Estacions

Era aquella època en la qual el temps pintava els camps de colors i el vent, sense presses, a punt d'anar a hivernar, demanava un darrer ball a les flors. El rei del cel ja no s'amagava, i imperava en tot allò que el mirava des de baix, jovial. La població, adorant-lo, tot i el relax precedent, començava a notar-se animosa, ansiosa, alegra, fresca, juganera. I mentre la llum que tot ho abraçava gaudia de l'àpat deliciós d'ombres, totes les ferides cicatritzaven i desapareixien com si mai haguessin estat produïdes. El fred es va escalfar, abrigant les despulles de l'hivern constant, ja extingit. I un espès reclam de solitud banyava la terra fèrtil.
En aquells moments, però, la nit il·luminava la població. La màgia de la lluna creixent transpirava pels núvols, embriagant els horitzons connotatius. En un sospir es podia percebre la gatzara estival, llunyana, mentre que els càlids somnis s'apoderaven de les ànimes somiadores, tranquil·les, relaxades, manses, endormiscades. La fressa del silenci emmudia mentre errava arreu, buscant sense buscar.
Era aquell deliciós temps de pau, de vida i mort: mes l'única mort que hi havia era la d'aquell fred, dur hivern, que se n'anava per no tornar més.