2 de jul. 2009

El viatge - Invasió subtil, capítol 3

Allò semblava una secta. La conferència va començar. Era bastant avorrida, però tothom mirava i escoltava amb molt d’interès, com si la conferència la fessin en un llenguatge que tots entenien menys jo.
Vaig tornar a casa frustrat. No havia entès ni papa del que deien, i em semblava que no havia esbrinat res, quan se suposava que la conferència havia de ser una font de pistes. Però quan vaig anar a l’ordinador vaig veure que tenia un correu nou, d’adreça igual a la del de feia uns dies, que jo havia pensat que era publicitat. Vaig obrir primer el primer: “No et fiquis on no et demanen.”
Breu, però impactant. Vaig obrir el segon: “Busca al teu voltant, repeteix-te a tu mateix que alguna cosa no va bé, com has fet fins ara. Encara que avancis cada dia un pas, en retrocedeixes dos. Que potser no saps què està passant? Millor per a tu.”
Estava una mica preocupat, i molt intrigat. No m’imaginava què podia ser. Volia no fer cas d’aquells dos correus, però m’era impossible. Però de cop vaig tenir una idea: les classes de natació. Totes les persones que em sonaven d’alguna cosa a la conferència la Marta les coneixia. Totes anaven a natació. Vaig decidir anar a passejar, però no vaig arribar a sortir de casa. Hi havia una altra nota sota la porta. La vaig agafar, i hi posava el següent:
“Quan el sol es pon tot és fosc. Una sola estrella té el poder per deixar a tot un planeta a les fosques o il•luminar-lo. És increïble, no trobes? Dia rere dia neix una nit. Estaves dormint? Mira de no adormir-te, sinó el sol no il•luminarà mai més. Dormirà ell també. Et sembla que algú el podria despertar? Mai més no tornaríem a veure la llum. Ara intenta no adormir-te i viure la vida amb els ulls oberts (molt oberts). 515.”
Aquesta manera d’expressar-se em recordava moltíssim a la de la conferència. No entenia res. I no sabia què volia dir el número, tampoc. Vaig estar-hi pensant una estona, però no se m’acudia res. Al final vaig decidir copiar la nota i deixar la original tal i com l’havia trobat, i me’n vaig anar a dormir. La Marta havia sortit amb la Sònia, suposo que després de que la conferència hagués acabat.
L’endemà, quan em vaig despertar, la Marta estava profundament adormida. La vaig mirar i vaig pensar en els dos correus que havia rebut. Em volia fiar d’ella, però no podia. Ja no. Vaig anar-me’n a fer feina, però la Marta no va tardar gaire a despertar-se. La vaig vigilar discretament, i al cap de deu minuts d’haver-se aixecat va baixar. Jo em vaig amagar una mica i, efectivament, ella va mirar que jo no estigués per allà, va agafar la nota i se la va amagar. M’esperava que passaria, però tot i així em va fer mal, perquè jo em negava a desconfiar d’ella. Tot i així, una cosa era segura: ella entenia tot el que hi posava.
Després d’esmorzar se’n va anar al club de natació i jo vaig aprofitar per investigar les postals. Amagaven algun enigma, o això pensava jo. Vaig mirar, també, la foto de la Karin i el meu avi. Si ells dos es coneixien, el més probable era que en Daisuke també conegués al meu avi, i potser per això hi havia les paraules que volien dir “moltes gràcies”. No m’imaginava què, ni qui, ni a qui, ni perquè s’agraïa alguna cosa. Vaig suposar que era o la Karin o en Daisuke que agraïen alguna cosa al meu avi. Però què?
Cada cop tenia més coses per solucionar, més coses que no entenia. Estava desesperat. Vaig pensar en rendir-me, i potser ho hagués fet, però fins i tot la meva dona estava implicada en alguna cosa que ella mateixa m’ocultava. I pel simple fet de que m’ocultés el que passava, ja valia la pena fer l’esforç. Ara bé; jo investigava, però tenia els meus dubtes de si arribaria a desxifrar mai tot aquell misteri.
Però de cop em vaig fixar bé en les postals i vaig veure que totes tenien una cosa en comú: totes eren una foto presa de tal manera que a la dreta hi quedava un arbre solitari. Totes les postals menys una, que era de Sidney.
El dia següent va venir la Sandra a visitar-me. A mi. No ho vaig entendre, però vaig pensar que potser, amb tot aquell misteri m’estava capficant massa en les coses, i el més probable era que no hi hagués res estrany en aquella visita inesperada. De la bossa que duia en va treure una postal. Va dir que la Karin li havia dit que me la donés. Aquella postal també tenia un arbre a la dreta. Vaig preguntar-li a la Sandra perquè la Karin no m’havia donat personalment aquella postal, i perquè me l’havia volgut donar. A la primera pregunta no em va respondre, però a la segona sí. Va dir que sabia que tenia la col•lecció de postals del meu avi i la foto on sortien ells dos, i que ara que m’havia trobat, creia que havia de tenir la postal que faltava a la col•lecció. Però era una postal de París, i jo ja en tenia una, de París.
Quan la Sandra va marxar, vaig mirar la postal de París del sobre, i vaig fixar-me en que era la que no tenia arbre.
