15 de nov. 2011

Nit de traspàs

Les gotes de pluja acaronaven com dits d’aigua la finestra, il•luminades intermitentment pels furiosos llampecs. Era una trista nit de febrer, i Cora s’havia aixecat amb les mateixes ànsies de màgia de sempre, una màgia que es negava a aparèixer. Agafà la seva nina Bibi i obrí la porta amb tremolor de mans. Bibi també tremolava com si tingués fred, o potser por. O això imaginava Cora. Sortí al carrer abraçant Bibi com si li hagués de relliscar dels braços en qualsevol moment. Tenia la sensació que tot li havia de fugir de les mans, o que tot l’havia d’abandonar.
La negror abraçava les dues amigues. Cora mirava Bibi als ulls, Bibi mirava al buit fredament. S’assegué al mig de la carretera, Bibi sobre la seva falda, sota un semàfor en taronja pampalluguejant. Sentia les gotes clavar-se-li com agulles. Era el més viu que podia sentir en aquell moment. Potser la vida s’encomana... Cora va agafar Bibi per sota dels braços i l’alçà per sobre del seu cap. Sentia la seva mirada inerta sobre ella, podia estar pensant qualsevol cosa. Les gotes queien cada cop més enèrgicament sobre la recentment nascuda Bibi, arrossegant la pintura de la seva cara i desfigurant-la-hi cada cop més. Cora sentia que cada cop tenia menys força, i que la seva amiga cada cop pesava més, però no sabia si era l’aigua o el pes de l’ànima. Va deixar Bibi al seu cantó asseguda, i ella es va estirar, sentint com la humitat i el fred se li ficaven als ossos. El seu cor cada cop anava més lent, i el seu cos no li responia. Sentia que se li havia refredat el cor. De fet, ja feia temps que moria lentament d’això, i jo ho sabia, sense poder fer-hi res. Aquella fosca i humida nit, jo viu com sos ulls s'emboiraven, com son alè s'extingia entre l'espessa humitat.
I en aquell instant, Bibi s’aixecà del terra, mirà Cora per últim cop inexpressiva, es girà i començà a allunyar-se, a la recerca d’una nova amiga.

29 d’oct. 2011

Record

A les portes del cel
un record m'esperava;
un record que jugava
amb somriure de gel.

Pobre d'ell, solitari,
sense veu i ben sord,
em cridava el record
amb els ulls inundats.

Abraçant-lo vaig dir:
"Jo t'adopto, et faig meu,
i tot mal serà lleu
si tu et quedes amb mi".

El record ja té cara:
és la teva, ma vida,
que fins d'úter vestida
amb follia estimava.

16 de set. 2011

Como la seda

Como un lienzo de seda
te escurres entre mis manos,
entre mis brazos, entre mis labios,
suavemente, como la seda.

Como echo de menos
tu tacto sedoso,
suave y hermoso,
peligroso y ajeno.

Esa sábana de seda
que me envuelve día y noche,
que me envuelve sin reproche
por robar su suave esencia.

Como un lienzo de seda
te escurres entre mis manos,
entre mis brazos, entre mis labios,
suavemente, como la seda.

Como echo de menos
besar aquél olor
que me embriaga de temor
y de amor loco y sincero.

Ese olor de la seda,
suave, desafiante,
escurridiza, amante,
hermosa y eterna.

Como un lienzo de seda
te enredas entre mis manos,
entre mis brazos, entre mis labios,
entorno a un cuerpo
de ti sediento.
Suavemente, como la seda.


Dani ♥

23 d’ag. 2011

Suerte

Suerte está distraída,
mirada perdida
al fondo de un pozo
sin pena ni gozo...

18 d’ag. 2011

Muñeco

Muñeca de cristal
de andar un poco triste,
nunca, jamás supiste
que yo era de metal.

Tan pálida e inquieta,
con lluvia me mirabas,
de lejos tú me amabas,
en la ventana, quieta.

Y chorros que caían
de sal detrás de ti,
y suerte para mí
que no te arrastrarían...

Más sal que de tu luz
salía como huyendo,
y lo que aún no entiendo:
¿por qué besar tu cruz?

Celoso del metal
la busqué en el espejo
colgada. En el reflejo
te vi, en el cristal.

19 de jul. 2011

Leyenda

En el umbral de la vida conocí a la muerte.
Era bella, sufridora y de cuerpo inerte,
mas en cruzármela dijo con ojos ardientes:
“Viva me siento después de verte”.

Jugueteando con su oscuro pelo
y mirándome de reojo con frío anhelo
prosiguió: “Muerte me puso de nombre el cielo,
mas Vida soy según el pequeño Enero”.

Mi corazón entonces fue atravesado,
mas Amor no había sido, se hallaba a mi lado.
Recuerdo me miró frío y malvado,
pues sabía que yo a Enero había matado.

“Pobre Enero, pequeño y triste amante
de la Muerte –o Vida-, su diamante.
Toda una vida tenía por delante,
toda una muerte sufrió por amarte”

“Por mí mataste a Enero pero solo no pudiste.
Yo, la Muerte, decido quien de tierra se viste.”
Muerte me tendió un espejo, y vi mi cara triste,
la cara de Enero pensando: “Sucumbiste!”

