Diálogo

Sumergido en océanos de cielo,
Un milagro de color esperaba,
O quizá eran dos, que en uno encontraba
El humilde par color caramelo.

Escondido entre un sinfín de deseos,
El pobre par parpadeó, mi par,
Escuchando sin poder escuchar
Palabras dichas sólo en parpadeos.

Era una conversación imposible,
Secreta, del milagro prisionera,
Un milagro sonriente que altera
Y que me hace creer en lo increíble.

"Buenos días" me dijo la sonrisa,
Y para que no hablaran demasiado
Bajó sus tímidos ojos con prisa.

La dictadura democrática: reflexions d'una estudiant desesperada

La societat ens ha empès des de sempre a comportar-nos d'una manera determinada, a prendre certes decisions, a construir la nostra vida a través d'un patró. Des de petits ens hem format a l'escola, i és en època escolar quan tots trobem el nostre primer amor. També des de bastant joves ens formem en les nostres passions, siguin escolars o extraescolars. En el meu cas no vaig poder tenir aquest segon tipus de formació, i per tant no vaig poder cultivar un futur que avui podria haver estat un present.
En l'edat que m'ha tocat tenir ara he de treballar o estudiar. La possibilitat d'una feina amb la formació mínima és poc ambiciosa i bastant arriscada des del meu punt de vista, però parlaré clar: no m'agrada estudiar. M'agrada aprendre, m'agrada saber sobre les coses. Però odio que m'ensenyin el que ells volen. Si bé és veritat que no s'acaba de madurar mai del tot, que sempre queden coses per aprendre, la maduresa tal i com l'entén tothom, en mi, ja ha arribat a la seva fi. Sóc major d'edat, i segons la llei ja sóc capaç de raonar, prendre decisions i responsabilitats, etc. Llavors, també puc escollir què fer amb la meva vida. Relativament.
Hi ha dues qüestions: en primer lloc, no puc escollir lliurement, sinó que se m'han donat unes opcions determinades i (mal) organitzades. Per tant, en el que jo vaig escollir pel seu nom -Llengua i Literatura-, em trobo amb el fet que la majoria d'hores les dedico a temes generals o que, simplement, no tenen res a veure amb el que se suposa que faig en la carrera. En principi estic a l'últim pas d'entre cinc de la meva formació -parvulari, primària, secundària, batxillerat, universitat-, en principi se m'està preparant per a exercir un ofici, però ningú m'està ensenyant com transmetre coneixements com a professora de llengua i literatura i, a jutjar pels professors que he tingut al llarg del temps (tota la meva p*ta vida, que és el que porto estudiant) en general puc dir que seria necessari que ens preparessin millor. A quin professor de llengua i literatura li serveix saber els sistemes agraris del segle XV? La cultura general que cadascú té es construeix en els primers anys de formació, com a molt al tercer nivell d'educació dels que he esmentat abans. Llavors ja toca especialitzar-se. Porto quinze anys, tota la meva infància i joventut, tancada en escoles i instituts, aprenent cultura general i coses que en teoria ja no havia de fer mai més. És el cas, per exemple, del batxillerat; jo vaig fer l'humanístic, i em pensava que ja no veuria les ciències mai més. M'equivocava. Algú havia decidit que des d'aquell any fer ciències era important per als de lletres. I si aquesta persona pensa una cosa i cents de mil·lers en pensen una altra, per què no guanya la majoria? Això no s'assembla perillosament a una dictadura?
La segona qüestió és que, per l'organització social, he de tenir un ofici per a aconseguir diners, sense els quals no puc viure (llavors diuen que els diners no ho són tot). Les dues primeres opcions d'ofici que tenia, desgraciadament, són oficis que depenen de l'èxit: no tenen un salari fix, sinò que, o guanyes molt, o no guanyes res. Davant del risc que passés la segona opció, em veig forçada a exercir les meves dues passions com a aficions, i construir-me el futur a través de la tercera opció, amb poca vocació o directament sense.
No obstant això, a vegades penso en si, en comptes d'assegurar-me un futur probablement infeliç i fer en segon lloc el que està en el primer del meu cor, no hauria d'arriscar-me a viure al límit, arriscar pràcticament la vida per aconseguir ser almenys una mica feliç.
A vegades la gent s'estranya del meu profund odi cap a la societat i la seva "organització". Ara ja se sap el motiu.