Plovies a la terrassa, de nit,
Penombra sota la tènua llum,
I et recolzaves, com és de costum,
A la suau brisa que et fa de llit.
Un sospir denotà un amor florit,
Però no era el mateix, a contrallum;
Amor somiant, ànima sine cum...
I la flor de la vida s'ha pansit.
Barrabum? Fins i tot la por tremola,
Aquesta por que et fa tronar la gola!
Fins la por dubta, aquesta por constant.
Preguntes. El sol em deixarà sola?
O potser haurà estat tot una trola...
Dubtes. Cal de debò seguir endavant?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada