Nit de traspàs

Les gotes de pluja acaronaven com dits d’aigua la finestra, il•luminades intermitentment pels furiosos llampecs. Era una trista nit de febrer, i Cora s’havia aixecat amb les mateixes ànsies de màgia de sempre, una màgia que es negava a aparèixer. Agafà la seva nina Bibi i obrí la porta amb tremolor de mans. Bibi també tremolava com si tingués fred, o potser por. O això imaginava Cora. Sortí al carrer abraçant Bibi com si li hagués de relliscar dels braços en qualsevol moment. Tenia la sensació que tot li havia de fugir de les mans, o que tot l’havia d’abandonar.
La negror abraçava les dues amigues. Cora mirava Bibi als ulls, Bibi mirava al buit fredament. S’assegué al mig de la carretera, Bibi sobre la seva falda, sota un semàfor en taronja pampalluguejant. Sentia les gotes clavar-se-li com agulles. Era el més viu que podia sentir en aquell moment. Potser la vida s’encomana... Cora va agafar Bibi per sota dels braços i l’alçà per sobre del seu cap. Sentia la seva mirada inerta sobre ella, podia estar pensant qualsevol cosa. Les gotes queien cada cop més enèrgicament sobre la recentment nascuda Bibi, arrossegant la pintura de la seva cara i desfigurant-la-hi cada cop més. Cora sentia que cada cop tenia menys força, i que la seva amiga cada cop pesava més, però no sabia si era l’aigua o el pes de l’ànima. Va deixar Bibi al seu cantó asseguda, i ella es va estirar, sentint com la humitat i el fred se li ficaven als ossos. El seu cor cada cop anava més lent, i el seu cos no li responia. Sentia que se li havia refredat el cor. De fet, ja feia temps que moria lentament d’això, i jo ho sabia, sense poder fer-hi res. Aquella fosca i humida nit, jo viu com sos ulls s'emboiraven, com son alè s'extingia entre l'espessa humitat.
I en aquell instant, Bibi s’aixecà del terra, mirà Cora per últim cop inexpressiva, es girà i començà a allunyar-se, a la recerca d’una nova amiga.