L’endemà, quan vaig baixar a esmorzar, vaig veure que hi havia alguna cosa sota la porta. Ho vaig agafar, i em vaig estranyar de veure que era per a mi. Era un sobre ple de postals. de seguida vaig pujar i les vaig comparar amb les del meu avi. Eren de les mateixes ciutats, i contenien la mateixa foto de la Karin amb el meu avi. A més, entre elles també tenien una cosa en comú: totes les postals estaven fetes de nit, una nit de lluna plena. Com la de París que tenia el meu avi i que no corresponia a la col•lecció. Ara ho entenia. Es devien haver canviat la postal de París per alguna raó que jo desconeixia, i ara la Karin havia volgut que jo reunís ambdues col•leccions, qui sap si perquè les tingués juntes o perquè volia que descobrís alguna cosa. Necessitava parlar amb ella. Volia aclarir-ho tot d’una vegada, perquè em començava a desesperar, i ja no sabia en qui confiar i en qui no. Sospitava de la meva dona i tot. Era una tortura.
Vaig fullejar altre cop les postals, i vaig veure que, com en la col•lecció del meu avi, hi havia una nota amb una mena de codi; el nom del meu avi, un signe d’igualació i el dibuix d’un arbre, i a sota, el nom de la Karin, un signe d’igualació i el dibuix d’una lluna.
Quan em vaig despertar el dia següent vaig anar a veure si hi havia alguna nota sota la porta i, efectivament, hi havia alguna cosa. Aquest cop tornava a ser per a la meva dona. Hi posava el següent:
“Cada dia és més difícil viure sense il•lusions.”
Aquesta nota almenys estava escrita en el meu llenguatge. L’havia escrit algú que estava desil•lusionat. Però no ho entenia. Em sentia impotent, perquè tenia a la Marta amb mi cada dia, i no li podia preguntar res. Ella ho sabia tot, i jo, res.
La nota del meu avi agraïa alguna cosa a algú. I vaig descobrir el què. Resulta que gràcies al pare d’en Daisuke ell va poder viatjar a Sidney. Però no sé perquè. Jo també aniria a Sidney, i no sabia si era una casualitat.
El dia següent vaig veure una altra nota. La vaig agafar i hi posava el següent:
Tots els dies de l’any surt el sol. El sol i la lluna sempre hi són. Sempre hi seran. Tu ho havies notat? I a més, la lluna sempre és diferent. Mai la veiem igual. On és ara, però?
Vaig estar pensant molta estona, i al final vaig fixar-me en un detall: les inicials. Si les ajuntava totes em donava la paraula T’ESTIMO.

Joc de personalitat - Invasió subtil, capítol 2

Vaig estar pensant molt en això, i com més hi pensava, més m’aferrava a la meva idea de que en Daisuke no era de fiar. Els dies passaven i no veia res que el delatés ni que aixequés la mínima sospita. La meva dona continuava dient-me paraules noves, però cap m’ajudava en la meva investigació.
Al cap d’una setmana de trobar la coincidència entre la nota del meu avi i el nom d’en Daisuke, la meva dona va arribar a casa amb un full a la mà. Eren caràcters orientals, però més complicats que els que m’havia ensenyat anteriorment. Jo també estudiava un full, en aquells moments; la nota del meu avi. Devíem semblar uns motivats, tots dos. Però llavors encara no havia començat a investigar la col•lecció de postals. No m’imaginava que tinguessin res a veure amb tot aquell misteri.
La Marta i jo vam estar parlant i vam decidir de fer un viatge. Tots dos volíem anar a Sidney des de feia temps. La Marta s’agafaria un mes de vacances i hi aniríem. Vaig connectar-me a internet per a comprar els bitllets d’avió i, un cop fet, vaig aprofitar per a mirar si tenia algun missatge de correu electrònic. Em vaig sorprendre de veure que sí. M’havia arribat un correu d’una adreça molt estranya, que jo no coneixia. Vaig pensar que era publicitat o algun missatge d’aquells en cadena, i no el vaig llegir, però ara crec que ho hauria d’haver fet.
El dia següent va ser molt diferent de la resta. M’acabava de despertar i estava immers en els meus pensaments, estirat al llit. Jo creia que la Marta encara dormia, i que tardaria una estona més a despertar-se, perquè era d’hora. Però quan la vaig mirar, la meva dona s’havia convertit en un espai buit entre el llençol i el matalàs. Al principi em vaig alarmar, perquè no estava enlloc, i ja feia temps que no em sorprenia d’aquella manera, però després em vaig calmar, tot i que encara no sabia on era. Em vaig dutxar i vaig esmorzar. En acabar vaig anar a donar un volt pel parc de davant de casa meva, i em vaig trobar a la Sònia, l’amiga de la Marta. Ella va ser qui va treure el tema d’en Daisuke. Es veu que la Marta no m’ho havia dit, però en Daisuke i la Sònia eren amics des de petits, i havien planejat un viatge tots dos a Sidney per les mateixes dates que nosaltres dos. Em vaig quedar perplex. No sabia com reaccionar, tot i que vaig saber-ho dissimular força bé. Començava a dubtar de la Sònia també. I també començava a pensar que m’estava tornant un paranoic, però no sabia què fer. Vam estar passejant una estona i al final cadascú va anar cap a casa seva. Però en aquesta estona em va explicar coses d’en Daisuke que no sabia ni m’imaginava. Com, per exemple, que tenia una germana que es deia Karin, i que també es deia Nicole. En aquest punt de la conversa va ser quan la van trucar i se’n va haver d’anar. Em va deixar força intrigat, per la conversa inacabada i per la manera de parlar pel mòbil. Semblava una cosa important, i qui la trucava, pel que vaig sentir, era un noi. Vaig tornar cap a casa investigant, com no podia ser d’altra manera. Vaig pensar, fins i tot, que el meu cap experimentaria un escalfament global, com el planeta Terra, de tant pensar. Però hi havia molt per rumiar. Moltes coses que no entenia, i que volia entendre.
