18 de març 2011

Vida

Els braços de la Lluna són molt llargs i suaus;
preguntes com ho sé, jo et responc "no ho sé pas".
M'ho ha dit el pobre Sol, que estenia el seu braç
tot trist en solitud, tot i els núvols i les aus.

El Sol ja no està trist, ara riu i somriu.
El Sol ara és feliç, ulls brillants com espurnes.
Som Sols i no estem sols, tots tenim una Lluna
que ens mima i ens abraça sigui hivern, sigui estiu.

2 comentaris:

  1. "Som sols i no estem sols" xDDDDDDD

    aaaiins la inspiració del carinyo...
    Vida, je, suposo que t'ho fa sentir així aquest sentiment...


    (I)

    (( *o* ))

    ResponElimina
  2. Tant aquest poema com l'anterior em van sortir mentre estava de visita amb en Darek... m'inspira molt jejeje. A més, són diferents de la resta. Si t'hi fixes hi ha un ritme marcat, que és el que haurien de tenir la majoria dels poemes. En aquest cas és ATAAAT AATAAT (A=àtona, T=tònica), i hi he posat cesura, remarcada amb una coma en la majoria de casos; en el primer vers no hi ha coma i Lluna és l'última paraula de l'hemistiqui, així que, seguint la norma catalana, només es compta fins a "Llu". És el poema més complet que tinc en quant a mètrica i tot! Són versos de 12 síl·labes dividits en hemistiquis de 6+6 (H) Vaig aprenent jeje :P

    Gràcies, seguidora fidel de les meves il·lusions i, sobretot, amiga (I)

    ResponElimina