Un nuevo año comenzó, preso de Vida,
de Muerte y de Amor. Muerte vivía,
Vida moría y Amor la revivía.
Y Enero sus doce meses viviría,
cambiando su nombre cada treinta días.
Y a los doce meses de nuevo sucumbiría
a la Muerte –o Vida-, que nunca moriría.

6 de maig 2011

Nana: quan dorms

En el vessant dels teus ulls adormits,
somnis s'escolen, però no malsons;
què puc fer jo per què aquests siguin bons?

Ah! Mentre dorms i els teus ulls endolcits
riuen ocults rere els murs de ta pell,
no puc trobar res que sigui tan bell,
res que desperti tant tots mos sentits.

Tot i que em sento petita i tan poca,
sempre mes armes a tu et protegeixen;
sento, però, que no porten prou lluny
tot el que quan dorms i no dorms et dol.

És gran consol el somrís de ta boca
dient que força i bondat mai no et deixen,
i que quan sentis el cor en un puny
prendràs ma mà perquè en faci un estol.

En el vessant dels teus ulls adormits,
amb un petó eixugaria els malsons;
dins meu en faria els somnis més bons,
somnis per tu, els regals infinits.

Alfiler II

Claroscuro escondido
en el verde de tus ojos
frescos, vivos como rojos
ramos de un placer vivido.

10 d’abr. 2011

Còctel

Em pregunto si va ser real. Em pregunto què és real.
Aquesta nit he somiat que estava abraçada a tu, que érem un, que la teva pell es confonia amb la meva. He somiat que la teva olor m’impregnava i que la teva mirada em despullava mentre els teus llavis recorrien cada tros de pell que quedava nu. I quan m’he despertat he sentit la teva olor a la roba que descansava al respatller de la meva cadira, la roba que em cobria mentre m’abraçaves, la roba que em vas treure a poc a poc, tan delicadament però passional.
Em pregunto si va ser real… perquè si no ho va ser somiaria fins la fi dels meus dies.

5 d’abr. 2011

Oblit

Daria mon cor a l'oblit
si Oblit fos el nom que et designa,
mes ai!, pobre cor que es ressigna,
no és sinó pres dins mon pit.

30 de març 2011

Temps

Passen els dies i els dies no passen.
Passen i passen les passes; jo escolto
passes que passen i per més que volto
mai són tes passes les que prop meu passen.

Passen setmanes, i el temps que no passa.
Passen al meu costat veus repetides,
veus que són tristes o bé divertides;
cap, però, s'assembla a la teva, no passa.

Guardo l'esguard que aquell dia em prengué,
dins, als records que com massa s'amassen:
bons o dolents, ja no sé què creuré.

Ara el que crec i el que sé és que m'abracen
mentre t'espero sabent el que sé:
passen els dies i els dies no passen.

29 de març 2011

Essència d'absència

Tremolor constant. La carn se'm rebel·la
i es descontrol·la, ferotge, el control.
S'amaguen somriures en el nou Sol,
i per no somriure em tapo amb l'ombrel·la.

Mes la raó em defuig i el caos guanya,
tot atraient-me al fosc penya-segat.
Caic sense caure, tot sembla sobtat,
i m'envaeix una sensació estranya.

I llavors els braços del buit m'envolten.
Sento l'alè boirós sobre el meu coll
i la boira se'n va als ulls, que es revolten.

Cau furiosa la pluja, tot és moll.
Els carrers, silenciosos, ens escolten,
però muts professem un amor foll.

Instant

És de nit. Em trona la ment
mentre observo el dia que ja és passat
i respiro als llençols ta absència ardent.

28 de març 2011

Mil i un

Mil i una veus ressonen al meu cap,
mil i una cares, ulls gravats a instants.
Una, tan sols, roman causant mil llamps,
una entre mil, que incita al dolç pecat.

En un jorn diria els teus ulls,
i als teus ulls daria el roig Sol
de mil i un jorns.

En un jorn diria els teus llavis,
i als teus llavis duria els petons
de mil i un jorns.

Ah! Els petons que mai no es tastaran,
Sol dels teus ulls que mai m'escalfarà...
¡Com, un desig, constant i penetrant,
pot entel·lar mil ulls i mil i un llavis!

18 de març 2011

Vida

Els braços de la Lluna són molt llargs i suaus;
preguntes com ho sé, jo et responc "no ho sé pas".
M'ho ha dit el pobre Sol, que estenia el seu braç
tot trist en solitud, tot i els núvols i les aus.

El Sol ja no està trist, ara riu i somriu.
El Sol ara és feliç, ulls brillants com espurnes.
Som Sols i no estem sols, tots tenim una Lluna
que ens mima i ens abraça sigui hivern, sigui estiu.

Despertar

Cuando quieras desenrédame
y enrédame en tus redes,
y mostrándome la Luna
cuando salga el triste Sol,
ven y bésame en la nuca,
y sorpréndeme, despiértame
en un día en el que el No
sea un rastro en las paredes.