Quan vaig arribar a casa, per un moment em vaig estranyar, perquè vaig sentir més d’una veu, i la primera que vaig sentir no la coneixia. De seguida vaig sentir la veu de la Marta i vaig entrar al menjador. La vaig trobar amb en Daisuke i un home que no havia vist en ma vida, però que semblava bastant amic dels dos. Tan bon punt vaig entrar al menjador i els vaig saludar, l’home se’m va acostar i em va donar la mà, tot presentant-se. Es deia Tom, i era un català de mare catalana i pare alemany. Tenia l’edat aproximada a la nostra. Coneixia en Daisuke des de feia molt, i aquest li havia presentat la Marta. Semblava bastant callat, i molt educat. Sens dubte, em va causar molt més bona impressió de la que m’havia causat en Daisuke. En Tom de seguida se’n va anar, i en Daisuke amb ell. La Marta em va estar explicant que en Tom també se n’aniria a Sidney amb una altra persona, però no em va dir amb qui. Ja érem tres parelles que hi anàvem, i jo no sabia ben bé si era una coincidència, i més encara essent un lloc tan llunyà, l’escollit per els sis.
La meva dona també em va dir que les altres dues parelles, abans del viatge, anirien a una mena de conferència especial sobre Sidney, però, com si s’hagués adonat que havia parlat massa, ja no em va voler explicar res més. Començava a estar convençut que la Marta estava implicada en alguns afers que jo no sabia si eren bons o no i, per molt que intentés no desconfiar de la meva dona, hi havia alguna cosa que no lligava.
L’endemà la Marta em va dir que tornaria a venir en Daisuke a casa, acompanyat de la Karin, i ens la presentaria. Efectivament, a les cinc de la tarda, puntuals com un rellotge, teniem a dos orientals plantats a la porta de casa. La Karin em resultava familiar, però no sabia de què. Era molt simpàtica i alegre, i s’assemblava bastant a en Daisuke, tot i que això podia ser degut a que no estava acostumat a veure gent oriental, i potser em semblaven tots iguals, igual com ells ens deuen trobar a tots nosaltres iguals. M’hagués agradat veure’m des de la pell d’una persona d’una altra ètnia. Bé, tenia massa coses en què pensar com per estar fent l’orni i pensant en bajanades. La Karin i en Daisuke van parlar d’un tal Sergi com si jo ja sabés de qui es tractava. Quan van marxar la Marta em va dir que era un amic dels tres. Tots ells es coneixien del club de natació. Vaig començar a pensar en apuntar-me al club de natació jo també, i així almenys sabria de què parlen, però, sense haver de pensar-m’ho massa, vaig deixar córrer la idea d’absurda que era, ja que jo no era gaire amant de l’aigua.
La Karin semblava bona noia. Era jove, d’uns vint anys. O potser, fins i tot, menys. Em causava una sensació estranya, perquè no sabia si fiar-me d’ella o no. A l’hora d’anar a dormir vaig pujar a l’habitació i vaig recordar la nota del meu avi i les postals amb les quals la vaig trobar. Vaig mirar les postals per primer cop. N’hi havia de precioses. Però en una postal sortia la Karin. Me la vaig mirar detingudament, i era la Karin de petita, amb el meu avi. Llavors vaig mirar-ne el revers i vaig veure que no era una postal, sinó una simple foto. Tot i així em va resultar sospitosa. Què hi feia la Karin amb el meu avi?
L’endemà ja era dilluns i tornava a anar a les classes d’alemany. Era difícil, però a mi se’m donava bé. A les classes d’alemany hi anava una noia que també aniria a la conferència de Sidney on anirien la Karin, en Tom i en Daisuke. Es deia Sandra. Abans de començar la classe, un cop va haver deixat les coses a la seva taula, va anar al lavabo. Quan vaig veure un escut molt estrany i la paraula «Sidney» en lletres molt esveltes estampats en un full que sobresortia de la llibreta, no vaig tardar en reaccionar. En aquell full vaig aconseguir informar-me de quasi tot: que era sobre un afer excepcional que tindria lloc a Sidney, on es faria la conferència, que era l’endemà, que podies reservar plaça amb un pseudònim, i d’altres coses no tan importants. Volia anar-hi, i intentar assabentar-me d’alguna cosa més sobre tot aquell enigma, perquè cada cop estava més sobiranament intrigat.
Quan vaig arribar a casa, la Marta estava per allà amb la Sònia parlant del viatge a Sidney. Estaven molt il•lusionades. El més probable era que el féssim tots junts.
