Capvespre. Un àcid esguard de llum penetra en el no-res, en el tot. I tot és fosc. El món és com una capsa buida, que algú va omplint de figuretes. Les posa, les treu.
Ella no era més que una d'aquestes figuretes. Nimfa d'or, àngel platejat. Dimoni incolor.
En aquell estrany estany, quieta, però més viva i amb més moviment interior que mai. Era un raig de sol en un dia fosc, era una nota musical enmig del soroll dolorós. Era una estona de cel.
I ella somiava, amb els ulls closos. Era quan hi veia més clar. I tan sols es deixava dur, entre els somnis i les gotes d'aigua que lliscaven pel seu cos, lentament, com si en volguessin recordar cada fibra epidèrmica. I al final ella sempre s'hi endinsava, deixant-se abraçar pel tel càlidament fresc. Estimava tant les aigües, que s'hi volia quedar per sempre. Però ningú pot tenir més que una estona de cel.
Només una estona.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Preciós.
ResponEliminaPerò hi ha coses, que quan es busquen, resulten impossibles de trobar. I quan cesses en la recerca, les trobes davant.
Si si quedés durant l'eternitat quedaria tan arrugada que no la reconeixeria ni sa mare.... (almenys a mi em passaria això xD)
ResponEliminaPer això és millor aprofitar els moments de cada cosa.
Visca la diversitat!