Mosques

Dinava tranquil·lament, pensant en la postura que escolliria quan anés a seure al sofà, el seu estimat sofà, a mirar la sèrie. No tenia cap pressa, perquè començava al cap d'una hora i mitja, però sempre s'enganxava a xafardejar amb els programes de premsa rosa (i, posats a fer, a insultar els famosos).
La imatge que ve en ment amb una descripció així sol ser la d'una persona d'edat avançada, o quelcom semblant. Però no. Era un noi jove, potser d'uns tretze anys, amb els ulls ombrívols i mig tancats. Tota la seva ocupació era mirar: mirar la sèrie, mirar les mussaranyes, mirar les calces-paracaigudes de la veïna del costat, mirar la veïna del davant (per déu, que n'era de guapa aquella joveneta), i un llarg etcètera.
En aquell moment es dedicava a mirar les mosques. Estava quiet, amb la boca oberta, els ulls encara mig tancats, com acabat de llevar eternament, i la cullera plena de sopa vessant per segons, a vegades a petits rajolims i a vegades amb compta-gotes, i observava com un parell de mosques, potser més, es movien alegrement per la cuina. Una va anar primer al tros de pastís que li havia portat la veïna (la del paracaigudes), tot seguit a un armari i, finalment, a la punta de la cullera. Ara volava i semblava histèrica. "Bajanades, és una mosca..." va pensar el noiet.
L'altra mosca havia anat a la finestra, i seguidament havia fet una parada curtíssima al seu braç, per anar finalment al plat de les postres.
Li feien tanta gràcia que els hagués donat un tall de pastís de bon grat.
____

- Estic cansada!
- T'aguantes.
- Tinc gana!
- T'aguantes.
- Pastís!!!
- T'ag... què? On?
- A veure qui hi arriba primer, elis-elis!
- Serà possible... Ets més jove, i més ràpida!
- Que no, dona, el problema és que t'empanes.
- Potser necessito que Moscou m'il·lumini...
- Ha-ha-ha. Però si ets amosca!
- Però les estadístiques demostren que quan ens fem grans necessitem creure en quelcom, i jo començo a creure-hi.
- Ja estàs de dir tonteries? Va, surt de la finestra, que et proposo un repte.
- Quin?
- Ves fins el braç d'aquest noi i toca'l només un moment, vigilant que ni se n'adoni.
- Uf... impossible.
- Ens hi juguem el pastís.
- D'acord!
- Endavant, doncs. Jo em poso a l'armari, no fos cas que, si es mosqueja, jo també rebi...
"Bzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz..."
- Molt bé! Ei! On vas?
- Al pastís. Tu pots menjar sopa.
- No! Jo també vull pastís!
- T'aguantes.