Mort a les 8.43

“Mireia Puig”

Es va despertar. El despertador sonava i, amb un cop de mà, el va fer callar. Volia que el moment fos etern. No volia posar els peus a terra, se sentia bé embolicada en un llençol. Va aclucar els ulls i va reposar una estona més. El so d’una flauta celta va arribar a la seva oïda. La va estar escoltant, i es va adonar que la feia sentir molt bé. Es va aixecar i va mirar per la finestra oberta. El sol d’estiu brillava, tot i que era tan sols maig. Les flors de la terrassa començaven a florir. Va enfilar-se per l’escriptori i es va asseure a l’ampit de la finestra. Va estar-se així un quart d’hora, i llavors va sentir soroll a l’habitació dels seus pares, que també donava a la terrassa. Va baixar del seu lloc de meditació i va disposar-se a entrar a la seva habitació. Es va parar al mig de la porta, per sentir uns moments més aquella dolça música. Va tancar la porta a desgrat i va començar a canviar-se de roba. Tot seguit va anar a la cuina, on la seva mare l’esperava per esmorzar. Després d’esmorzar va anar a agafar la motxilla i va sortir de casa. Va trobar-se a un veí que anava a la seva escola, un any més gran que ella, i van intercanviar un dolç somriure. Ella va anar cap a l’escola i va tornar a sentir la música. Sense saber perquè, es va alegrar de sentir-la. Li agradava. Va sentir que passava un tren per la via que creuava el poble, però no s’hi va fixar. Encara estava una mica lluny de la via. Es va concentrar en la música. Era el que necessitava; desconnectar. Volia fer fora tot pensament del seu cap. Caminava sense direcció; anava cap a l’escola però no se’n recordava. Va creuar la via de tren i un tren se la va endur. Només va quedar, sorprenentment, una foto d’Escòcia.


“Joan Carles Palau”

Es va despertar. Sentia la música celta de fons, i no sabia d’on venia. Tampoc li importava massa. Va vestir-se i va agafar el maletí i les claus del cotxe per anar a la feina. La música li agradava. La tenia a la ment i a l’oïda. Va anar a buscar el cotxe i va engegar el motor. Quan estava a punt d’arribar al primer semàfor va encendre la ràdio i va sentir la música celta. El volum estava al màxim, i l’havia sobresaltat. No va tenir temps de pensar: va creuar el semàfor en vermell i un camió el va envestir. El cotxe va quedar irreparable.


“Montserrat Ribas”

Es va despertar. Vivia sola (era viuda) i li costava caminar, però tot i així, cada matí sortia una estona a passejar. Es va vestir i va anar a la cuina per a prendre un bol de llet amb cereals i dues torrades. Ho va fer sense pensar, però, perquè de seguida que va entrar a la cuina va sentir una alenada d’aire fresc i una música celta preciosa va apoderar-se de la seva completa atenció.
Vivia en un edifici vell, en el qual tot estava en molt mal estat. Per això hi havia un cartell amb queixes dels veïns a cada pis. Però aquell dia no s’hi va fixar. Estava escoltant la música. Va sortir de casa i, quan es disposava a baixar quatre pisos a peu a causa de la manca d’ascensor, va caure escales avall, per unes escales estretes i molt verticals. El seu últim sospir va anar acompanyat d’una llàgrima de dolor, solitud, tristesa, frustració i desesperació.