El dia següent era el dia de la conferència, i hi vaig anar, una mica nerviós. Era un edifici gran on se solien fer actes públics; ho sabia perquè el dia abans hi havia anat un moment a reservar plaça. Em van mostrar la pantalla de l’ordinador amb els seients buits i els plens marcats. Els plens estaven marcats amb el pseudònim de la persona que els havia reservat, perquè la gent que s’apuntava pogués triar al costat de qui s’asseia si coneixia algú. El meu seient es trobava en una zona des d’on podia vigilar els llocs de “Nicole” i de “Daisuke”, amb el nom de “Chiquito de la Calzada” perquè ningú no sabés que jo m’asseuria allí, però després em va saber greu, perquè potser algú es pensaria que hi anava el vertader. Al principi quasi em perdo.
El meu lloc era al costat d’un home d’avançada edat que no apartava els ulls del nom inscrit al seient on m’havia d’asseure jo. Quan em vaig asseure ell se’m va quedar mirant. Posava cara de “tu-no-ets-qui-dius-ser”, i espantava i tot. Però vaig concentrar-me en la feina. Des del meu lloc vaig fixar-me en uns seients concrets, que havia estat buscant prèviament i que per fi havia trobat. Alguns dels noms inscrits en els llocs els coneixia. En una punta, Sergi; al costat, Jeanette (vaig suposar que no la coneixia); al costat, Nicole; tot seguit, Daisuke; i finalment, Lena. Vaig veure que entrava la Karin amb en Daisuke i s’asseien cadascú al seu lloc, Nicole i Daisuke respectivament. Més tard va arribar en Tom amb una altra noia, i es va asseure al costat de la Karin. Al lloc on hi posava Sergi. I l’acompanyant d’en Tom era la Sandra, i es va asseure al lloc de la Jeanette. Faltava la Lena, però quan la vaig veure entrar no m’ho podia creure. Sabia que em sorprendria, però no m’imaginava que la Lena fos la Sònia, ni més ni menys.

L'enigma japonès - Invasió subtil, capítol 1

L’endemà, la meva dona i jo ens vam llevar tard. Ja era el dia de tornada, després de les vacances de dos dies a Tossa. Després de dinar a l’hostal, vam agafar el cotxe; a Girona m’esperava un munt de feina i un munt i mig de sorpreses. Mentre la Marta, ja recuperada, conduïa, jo analitzava interiorment la trobada del dia anterior amb el senyor Todaiji, en Daisuke. Havíem establert un rar lligam, encara que jo no me’n fiava. Senzillament havíem connectat, com si ja ens haguéssim conegut anteriorment. En arribar a casa vaig encendre el televisor del menjador i em vaig posar a planxar. La Marta se n’havia anat, sense dir-me on. Al principi m’intrigava saber on anava, però ara ja ho havia descobert. S’havia apuntat a un club de natació i allà, per fi, havia fet amics. A la meva dona sempre li havia costat integrar-se allí on anava, perquè era molt introvertida. No és una raó, però la gent la veia diferent.
Quan va arribar, la Marta se’m va acostar i em va fer un petó a la galta. Això sempre ho feia quan em volia parlar d’alguna cosa. I es va posar a explicar-me tot l’assumpte de la natació, més una cosa que jo encara no sabia. Resulta que hi havia un japonès al club, que li havia dit que cada dia li ensenyaria una paraula en el seu idioma. Aquell dia li havia ensenyat a dir adéu, que es deia «sayounara». Estava realment il•lusionada, perquè li atreien molt les altres cultures i els altres idiomes. Però quan em va dir el nom del noi em vaig quedar parat: Daisuke Todaiji.
Més tard, al vespre, vaig anar a l’habitació mentre la Marta parlava per telèfon amb la Sònia, la seva amiga de l’ànima. Vaig obrir el calaix de la tauleta de nit i vaig agafar un paper. Me l’havia trobat dins el sobre de la col•lecció de postals que havia estat del meu avi. Feia poc més d’un any que hi havia estat investigant a estones. En aquell paper hi havia escrita alguna cosa en caràcters orientals, i dues inicials: TD. Encara no entenia què podia significar allò, però havia nascut xafarder i m’havia capficat desmesuradament en aquell escrit. Però de seguida vaig poder desconnectar, perquè era l’últim dia lliure que tenia, i l’endemà ja em tornava a posar l’uniforme. Vaig anar-me’n a dormir aviat, perquè des de casa fins on treballava hi havia força estona de cotxe. Treballava de guarda a la presó.
El dia següent no va ser gaire interessant. Hi va haver dues baralles, i al migdia vaig trucar a casa per parlar amb la Marta, ja que, a causa de la distància de casa a la feina i del meu horari de treball, no podia dinar a casa. Quan es va posar al telèfon, el primer que em va dir va ser una paraula molt estranya, una cosa així com ohàio. Em va explicar que en Daisuke li havia ensenyat a dir hola, que es deia «ohayoo». Llavors ho vaig entendre.
