29 de març 2011

Essència d'absència

Tremolor constant. La carn se'm rebel·la
i es descontrol·la, ferotge, el control.
S'amaguen somriures en el nou Sol,
i per no somriure em tapo amb l'ombrel·la.

Mes la raó em defuig i el caos guanya,
tot atraient-me al fosc penya-segat.
Caic sense caure, tot sembla sobtat,
i m'envaeix una sensació estranya.

I llavors els braços del buit m'envolten.
Sento l'alè boirós sobre el meu coll
i la boira se'n va als ulls, que es revolten.

Cau furiosa la pluja, tot és moll.
Els carrers, silenciosos, ens escolten,
però muts professem un amor foll.
Publicat per a

2 comentaris:

  1. Solitària ombra nostàlgica inventada amargament3/31/2011 2:09 a. m.

    "Essència d'abscència" O.O joer xDDDD que bo!

    Sembla una paradòxa lo de que et tapes amb l'ombrel·la del sol per no somriure, quan el Sol mateix amaga el somriure xDD com una dualitat =S

    Ains el caos.. u.u

    "sobre el meu coll" xDDDDDDD

    "ens escolten, pero muts.." m'encanten les teves "contradiccions" i indirectes directes =E


    (I)

    ResponElimina
  2. Dulces sueños3/31/2011 10:12 a. m.

    Tu sempre m'enténs oi que sí? ;)

    L'última estrofa m'ha agradat més... reflecteix bastant el moment. Tot és silenci, i sembla que l'únic soroll del món, a part del xim-xim de la pluja, haguem de ser nosaltres... però no tenim res a dir, només ens abracem. Quanta fantasia que tinc no? LALALALALALALALA xDDD

    Com ja he dit, tu sempre m'enténs ^^

    (I)!!

    PS: em viciaràs a aquest grup eh! xDD

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)