fet, ja feia temps que moria lentament d’això, i jo ho sabia, sense poder fer-hi res. Aquella fosca i humida nit, jo viu com sos ulls s'emboiraven, com son alè s'extingia entre l'espessa humitat.
I en aquell instant, Bibi s’aixecà del terra, mirà Cora per últim cop inexpressiva, es girà i començà a allunyar-se, a la recerca d’una nova amiga.

29 d’oct. 2011

Record

A les portes del cel
un record m'esperava;
un record que jugava
amb somriure de gel.

Pobre d'ell, solitari,
sense veu i ben sord,
em cridava el record
amb els ulls inundats.

Abraçant-lo vaig dir:
"Jo t'adopto, et faig meu,
i tot mal serà lleu
si tu et quedes amb mi".

El record ja té cara:
és la teva, ma vida,
que fins d'úter vestida
amb follia estimava.

16 de set. 2011

Como la seda

Como un lienzo de seda
te escurres entre mis manos,
entre mis brazos, entre mis labios,
suavemente, como la seda.

Como echo de menos
tu tacto sedoso,
suave y hermoso,
peligroso y ajeno.

Esa sábana de seda
que me envuelve día y noche,
que me envuelve sin reproche
por robar su suave esencia.

Como un lienzo de seda
te escurres entre mis manos,
entre mis brazos, entre mis labios,
suavemente, como la seda.

Como echo de menos
besar aquél olor
que me embriaga de temor
y de amor loco y sincero.

Ese olor de la seda,
suave, desafiante,
escurridiza, amante,
hermosa y eterna.

Como un lienzo de seda
te enredas entre mis manos,
entre mis brazos, entre mis labios,
entorno a un cuerpo
de ti sediento.
Suavemente, como la seda.


Dani ♥

23 d’ag. 2011

Suerte

Suerte está distraída,
mirada perdida
al fondo de un pozo
sin pena ni gozo...

18 d’ag. 2011

Muñeco

Muñeca de cristal
de andar un poco triste,
nunca, jamás supiste
que yo era de metal.

Tan pálida e inquieta,
con lluvia me mirabas,
de lejos tú me amabas,
en la ventana, quieta.

Y chorros que caían
de sal detrás de ti,
y suerte para mí
que no te arrastrarían...

Más sal que de tu luz
salía como huyendo,
y lo que aún no entiendo:
¿por qué besar tu cruz?

Celoso del metal
la busqué en el espejo
colgada. En el reflejo
te vi, en el cristal.

19 de jul. 2011

Leyenda

En el umbral de la vida conocí a la muerte.
Era bella, sufridora y de cuerpo inerte,
mas en cruzármela dijo con ojos ardientes:
“Viva me siento después de verte”.

Jugueteando con su oscuro pelo
y mirándome de reojo con frío anhelo
prosiguió: “Muerte me puso de nombre el cielo,
mas Vida soy según el pequeño Enero”.

Mi corazón entonces fue atravesado,
mas Amor no había sido, se hallaba a mi lado.
Recuerdo me miró frío y malvado,
pues sabía que yo a Enero había matado.

“Pobre Enero, pequeño y triste amante
de la Muerte –o Vida-, su diamante.
Toda una vida tenía por delante,
toda una muerte sufrió por amarte”

“Por mí mataste a Enero pero solo no pudiste.
Yo, la Muerte, decido quien de tierra se viste.”
Muerte me tendió un espejo, y vi mi cara triste,
la cara de Enero pensando: “Sucumbiste!”

Un nuevo año comenzó, preso de Vida,
de Muerte y de Amor. Muerte vivía,
Vida moría y Amor la revivía.
Y Enero sus doce meses viviría,
cambiando su nombre cada treinta días.
Y a los doce meses de nuevo sucumbiría
a la Muerte –o Vida-, que nunca moriría.