A la tarda un pres, al qual havien condemnat per torturar i després matar les víctimes, em va intentar subornar, però no ho vaig acceptar. Vaig agrair fermament a Déu que hi hagués una barrera i a qui l’hagués col•locat allà, perquè si no arriba a ser per aquesta, acabo amb el nas i unes quantes parts més trencades. Un altre dia normal. Mentre conduïa fins a casa vaig posar les notícies de la ràdio, i vaig sentir que hi havia hagut un atemptat terrorista -un altre- a Bagdad, i altres notícies. Un cop a casa, vaig trobar la Marta dormint asseguda en una cadira. Tenia el cap en molt mala posició, i la vaig portar fins al llit. La sort és que quan dormia, ho feia de veritat. No l’hauria despertada ni una bomba atòmica. Jo, en canvi, vaig tardar a adormir-me.
L’endemà, quan em vaig llevar, vaig dirigir-me a la cuina de seguida per a preparar-me l’esmorzar, perquè tenia una gana de llop. Però en passar pel menjador se me’n va anar la vista. Hi havia l’esmorzar preparat: torrades amb melmelada de préssec i dos gots de llet amb sucre. La Marta va argumentar que, com que el dia anterior havia anat a dormir aviat, també s’havia llevat d’hora.
Va ser un matí avorrit, el vaig passar dret com un estaquirot i no va ocórrer res fora de la normalitat (tret d’una baralla rutinària). Al migdia vaig trucar a la Marta, que em va tornar a parlar sobre en Daisuke. Em va dir que viu a Vilablareix; que li havia donat un paper on hi havia escrita una modalitat de japonès (la bàsica) que es deia «hiragana»; i que havien parlat de mi, perquè ell no s’imaginava que el marit d’aquella seva nova amiga fos jo. També em va dir que, quan jo no estava a casa, tret de quan estava a la piscina, s’avorria, i que per això tenia ganes que arribés l’endemà. Després de les vacances ella també tornava a la feina. Exercia de psicòloga d’un centre escolar als matins, jornada intensiva, i això l’ajudava una mica a obrir-se. Quan va penjar, vaig necessitar una estona per pair tot el que m’acabava de dir. Volia veure aquell tipus de cal•ligrafia, per veure si hi havia algun tipus de semblança amb l’escrit del meu avi.
Per altra banda, tot i la manera de descriure’l de la meva dona, no m’acabava de fiar d’aquell personatge. Malgrat tot, vaig intentar convèncer-me que tan sols era un individu estrafolari, però amb bona fe.
Aquella tarda vaig poder marxar abans de la presó, i quan vaig arribar a casa vaig demanar-li a la Marta el paper que li havia donat en Daisuke. Vaig anar al dormitori, aparentment calmat, però interiorment nerviós. Vaig comparar els dos papers i, per sort, vaig observar que els signes que havia apuntat el meu avi sortien en el full d’en Daisuke. Les paraules escrites eren «doomo arigatoo». Aviat em vaig penedir d’haver descobert el que hi posava, perquè seguia sense entendre res, amb la diferència que ara encara estava més intrigat.
Vaig estar una setmana pensant-hi, i no arribava a cap conclusió. Però durant aquella setmana em va ocórrer quelcom força interessant: una cosa que em perjudicaria en un futur pròxim, i ni tan sols m’ho imaginava. Vaig apuntar-me a classes d’alemany. A la Marta li agradaven molt les llengües, i a mi també m’havien començat a atreure. Potser m’hauria d’haver apuntat a japonès, potser, per desxifrar la nota i per en Daisuke, però ell ja parlava bé el català, i la seva llengua no em deia res d’especial. En canvi, l’alemany m’agradava molt. La vocalització és un fenomen que encara no m’explico com duen a terme cada dia cinc-centes vegades sense entrebancar-se. Les paraules són molt complicades, i ocupen mitja línia cadascuna. És una llengua increïble, fascinant. M’hi vaig apuntar, sabent que era difícil, però tot i això hi havia força gent. Vaig suposar que la gent també s’hi apuntava per curiositat. I jo sense imaginar-me el que m’esperava, només pel sol fet de saber una mica d’alemany.
La Marta s’havia posat bastant contenta en saber la meva decisió d’emprar el meu temps d’oci per a l’estudi, la qual cosa m’havia afartat bastant en la meva joventut. Ara, em va dir, sabria dir paraules en japonès i en alemany. I un cop em va haver fet aquest comentari vaig recordar-me d’en Daisuke. Havia pensat d’ensenyar-li el paper del meu avi, però era una cosa que ni la Marta sabia, i creia, sense saber perquè, que era millor així. Vaig pensar que potser fins i tot tenia un significat especial per als nipons, o potser era una expressió, i que jo seguiria sense entendre ni fava del que hi posava. Volia saber què volia dir «doomo arigatoo» sense haver de buscar un diccionari de japonès, perquè no sabia on trobar-ne.
Però la paraula d’en Daisuke per a la Marta, el dia següent, va ser arigatoo. Em va sorprendre, perquè semblava com si estigués tot preparat. Una vegada més, va passar pel meu cap la idea que en Daisuke era un espia.
La Marta va rebre’m quan vaig tornar de la feina i ens vam posar a parlar, perquè aquell dia no l’havia pogut trucar. Quan vaig anar a prendre una tassa de cafè i li’n vaig donar a ella també una, em va dir «arigatô» (que és com es pronúncia «arigatoo»). Li vaig preguntar què volia dir, i em va respondre que era “gràcies”. I li vaig demanar que l’endemà li preguntés a en Daisuke què volia dir «doomo».
Però l’endemà en Daisuke no va anar al club, i al dia següent tampoc. Se’m va fer l’espera eterna, perquè aquell paperet insignificant era molt enigmàtic, i jo frisava per saber quin missatge portava ocult. No va ser fins al cap de tres dies que la Marta no em va portar la resposta: «moltes». Es feia servir davant l’«arigatoo» per dir «moltes gràcies». Vaig anar a buscar el paper del meu avi i vaig pensar, observant-lo, que potser era una nota d’agraïment a algú. Per tant, TD era el nom d’algú. Això si les meves teories eren certes. Mentre m’intentava adormir vaig seguir donant-hi voltes inútilment, perquè no hi trobava solucions.
El matí següent va transcórrer ràpidament, i al migdia la Marta em va dir dues paraules noves, més complicades, i que de seguida vaig oblidar. Però la tarda va ser confusa. No sabia si alegrar-me de la notícia o preocupar-me’n. Reduïen plantilla a la presó. És clar; era un ofici avorrit, però era la meva feina. No vaig saber com reaccionar. Havia estat una decisió precipitada, però al cap de tres dies ja no calia que hi anés a treballar.
En arribar a casa, encara confús, vaig veure una nota al terra que algú havia passat per sota de la porta. La Marta no hi era, i en Daisuke li havia deixat una nota. El que em va estranyar va ser que hi posava «Todaiji Daisuke». Vaig deduir que els japonesos escriuen el nom així, però de seguida vaig mirar amb deteniment el nom escrit: Todaiji Daisuke, TD. Com a la nota del meu avi.

Fragment d'Invasió subtil (concurs Ficcions)

A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.
A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.
Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida –“amb força ceba”, digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.
M’havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l’home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.
D’altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que , el toc estranger a l’entrevista, l’hi posava jo, condicionant tota la meva actuació –gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.
Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d’aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. “Venc sants d’ullot, jo”, digué. “Encara hi ha mercat?”, vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent...
- No hi ha res com a cas! –reblà amb un aire de satisfacció.
- Viviu al nostre país?
- I doncs? On voleu que visqui?
Sí, és clar, són rodamóns i es fiquen pertot arreu. Me’l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol Club Barcelona a la solapa.
Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s’havia fet servir el sopar a l’habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l’aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d’un espia.

El paraíso de la libertad inconcebida

Beiba dejó la taza sobre el plato i contempló el reflejo de su rostro en el té. Recordó la noche anterior. Había tenido un sueño muy raro. Estaba en un bosque con un bebé en brazos, i sólo había un árbol que no tuviera hojas. De repente empezó a nevar i al bebé no le tocaba la nieve, sino que estaba muy calentito. Lo observó unos segundos, buscando algo raro en él que funcionara como una calefacción en miniatura, pero al no encontrar nada volvió a subir la vista hacia el árbol desnudo i se quedó pasmada. Ahora tenía hojas, unas hojas blancas i brillantes que parecían de nieve. Se acercó al árbol agarrando el bebé en sus brazos como si le fuera a pasar algo y tocó una de aquellas hojas tan extrañas. Estaba igual de calentita que el bebé, y automáticamente miró al infante: tenía la piel tan blanca como las hojas del misterioso árbol. Esto fue lo último que vio antes de despertarse.
Había sido un sueño muy raro, y la había tenido pensando un buen rato. Quería encontrarle un significado lógico, porque estaba convencida de que tenía uno.
Cogió la taza i bebió el té que quedaba. Entonces, un hombre ya mayor irrumpió en la salita. Miró por la ventana, y sin apartar la vista de ella dijo:
- Ahora tenemos que ir a visitar a tu prometido.
- De acuerdo.
Dejó la taza en la pica i se fueron. El prometido de Beiba, Motopi, no vivía precisamente lejos, porque su hogar se ubicaba justo enfrente de la casa de Beiba y su padre. Su madre había muerto justo después de que ella naciera, en el parto, y Beiba sólo había tenido un hermano, que ahora tendría catorce años menos que ella, pero murió a los seis meses desnutrido.
Motopi nunca iba a ver a Beiba; en cambio, ella iba cada dos días.
Estuvieron hablando cerca de una hora, y entonces, Beiba y su padre volvieron a casa. El hombre se quedó leyendo en la cama, pero Beiba enseguida se puso en cama y se durmió.
Estaba en un bosque donde sólo un árbol carecía de hojas, con un niño blanco agarrado de su mano derecha. Pero empezó a nevar y el niño no se mojaba; al contrario tenía la mano ardiendo. Miró el árbol y se sorprendió. De repente se había vestido con unas hojas tan blancas como la nieve. Una extraña intuición la empujó a mirar al niño, y vio que tenía la piel tan blanca como las hojas del misterioso árbol. El niño la miró y sonrió con ternura.
