5 de març 2010

Plaers aquàtics

Obrí l’aixeta. Es delectà amb el so de l’aigua sortint dels porus de l’aixeta, i amb el contacte immediatament posterior de l’aigua amb la seva pell. Suau, càlida, mimosa, alegre.
Aigua beneïda,
Porta’m fins el cel;
Dolça com la mel,
Nimfa esfereïda.
Que divertit i omplidor seria fondre’s amb l’aigua, ser aigua escolant-se per forats i escletxes, dominar l’espai i emmotllar-se a ell sentint-se com si fos ell qui s’emmotllés a ella.
S’omplí la boca de raigs punxants i fins d’aigua, múltiples raigs que s’ajuntaven en un bassal dins la seva boca, per esdevenir un raig, un de sol, en escopir-la.
Aigua neta,
Pura i bruta,
Nimfa astuta...
Malifeta!
Tancà l’aixeta i esperà que tota l’aigua li entrés a l’epidermis o s’evaporés, i, quan tan sols en quedaven sospirs humits a l’atmosfera, les parets, el mirall, va sortir de la dutxa. Primer un peu a la també humida alfombreta, i després l’altre. Es repassà la pell amb la punta de cada dit com si volgués trobar gotes perdudes, o potser rebels. I finalment es vestí, sentint-se pura. Com estimava aquella sensació, aquells instants aquàtics de paradís.
Nimfeta d’or,
Plata daurada;
Platejada
Aigua que mor.
Fora de casa plovia. En sortir, no es molestà a agafar el paraigües; deixà que les fines gotes amargament salades l’impregnessin fins que els cabells li gotejaven. Al cap de deu minuts arribà a la parada del bus, i esperà dos minuts més. Amb certa recança, pujà al vehicle. Mai li havien agradat, i menys encara després de la pluja. La gent bruta d’allà dins, el fum que desprenia el tub d’escapament, els seients amb pintades grolleres, d’amor o tan sols identificatives, els somriures, rialles, converses o desil•lusions que s’hi amagaven darrera. Tot allò treia tota la puresa, blancor i neutralitat agitada de la pluja. AICNÈGREME’D ADITROS. Dins del bus tot era a l’inversa del que era fora. L’aigua ja no la tocava, la puresa havia desaparegut, ja no estava sola, sinó que la gent l’observava amb desaprovació... Tot i colpejar-la agressivament, com n’era d’amable i agradable la pluja, l’aigua!

1 comentari:

  1. Quin dia va ser?? xD
    Quan nedaves en les cascades del riu de Canyamares (Albalate) em vas recordar a un sirena... (ups! he desvelat un "cosa" jujujuju)

    em sembla que hauries de posar un diccionari a prop.... que hi ha gent inculta llegint.... xD
    Però m'ha agradat =ment ;D

    ResponElimina