30 d’abr. 2010

Lluna mainadera

Al tombant de la blanca lluna plena
s'amagava un petit gnom rialler
que escrivia desitjos en paper
mentre la lluna somreia amb pena.

Ella tenia un somriure burgès
i el vetllava durant tota la nit
mentre ell jugava sempre divertit.
La lluna sols somreia un cop al mes.

La jove de blanc pur sentia amor,
i mai no es cansaria de llegir
desitjos que mai podria acomplir;
per ell faria el millor i el pitjor.

Al tombant de la blanca lluna plena
no hi havia més que estels i foscor.

2 comentaris:

  1. cuidaaaaAAAAAaaaaooo!!5/03/2010 5:39 p. m.

    estic dubtant qui es el gnom..... per la frase "per ell faria el millor i el pitjor"...

    La seva senzillesa destaca lo maco que es el poema, ;) tanmateix com la seva puresa...... o no tanta.. :P

    ResponElimina
  2. El gnom forma part d'una imatge al·legòrica que em va venir al cap un dia mirant la Lluna. Vaig pensar: nosaltres la veiem així, però si no sabéssim la realitat, potser podríem pensar que és com una piga al cel, o com una esfera lluminosa darrera la qual s'amaga un gnom guardià del cel, o fins i tot la caseta d'aquest gnom guardià, possiblement identificat amb un Déu... podria haver-hi tantes possibilitats!
    Però, com sempre en els poemes que faig, hi ha un doble o fins i tot triple sentit. Un és aquest. Un altre és la doble personalitat que tinc, a voltes deprimida i resignada, cuidant els ingenus (borregos, esperit d'ONG xD), a voltes ingènua, actuant com una borrega més. L'altra interpretació és una simple historieta imaginària, recurs evasiu, món de fantasia en el qual em refugio quan no suporto el món real.

    :P :D

    ResponElimina