Les persones s'uneixen perquè s'han trobat, o es troben perquè estan unides?
És una pregunta que em recorda força a la pregunta "què va ser primer, l'ou o la gallina?". Perquè aquesta qüestió em té molt intrigada, i no sabria dir quina n'és la resposta.
Per una banda, els romàntics recolzarien la segona opció: les persones es troben perquè estan unides. Això es pot identificar amb el mite al qual faig referència en el sonet "Els siamesos autistes", i també amb l'expressió "la mitja taronja". És a dir: tothom té la seva meitat pul·lulant pel món, i si, de tanta gent que hi ha a la Terra, hom s'acaba trobant sempre a aquella persona, és perquè el destí ho vol, perquè s'han de trobar.
Per altra banda, hi ha qui podria creure que les persones s'uneixen perquè s'han trobat. Això significa que cada persona té un nombre bastant elevat de "mitges taronges" pel món, i simplement agafa la que té més a prop. Dues persones que es porten bé entre elles, s'acaben estimant molt i es fan molt amigues, i si hi sumem l'atracció física (que pot ser independent de l'amor) ja tenim la "parella perfecta". Però... si un dels dos hagués viscut a Estats Units, l'altre s'hagués quedat sense parella?
O potser és impossible que un component de la parella visqui lluny de l'altre, perquè com he dit abans, s'han de trobar...
Per mi és un misteri, però ara per ara sóc partidària de la segona opció...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Planteja-t'ho així: ets com ets, per qui has trobat? O has trobat a qui has trobat, per com ets?
ResponEliminaAnònim, m'has fet reflexionar ;)
ResponEliminaJo diria que la segona opció, però també es fa difícil de dir, perquè les persones són moldejables. Jo seria una mica diferent (tan sols una mica) si el meu entorn fos diferent. Tinc una base gràcies a la qual em faig o m'aparto de certa gent. Però sobre aquests fonaments vaig construint, influenciada, el que seré ja per sempre.
jo crec més en això de que simplement s'han trobat i per això s'uneixen, que cadascú pot tenir altres mitges taronges arreu.
ResponEliminammm d'alguna manera em sembla menys idealista...
quant als comentaris, mmm ets com ets per la teva base més l'entorn, com tu dius. en un altre entorn, la base seria la mateixa però potser t'aniries construint amb altres formes, d'altres maneres.
però jo diria que no pots dir que construeixes el que seràs per sempre, perquè sempre anem canviant. hi ha una metamorfosi contínua, és la impermanència.