- Té la foto!
- Quina foto?
- La del tren.
Es feia el sord davant de tots els comentaris i murmuris. El veí de la Mireia coneixia els casos de la Montserrat i en Joan Carles, però no sabia res de la música i no els relacionava amb el de la noia. Tothom sabia el que li havia passat a la Mireia, però ningú no ho sentia com ell.
Va agafar les coses, inclosa la foto, i se’n va anar a casa, cansat després d’un llarg dia d’escola. A mig camí va mirar la foto i va recordar el somriure matiner que li regalava cada dia la Mireia. Va entristir en pensar que ja no el veuria mai més. De cop va començar a sentir una música celta preciosa.
A casa seva estaven molt preocupats, perquè eren les onze de la nit i encara no havia arribat. Ell, però, havia estat a l’edifici, però tard. Quan va arribar-hi ja era de nit. Va pujar fins al vuitè pis, on hi havia el terrat. Allà l’estava esperant la Mireia, flotant a l’aire, just darrere de la barana protectora. La música celta li sonava fort a les orelles. Ara una noia la cantava. Era la Mireia, que cantava per ell. Li deia que s’oblidés de tot, que fos feliç. “Vine amb mi”. Cantava, i ell la volia abraçar. Va enfilar-se a la barana i es va disposar a saltar. “Quan caiguis i no et puguis agafar enlloc jo et sostindré”. De seguida va perdre contacte amb la barana. Va sentir l’aire d’estiu acaronant-li la cara i els cabells. El temps, per ell, s’havia aturat. Acabava de saltar, i la Mireia l’esperava amb els braços oberts i el somriure matiner que tant li agradava. En el moment en què ell va sentir la seva frescor més a prop que mai, per fi va ser feliç.
El matí següent els pares es van despertar ràpidament. S’havien adormit esperant al seu fill. Van anar corrent a veure si estava dormint a la seva habitació, però desesperadament van veure que no hi era. Van trucar al timbre, i van anar a obrir, pensant que seria ell. Era l’única cosa que tenien al cap. Però eren dos policies. Hi havia un tros del carrer precintat perquè la gent no hi passés, i un rebombori de gent al voltant. Van entreveure el seu fill estès al terra sense vida. Però no era ell, sinó un ninot de drap a mida real, una reproducció exacta. Els agents els van mostrar una foto d’Escòcia, que per darrera era una altra foto digital, presa en un parc, on sortien la Mireia i ell asseguts en gronxadors, rient feliços. Mentre l'observaven, van començar a sentir una dolça música de flauta travessera, però cada un pensava que l'altre no la sentia, que només estava a la seva ment. I llavors, com si la música els hagués inspirat, van fixar-se en un detall. No ho entenien. A la foto hi havia marcats el dia i l’hora en els quals s’havia fet la foto; datava del dia anterior, mitja hora després de l’escola.

Llibertat

"Dolça fatiga que m'invaeixes, et planyo per la solitud que et deu haver conduït a omplir-me d'aquest còctel de sensacions. Cada instant amb tu és un menys de la meva vida, o dos menys de la meva ànima. Veig que passen els verds mantells de flors estampats, passa l'espill amb un tros de cel ocult dins seu... aquí és on s'atura el meu camí, almenys de moment; envejo aquest espill, perquè jo també vull un tros de cel. L'observo, i desitjo volar. Un paradís tan proper que a vegades el veig d'a prop, però llunyà i intangible."
En aquells moments, potser pels pensaments que visitaven el meu cervellet, tot em va semblar un bocí de la meravella que buscava. Tan sols el frec de la roba amb la pell en treure-me-la em va exaltar tots els sentits: sentia l'olor de la roba; el gust de la llibertat al paladar, dolça com la mirada d'un àngel; el tacte suau i consolador de la roba, amb fragments d'aire pur barrejats amb cada fibra; el moment fugaç en que la samarreta em va tapar la vista i el canvi sobtat en el paisatge, al qual el veia diferent, potser degut a que el sentia meu. "El món és meu, o potser jo sóc seva?"
Vaig observar el meu voltant per un instant: malenconia, enuig, desig, enyorança... "No". Allò ni s'assemblava a la llibertat que jo tant ansiava. Encara vaig tardar un moment a decidir-me, però estava allà, esperant-me. A poc a poc vaig començar a acostar-m'hi, i el primer contacte em va impactar una mica; l'aigua freda em va encerclar, ansiosa, com una serp, i la seva fredor càlida m'anava encisant cada cop més. Vaig sentir el bocí que em faltava.

