Surprise!!

I never thought it was going to happen. The lights on the road were shining, but there was a dark ambient. A body was lying in the middle of the road, and there weren't any noises, any life.
Suddenly, the body opened his eyes and woke up. He turned his head left and right, and left again, and he started walking to me.
When he did the first step, a loud mix of noises almost made me deaf. I payed attention to every sound and I realized they were dogs barking, but not only the dogs of the neighbourhood; of all the city. I turned again and I almost fell: he was in front of me, at one centimeter of my face. His dead eyes were blue, they looked like glass. He put his hands on my face and fixed his eyes in mine. Strongly, hardly. His hands started to shake, and my head hurt as it was going to explode. Then, suddenly, he began disappearing, as smoke. I felt him getting inside my eyes, and passing through my neck to arrive at my chest, inside of me. My heart hurt a lot, only for one second, and then it all was over. Silence.
I was damned, and he was going to stay in my heart forever.


Mmmmm sorry per les faltes que I could have done. :D

Plof

"Per molt que caiguis, sempre t'aixecaràs..." I si per molt que t'aixequis sempre acabes tornant a caure? Val la pena aixecar-se?
A mi m'han fet molts cops la típica broma de, si se'm cau algo al terra dir-me: "jeje, deixa-ho aquí i així no caurà més".
Potser no val la pena aixecar-se, potser és millor quedar-se al terra per no caure més...

Paradís

Enmig de la boira d'aquell abís
Infinit, amb uns ulls plens de tristesa,
Un àngel d'una absoluta bellesa
M'omplia de bocins de paradís.

Com un cop de punyal profund, concís,
Aquell ésser d'una naturalesa
Tan suprema em tenia del tot presa,
Provocant en mi un desig malaltís.

Tal vegada era son perfum? Sa olor?
Aquella droga dolça i perillosa
Que de cop em feia sentir millor.

La olor que impregna aquella negra rosa,
La trobada i la fi d'aquell dolor,
És la sort que el destí al final imposa.


CUNS ;)

Mosques

Dinava tranquil·lament, pensant en la postura que escolliria quan anés a seure al sofà, el seu estimat sofà, a mirar la sèrie. No tenia cap pressa, perquè començava al cap d'una hora i mitja, però sempre s'enganxava a xafardejar amb els programes de premsa rosa (i, posats a fer, a insultar els famosos).
La imatge que ve en ment amb una descripció així sol ser la d'una persona d'edat avançada, o quelcom semblant. Però no. Era un noi jove, potser d'uns tretze anys, amb els ulls ombrívols i mig tancats. Tota la seva ocupació era mirar: mirar la sèrie, mirar les mussaranyes, mirar les calces-paracaigudes de la veïna del costat, mirar la veïna del davant (per déu, que n'era de guapa aquella joveneta), i un llarg etcètera.
En aquell moment es dedicava a mirar les mosques. Estava quiet, amb la boca oberta, els ulls encara mig tancats, com acabat de llevar eternament, i la cullera plena de sopa vessant per segons, a vegades a petits rajolims i a vegades amb compta-gotes, i observava com un parell de mosques, potser més, es movien alegrement per la cuina. Una va anar primer al tros de pastís que li havia portat la veïna (la del paracaigudes), tot seguit a un armari i, finalment, a la punta de la cullera. Ara volava i semblava histèrica. "Bajanades, és una mosca..." va pensar el noiet.
L'altra mosca havia anat a la finestra, i seguidament havia fet una parada curtíssima al seu braç, per anar finalment al plat de les postres.
Li feien tanta gràcia que els hagués donat un tall de pastís de bon grat.
____

- Estic cansada!
- T'aguantes.
- Tinc gana!
- T'aguantes.
- Pastís!!!
- T'ag... què? On?
- A veure qui hi arriba primer, elis-elis!
- Serà possible... Ets més jove, i més ràpida!
- Que no, dona, el problema és que t'empanes.
- Potser necessito que Moscou m'il·lumini...
- Ha-ha-ha. Però si ets amosca!
- Però les estadístiques demostren que quan ens fem grans necessitem creure en quelcom, i jo començo a creure-hi.
- Ja estàs de dir tonteries? Va, surt de la finestra, que et proposo un repte.
- Quin?
- Ves fins el braç d'aquest noi i toca'l només un moment, vigilant que ni se n'adoni.
- Uf... impossible.
- Ens hi juguem el pastís.
- D'acord!
- Endavant, doncs. Jo em poso a l'armari, no fos cas que, si es mosqueja, jo també rebi...
"Bzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz..."
- Molt bé! Ei! On vas?
- Al pastís. Tu pots menjar sopa.
- No! Jo també vull pastís!
- T'aguantes.

Estacions

Era aquella època en la qual el temps pintava els camps de colors i el vent, sense presses, a punt d'anar a hivernar, demanava un darrer ball a les flors. El rei del cel ja no s'amagava, i imperava en tot allò que el mirava des de baix, jovial. La població, adorant-lo, tot i el relax precedent, començava a notar-se animosa, ansiosa, alegra, fresca, juganera. I mentre la llum que tot ho abraçava gaudia de l'àpat deliciós d'ombres, totes les ferides cicatritzaven i desapareixien com si mai haguessin estat produïdes. El fred es va escalfar, abrigant les despulles de l'hivern constant, ja extingit. I un espès reclam de solitud banyava la terra fèrtil.
En aquells moments, però, la nit il·luminava la població. La màgia de la lluna creixent transpirava pels núvols, embriagant els horitzons connotatius. En un sospir es podia percebre la gatzara estival, llunyana, mentre que els càlids somnis s'apoderaven de les ànimes somiadores, tranquil·les, relaxades, manses, endormiscades. La fressa del silenci emmudia mentre errava arreu, buscant sense buscar.
Era aquell deliciós temps de pau, de vida i mort: mes l'única mort que hi havia era la d'aquell fred, dur hivern, que se n'anava per no tornar més.

Espontània com un pixat de gos en una "farola"

Si por amarte
me llevo la peor parte
déjame odiarte,
deja que me aparte.
Por el amor de Diós y por amor al arte,
no voy a amarte
hasta que me harte,
voy a torturarte
hasta matarte.

Ole mi arte.

L'ou i la gallina

Les persones s'uneixen perquè s'han trobat, o es troben perquè estan unides?

És una pregunta que em recorda força a la pregunta "què va ser primer, l'ou o la gallina?". Perquè aquesta qüestió em té molt intrigada, i no sabria dir quina n'és la resposta.

Per una banda, els romàntics recolzarien la segona opció: les persones es troben perquè estan unides. Això es pot identificar amb el mite al qual faig referència en el sonet "Els siamesos autistes", i també amb l'expressió "la mitja taronja". És a dir: tothom té la seva meitat pul·lulant pel món, i si, de tanta gent que hi ha a la Terra, hom s'acaba trobant sempre a aquella persona, és perquè el destí ho vol, perquè s'han de trobar.

Per altra banda, hi ha qui podria creure que les persones s'uneixen perquè s'han trobat. Això significa que cada persona té un nombre bastant elevat de "mitges taronges" pel món, i simplement agafa la que té més a prop. Dues persones que es porten bé entre elles, s'acaben estimant molt i es fan molt amigues, i si hi sumem l'atracció física (que pot ser independent de l'amor) ja tenim la "parella perfecta". Però... si un dels dos hagués viscut a Estats Units, l'altre s'hagués quedat sense parella?

O potser és impossible que un component de la parella visqui lluny de l'altre, perquè com he dit abans, s'han de trobar...

Per mi és un misteri, però ara per ara sóc partidària de la segona opció...