17 de febr. 2011

Michelle

En una àmplia espurna mentol·lada
abocava un riu de fieres passions
contingudes i amagades en sons
insonors, terrabastall i onejada.

Temps torturant, tortura temporal,
no passen, i jo inconforme em conformo
sentint fondre's pell amb pell mentre dormo.
Em desperto amb rosada matinal.

Errant cega pels camins de la Lluna
recorro amb mos ulls tos vetats camins,
pregant que foren mos dits tremolosos.

I quan la teva ànsia se'm fica a dins
i som còmplices, pregunto amb ulls closos:
compatibles fins la fi de tots fins?

14 de gen. 2011

Diálogo

Sumergido en océanos de cielo,
Un milagro de color esperaba,
O quizá eran dos, que en uno encontraba
El humilde par color caramelo.

Escondido entre un sinfín de deseos,
El pobre par parpadeó, mi par,
Escuchando sin poder escuchar
Palabras dichas sólo en parpadeos.

Era una conversación imposible,
Secreta, del milagro prisionera,
Un milagro sonriente que altera
Y que me hace creer en lo increíble.

"Buenos días" me dijo la sonrisa,
Y para que no hablaran demasiado
Bajó sus tímidos ojos con prisa.

13 de gen. 2011

La dictadura democrática: reflexions d'una estudiant desesperada

La societat ens ha empès des de sempre a comportar-nos d'una manera determinada, a prendre certes decisions, a construir la nostra vida a través d'un patró. Des de petits ens hem format a l'escola, i és en època escolar quan tots trobem el nostre primer amor. També des de bastant joves ens formem en les nostres passions, siguin escolars o extraescolars. En el meu cas no vaig poder tenir aquest segon tipus de formació, i per tant no vaig poder cultivar un futur que avui podria haver estat un present.
En l'edat que m'ha tocat tenir ara he de treballar o estudiar. La possibilitat d'una feina amb la formació mínima és poc ambiciosa i bastant arriscada des del meu punt de vista, però parlaré clar: no m'agrada estudiar. M'agrada aprendre, m'agrada saber sobre les coses. Però odio que m'ensenyin el que ells volen. Si bé és veritat que no s'acaba de madurar mai del tot, que sempre queden coses per aprendre, la maduresa tal i com l'entén tothom, en mi, ja ha arribat a la seva fi. Sóc major d'edat, i segons la llei ja sóc capaç de raonar, prendre decisions i responsabilitats, etc. Llavors, també puc escollir què fer amb la meva vida. Relativament.
Hi ha dues qüestions: en primer lloc, no puc escollir lliurement, sinó que se m'han donat unes opcions determinades i (mal) organitzades. Per tant, en el que jo vaig escollir pel seu nom -Llengua i Literatura-, em trobo amb el fet que la majoria d'hores les dedico a temes generals o que, simplement, no tenen res a veure amb el que se suposa que faig en la carrera. En principi estic a l'últim pas d'entre cinc de la meva formació -parvulari, primària, secundària, batxillerat, universitat-, en principi se m'està preparant per a exercir un ofici, però ningú m'està ensenyant com transmetre coneixements com a professora de llengua i literatura i, a jutjar pels professors que he tingut al llarg del temps (tota la meva p*ta vida, que és el que porto estudiant) en general puc dir que seria necessari que ens preparessin millor. A quin professor de llengua i literatura li serveix saber els sistemes agraris del segle XV? La cultura general que cadascú té es construeix en els primers anys de formació, com a molt al tercer nivell d'educació dels que he esmentat abans. Llavors ja toca especialitzar-se. Porto quinze anys, tota la meva infància i joventut, tancada en escoles i instituts, aprenent cultura general i coses que en teoria ja no havia de fer mai més. És el cas, per exemple, del batxillerat; jo vaig fer l'humanístic, i em pensava que ja no veuria les ciències mai més. M'equivocava. Algú havia decidit que des d'aquell any fer ciències era important per als de lletres. I si aquesta persona pensa una cosa i cents de mil·lers en pensen una altra, per què no guanya la majoria? Això no s'assembla perillosament a una dictadura?
La segona qüestió és que, per l'organització social, he de tenir un ofici per a aconseguir diners, sense els quals no puc viure (llavors diuen que els diners no ho són tot). Les dues primeres opcions d'ofici que tenia, desgraciadament, són oficis que depenen de l'èxit: no tenen un salari fix, sinò que, o guanyes molt, o no guanyes res. Davant del risc que passés la segona opció, em veig forçada a exercir les meves dues passions com a aficions, i construir-me el futur a través de la tercera opció, amb poca vocació o directament sense.
No obstant això, a vegades penso en si, en comptes d'assegurar-me un futur probablement infeliç i fer en segon lloc el que està en el primer del meu cor, no hauria d'arriscar-me a viure al límit, arriscar pràcticament la vida per aconseguir ser almenys una mica feliç.
A vegades la gent s'estranya del meu profund odi cap a la societat i la seva "organització". Ara ja se sap el motiu.