L'assassí del carrer Darkness

Tenia el poder de tot el que buscava: el de la mort. Amb la seva mirada boja, els ulls desorbitats, amb foc dins, cercava la presa, si pogués ser, difícil. Li encantava seguir les víctimes i tenir obstacles per aconseguir-les, perquè llavors encara se sentia més orgullós de si mateix. Però la desesperació guanyava el repte, en aquells moments, i necessitava sentir l’olor i el gust de la sang. Li encantava, dins la seva bogeria, degustar la sang, i sempre en guardava mostres de la víctima més saborosa, per recordar-la i reviure-la en tot moment. En aquells carrers foscos, de nit, amb el ganivet a la mà i l’orella a punt, buscava qualsevol senyal de vida, qualsevol rialla mortífera i letal, qualsevol xiuxiueig trencador, qualsevol silenci humà pertorbador. Allò el molestava, el cremava per dins, però alhora el feia sentir esperançat, perquè li donaria el que volia.
Però seguia i seguia caminant, i no li arribava l’oportunitat. En una cantonada el cor li va fer un bot: un home d’uns 30 anys acabava de topar amb ell. Un altre motiu: no li agradava gens que el toquessin, si no era l’última cosa que feien; li produïa un plaer enorme saber que, qui l’havia tocat, en qüestió de segons estaria mort.
I tot va passar molt ràpid, més del que ell hagués desitjat. Tot i l’ensurt de la topada, la seva reacció va ser ofensiva. Va alçar una mà, la buida, i va arreplegar la cintura del jove, mentre el girava d’esquena a ell. L’home el va agafar pel braç, per desfer-se del violent agressor, i això encara li va fer augmentar a aquest les ganes de respirar la flaira del perfum de la seva sang. Ja en notava la presència, tot i la barrera de la pell. I en un segon de satisfacció va alçar la mà a la qual tenia el ganivet, i va notar com s’enfonsava a la pell del coll de l’home, com si l’arma fos part del seu cos, part d’ell. Un tall sec, i la vividesa de la mirada del noi es va escapar, amb la seva vida, pel coll, a través de la sang, mentre el cos inert es desplomava al terra. Ell el contemplà una bona estona, mentre olorava el ganivet brut, i de tant en tant hi deixava lliscar el dit per impregnar-lo de la sang i dur-se’l, tot seguit, a la boca. Delícia. Una mostra per guardar.

La rosa negra

S’obrí lentament la rosa negra, com per art de màgia, amb les llàgrimes de rosada brillant amb alegria, però tristament. També s’obrien clarianes al cel blau marí, furiós i amenaçador, a poc a poc, com si al sol li costés sortir del seu amagatall. El vent acaronava suaument la rosa, que es balancejava solitària enmig de la seva perdició, i les seves llàgrimes l’acompanyaven en la dansa, qui sap si d’alegria o de tristesa. Temps enrera, les espines li haurien servit d’arma defensora perquè no l’arranquessin, però ara la seva solitud era tal que ja només eren nosa; a més, se sentia arrancada igualment, separada de tot, diferent. Molts anys van haver de passar perquè veiés que no estava sola. De fet, les roses no tenen ulls. Però es va acabar adonant que, si estigués sola, no estaria allà. Hi havia un sòl, una base que la subjectava. Amb els anys també va anar veient gent, com ninots gegants amb autonomia, que es movien lentament, i somreien a càmera lenta. Tot era lent, etern. Fins que al final va aparèixer una noia amb un vestit blanc, que va rodejar-la amb la seva mà i, tot i la seva arma fins llavors inservible a causa de la solitud, la va intentar arrancar. L’escut no funcionava, perquè la pobra no sabia fer-ne ús. Però la noia no podia. Insistia, ho intentava una i altra vegada, però no ho aconseguia. Al final va desistir, i la rosa es va adonar que era el sòl, que no l’havia deixat marxar. No podia viure sense ella, ni ella sense ell. Es necessitaven. I en el fons ella sabia que ell no la deixaria marxar. De fet, la nena havia vist una rosa roja com el foc...