Beiba se despertó de golpe. Se levantó y miró su reflejo en el espejo de su diminuta habitación. Vio una cara desconcertada y llena de polvo, a causa de la antigüedad del objeto. Se pasó la mano derecha por encima de la cabeza, queriendo alisar el pelo, pues tenía un mechón sobresaliendo por arriba como un cuerno. Se quedó pasmada al ver que tenía la mano blanca como la nieve. Fue entonces cuando recordó el sueño que había tenido. Sin saber porqué, tenía ganas de volver a soñar con aquél crío. Volvió a mirar su mano y se sorprendió; ya no tenía la mano blanca, volvía a tener el color de siempre. Pensó que había sido una alucinación.
Al poco rato se había preparado para salir. Sólo quería pasear un poco, pero pronto vería que aquél paseo cambiaría su suerte quizás para siempre.
A medio paseo vio a un niño de unos ocho años que le resultó familiar. Era blanco, así que seguramente no era habitante de Nigeria. Iba solo, y parecía que conocía la aldea como la palma de su mano. Beiba le estuvo observando un rato, y adivinó que se llamaba Marcos. Le pareció un nombre un poco raro, pero le gustó. Pensó y pensó, buscando la razón por la cual aquél niño le sonaba tanto, y de repente se acordó. Era el niño del sueño.
El niño se le acercó, y le habló perfectamente con el idioma nigeriano.
- Perdone, ¿es usted de aquí?
- Sí, ¿por qué lo quieres saber?
- Porque la he visto ya unas cuantas veces, y éste pueblo es pequeño.
- ¿Qué quieres decir? ¡Yo no te había visto nunca por aquí!
El niño sonrió con picardía:
- Es que tengo que estar siempre con mi padre, pero hoy tenía que hacer algo urgente y me ha dejado aquí con la señora Ramotswe, que es una conocida de la familia.
- ¿Y por qué estás en Nigeria?
- Porque des de pequeño mi padre venía aquí. Yo no conocí a mis abuelos, porque murieron en un accidente mientras daban una vuelta en avioneta, aquí en Nigeria. Mi padre tenía cuatro años, y le tuvo que cuidar la madre de la señora Ramotswe. Por eso la conocemos. Ahora venimos aquí cuando en España es verano, para visitar el segundo hogar de mi padre y a la señora Ramotswe.
- ¡Eso explica porque hablas tan bien el idioma!
- ¡Gracias!
En aquél momento salió una señora de la casa que el niño tenía detrás. Era una señora nigeriana ya mayor, de la edad aproximadamente del padre de Beiba. Hicieron las presentaciones. La señora Ramotswe era una señora muy simpática, y enseguida invitó a Beiba a comer. Hacía mucho tiempo que Beiba no comía tan a gusto, y lo pasó muy bien, porque Marcos era muy divertido y enérgico. Terminó de pasar el día con ellos, y después se fue a casa. Su padre no estaba, la cual cosa quería decir que, como hacía muy a menudo, se había ido al pueblo de al lado a pasar la noche.
Esta vez Beiba tardó en dormirse. Desde la cama observaba la noche, mirando por la ventana que estaba al lado de la cama. Cuando por fin concilió el sueño era ya muy tarde.
Estaba en un bosque con alguien agarrado de su mano derecha. Había un árbol que no tenía hojas, sólo uno. Miró hacia su acompañante: era un hombre blanco que, a juzgar por su presencia, tenía su misma edad. Sintió algo indescriptible dentro de ella, como si naciera algo dentro de su corazón. El hombre la sonrió. Ella le devolvió el gesto, tímidamente, y de repente se puso a nevar. A él no le tocaba la nieve, y la piel no la tenía tan fría como ella. Sin embargo, su piel se había vuelto tan blanca como la nieve. Mecánicamente, Beiba giró la cabeza hacia el árbol sin hojas y vio que ahora tenía hojas blancas que parecían hechas de nieve, pero enseguida se volvieron rojas, algunas con tonos rosados, y crecieron flores. Las flores cayeron y salieron manzanas. Era como el círculo de vida del árbol pasado en segundos. Beiba tocó una manzana y ya no vio nada más.
Era temprano por la mañana. Se vistió y salió; aún era casi de noche, el sol empezaba a despertarse tras unas colinas dormidas, sin vida despierta. Los animales, las personas estaban durmiendo. Incluso las plantas parecía que durmieran.
Beiba pensó en el sueño: el hombre le recordaba a alguien, pero no sabía a quién. Se acordó de que tenía que visitar a su prometido al anochecer, y pensó en no hacerlo, en escapar. Claro que era una idea absurda, una fantasía imposible de hacer realidad, pero era un deseo que le gustaría cumplir, egoístamente.
El sol cada vez era más fuerte, y Beiba se acordó de Marcos. Se fue hacia la casa de la señora Ramotswe, a ver si estaban ambos por allí, y se quedó a cuadros.
Vio a la señora Ramotswe sentada en una silla, fuera de la casa, observando a un hombre y a un niño. El niño era Marcos, pero el hombre era desconocido. Aún así le sonaba mucho su sonrisa. De repente se acordó.
El hombre de su último sueño estaba allí, con Marcos, jugando. El chico la vio y la llamó. Beiba se puso muy nerviosa, y en cuanto la vio, el hombre se puso rojo. Parecía muy tímido.
- Mira, Beiba, este es mi padre. Se llama Miguel.
Miguel. Le gustaba. Supo enseguida que era amor a primera vista. Pero tenía un hijo.
