Sarcasme i impotència

Alguna cosa cremava dins meu. Era alegria? Tristesa? Nostàlgia? Jo, simplement, romania estirada, amb les estrelles davant dels meus ulls. Semblaven tan properes, però tan llunyanes alhora... I pensava, i pensava, i pensava. Sempre pensant. Era com si les estrelles haguessin de caure a sobre meu, com una pluja de llumets de consol. Al final em vaig aixecar, i llavors semblava que tota la foscor de la nit hagués penetrat en els meus ulls fins a menjar-se’m per dins. Vaig començar a caminar, mig embriagada per aquella foscor lluminosa; no tot era el que semblava, perquè ara les estrelles ja no hi eren. Però de sobte vaig tornar-ne a veure: va ser caminant, quan vaig notar una cosa dura al peu, que em va fer un moviment brusc i va fer que quasi em mengés el terra. Deliciós.
Tornava a estar estirada, aquest cop boca avall, i ja no veia llumetes. El que veia era una base de color marró, quasi perfectament uniforme. I el vent bufava, burleta, després de la meva monumental caiguda, fent caure les fulles dels arbres, plena tardor, sobre meu. “Que bé, una manta. D’aquí no em llevo”.