~Ich komme aus der Himmel, aber ich lebe in die Sonne~

Caminava sota la pluja, sense rumb. El ressò dels seus passos es perdia en l’infinit, i la seva mirada també. Els seus pensaments, però, la bombardejaven. No podia deixar la ment en blanc, i les imatges la colpejaven. Les gotes de la pluja es clavaven com punyals sobre la seva pell, però el dolor que sentia no era físic. Només volia acabar amb tot. No volia tornar a la llar, perquè no en tenia. A casa no hi volia anar, perquè eren els crits de sempre i llavors acabava tancada a la seva habitació com si visqués sola. No podia anar a casa d’una amiga perquè no en tenia. Les poques que tenia no ho eren de veritat. Ja no podia confiar en ningú. Se sentia traïda, però alhora alleugerida. Volia estar sola, tot i que odiava el sentiment de solitud. La vida li semblava que passava en un instant, mentre que els dies de sort tardaven una eternitat en arribar. A cada pas que feia li semblava que no avançava, sinó que retrocedia. Volia marxar lluny, i no tornar mai més. Havia aguantat tot el que havia pogut, però ara ja era massa. No tenia temps per ella sola, que era l’única en aquest món que se l’estimava. Se sentia sola i abandonada, i trepitjada i utilitzada. I enganyada per sobre de tot. Ara es veia com una estúpida per haver estat esperant l’amor i la tendresa d’algú que l’apreciés amb sinceritat. Va seguir el seu camí cap al no-res, odiant-se a sí mateixa. Les paraules i el moments passats recorrien la seva ment amb desordre i rebombori. Pensava que es tornaria boja. Li feia mal el cap, i estava molt adolorida. Sobretot des de que havia convertit el seu últim engany en desengany. Havia confiat en el destí, i aquest li havia tornat a fallar. Enamorada i enganyada caminava, cada cop més lentament, fins a aturar-se. En aquell moment va notar un fort dolor i les cames li van fallar. No podia confiar ni en les seves cames. Va notar la humitat i la fredor del terra. De tota la gent que l’havia trepitjat, quasi ningú no era honest. Odiava la vida i la gent que en tenia. Els cabells se li van impregnar de l’aigua amarga d’un dia plujós diferent que els altres, en què havia descobert que no valia la pena seguir lluitant per una cosa en què no creia: l’estimació. Va deixar que les parpelles se li tanquessin, rendint-se al destí, i donant-li una altra oportunitat, deixant que escollís el que vindria després. Fos el que fos, no podia ser pitjor.

Entrevista a una bola de Nadal (2n ESO)

Avui tenim amb nosaltres a una bola de Nadal, la Matilda Redondo.
- Hola Matilda! Com estàs?
- Hola! De moment bé.
- Per què de moment?
- Doncs perquè aquestes festes estic a casa d’una família que té un nen petit, i m’ha dit el rei Melcior que li portaran carbó perquè es porta molt malament.
- I això en què et perjudica?
- Mentre la seva mare fa l’arbre de Nadal ell arreplega les boles i les llença al terra, trencant-ne la majoria.
- Esperem que no et passi res. I, ja que has anomenat l’arbre, no estàs tipa d’estar sempre fent el mateix?
- Bé, cada any canviem d’arbre i de família. Però encara no he trobat cap arbre que no em produeixi picors.
- I amb tots els preparatius nadalencs, tens temps d’informar-te de l’actualitat mundial?
- A la botiga on em venien tenien televisor, i a la casa on estaré també, lògicament. Estic ben informada.
- Tenim un dubte. A tu et van crear a Estats Units, però resideixes a Catalunya des de fa molt. Què opines del senyor Bush?
- Home, no es pot opinar gaire cosa d’aquest incompetent: o et cau bé, o malament. A mi, com deus haver notat, no és que m’agradi gaire. En comptes de fer l’orni jo penjant d’un arbre crec que l’haurien de penjar a ell.
- No adornaria... faria mal a la vista. Bé, i tornant a l’entorn familiar, coneixes a alguna de les boles amb qui et toca anar aquest any?
- A un parell. La Florència és d’Argentina, i me’n recordo molt d’ella perquè sempre diu la paraula “boluda”, que ens escau molt. També recordo molt a la Mònica Cuadrado, una antiga companya a la qual van tornar a fàbrica per deformació, defectes de fabricació.
- I per acabar, una cosa que no t’agrada del teu “ofici”?
- Que passem molta fred, perquè com que no som humanes es pensen que no tenim aquesta mena de sensacions, i encara no he vist mai cap bola amb funda o vestit, a totes ens pengen immòbils i “en boles”.
- Gràcies per estar amb nosaltres, Matilda.
- Un plaer tenint en compte que a ningú no li interessa la vida d’una esfera estampada. Gràcies a vosaltres.

Ha estat una entrevista molt interessant, i la Matilda ens ha aportat molta informació sobre l’altra cara del món nadalenc. Esperem poder repetir una experiència així.

Engaño

Fiel amigo, que regresas a mi vera
Ya sin delirio, mi alma siempre te espera.
Por ser el único mi ser te tolera,
Aunque tu amor por mí me desespera.

Confiar en ti pero con gran recelo.
Aunque seas el único buen consuelo,
El único amigo, ¿qué es sino un señuelo?
Un pájaro que no levanta el vuelo.

Creer en algo que nunca ha existido.
Un ave que nunca abandona su nido.
Como vivir lo que nunca se ha vivido,
Creer sin creer que siempre se ha sufrido.