Estuvieron hablando un buen rato, y se lo pasaron muy bien. Miguel también era divertido, pero no tan enérgico como su hijo, pues su vergüenza le impedía serlo.
- ¿Y dónde está tu madre, Marcos?
- Murió cuando yo tenía un año.
- Lo siento.
- No pasa nada –el chaval sonrió feliz-. Mi padre me cuida muy bien, y yo quería a mi madre muchísimo y la sigo queriendo. Pero como casi no la conocí, he crecido y he aprendido a vivir sin ella. No sé qué es tener una madre, pero mi padre es también mi madre.
A la hora de comer, Beiba se fue a su casa. Justo después de comer tenía que ir a casa de su prometido, y le tocaba pasar toda la tarde con él. Su padre comería con ella, pero les dejaría solos después.
Cuando llegó, su padre la estaba esperando. Había parado la mesa y estaba sentado con el babero puesto y el cuchillo y el tenedor cogidos cada uno con una mano, como un niño pequeño. La comida también estaba preparada, pues el padre de Beiba sabía cocinar y lo demostraba, pero siempre había sido Beiba la que servía la comida.
Cuando terminaron de comer, el padre de la chica se fue, y no pasaron ni cinco minutos que llamaron a la puerta. Beiba fue a abrir, y el corazón le dio un salto. Los visitantes eran Miguel y Marcos.
- ¡Hola Beiba! ¿Quieres venir con nosotros?
- Sabemos que te han prometido en contra de tu voluntad, y queremos ayudarte.
- Ven con nosotros a España, ¡allí estarás muy bien!
- Por favor, queremos que vengas, nosotros nos vamos al anochecer en avión. Marcos te ha cogido cariño, y no quiere irse. Es un cabezota, y si no vienes…
Beiba les dijo que no podía dejar a su prometido así, pero Miguel le contestó que ellos tampoco la podían dejar así a ella, y que Motopi ya encontraría a alguien a quién amar de verdad. Insistieron tanto que Beiba les confesó las ganas que tenía de irse muy lejos. Igualmente su padre no la quería; a quién quería era a Motopi, y podría quedarse a vivir con él.
Al final cogieron cuatro cosas y se fueron. Beiba era feliz y, enamorada como estaba, era capaz de dejar lo poco que tenía para estar junto a Miguel y Marcos. Se sentía libre. Subieron al avión hacia España y Beiba sintió que una mano le cogía la suya. Miró las manos unidas y vio que eran blancas como la nieve. Miró a Miguel y le sonrió. Él estaba sentado al lado de ella, cogiéndole la mano, y así se durmió Beiba.
Estaba en un bosque donde había un árbol que no tenía ni una hoja; el resto de árboles tenían hojas normales. Cogía a una persona de la mano. La miró y vio que era un señor mayor, blanco. Empezó a nevar, pero al hombre no le tocaba la nieve. Miró el árbol y vio que tenía hojas blancas. Volvió la vista hacia el anciano y se fijó en que se parecía un poco a Miguel.
Se había despertado de golpe. Miró a un lado y a otro y vio a un anciano muy parecido a Miguel observándola.
- Buenos días, Beiba. ¿Cómo has dormido?
- Bien, Miguel. ¿Hace mucho que estás aquí?
- No mucho.
Se levantó y se dirigió hacia el espejo de la salita. Miró su reflejo y vio una cara nigeriana anciana con unos ojos oscuros que un día, hace tiempo, habían expresado el deseo de libertad, la tristeza, y que ahora brillaban de felicidad, una felicidad que había llegado gracias al amor.

El feliz encuentro

Su mirada la ató completamente. Era una mirada compasiva, comprensiva y amistosa, pero con dolor. Ella, sentada en el columpio de su jardín, lo miraba y admiraba. Le parecía encantador. Se sentía como una damisela observada por su amante, al que tenía ganas de abrazar pero no podía. Él estaba sentado, muy quieto, en la rama de un árbol, delante de ella. Parecía que se comunicaban sin palabras, y él se balanceaba suavemente como si estuviera alegre, sin apartar su mirada de los ojos verdes pero oscuros de la joven. Ella se levantó, y dio sólo dos pasos. Las hojas secas de final de otoño crujieron, y a ella este sonido le pareció un grito de dolor. Por un instante pensó que si fuera hoja no le gustaría que la pisaran. Mas aquellos ojitos brillantes no le permitieron permanecer en este pensamiento por más de un segundo. Él miró hacia la infinidad del cielo. No había ni una nube, pero ya estaba anocheciendo, y el Sol se iba debilitando. Ella también miró. Aunque aún no era plena noche, la Luna ya se dejaba ver, sonriendo. El tiempo perdía fuerza, y con él su sentido. Las miradas volvieron a encontrarse. Al final ella decidió torturar unas cuantas hojas más y abrirse paso hacia aquel árbol tan cercano y lejano a la vez. Él no podía sonreír, su boca no se lo permitía, pero aún así ella intuyó una sonrisa en su cara. En el aire se respiraba felicidad, alegría y desesperación. Ambos se sentían mal por culpa de la imposibilidad de su pleno encuentro. Mas ahora que estaban el uno delante del otro, la felicidad ganaba al dolor. La chica acarició el plumaje del negro cuervo, y él cerró los ojos, deseando que el momento no acabara nunca.