L'ou i la gallina

Les persones s'uneixen perquè s'han trobat, o es troben perquè estan unides?

És una pregunta que em recorda força a la pregunta "què va ser primer, l'ou o la gallina?". Perquè aquesta qüestió em té molt intrigada, i no sabria dir quina n'és la resposta.

Per una banda, els romàntics recolzarien la segona opció: les persones es troben perquè estan unides. Això es pot identificar amb el mite al qual faig referència en el sonet "Els siamesos autistes", i també amb l'expressió "la mitja taronja". És a dir: tothom té la seva meitat pul·lulant pel món, i si, de tanta gent que hi ha a la Terra, hom s'acaba trobant sempre a aquella persona, és perquè el destí ho vol, perquè s'han de trobar.

Per altra banda, hi ha qui podria creure que les persones s'uneixen perquè s'han trobat. Això significa que cada persona té un nombre bastant elevat de "mitges taronges" pel món, i simplement agafa la que té més a prop. Dues persones que es porten bé entre elles, s'acaben estimant molt i es fan molt amigues, i si hi sumem l'atracció física (que pot ser independent de l'amor) ja tenim la "parella perfecta". Però... si un dels dos hagués viscut a Estats Units, l'altre s'hagués quedat sense parella?

O potser és impossible que un component de la parella visqui lluny de l'altre, perquè com he dit abans, s'han de trobar...

Per mi és un misteri, però ara per ara sóc partidària de la segona opció...

Howie Day - Collide

A l'únic lector d'aquest blog: buscant cançons del grup Collide, vaig anar a parar a aquesta cançó, de la qual Collide és el títol.

The dawn is breaking
A light shining through
You're barely waking
And I'm tangled up in you
Yeah

I'm open, you're closed
Where I follow, you'll go
I worry I won't see your face
Light up again

Even the best fall down sometimes
Even the wrong words seem to rhyme
Out of the doubt that fills my mind
I somehow find
You and I collide

I'm quiet you know
You make a frist impression
I've found I'm scared to know
I'm always on your mind

Even the best fall down sometimes
Even the stars refuse to shine
Out of the back you fall in time
I somehow find
You and I collide

Even the best fall down sometimes
Even the wrong words seem to ryhme
Out of the doubt that fills your mind
You finally find
You and I collide

You finally find
You and I collide
You finally find
You and I collide



El amanecer esta rompiendose
una luz esta brillando atra vez
Tu estas apenas despertando
Y yo estoy enredado arriba de ti
Si.

Estoy abierto, Tu cerrada
Donde yo siga, tu iras
Preocupado yo no vere tu cara
Iluminarse otra vez

Hasta lo mejor se cae a veces
Hasta las palabras equivocadas parecen rimar
Fuera de la duda que llena mi mente
De algun modo encuentro
Tu y yo chocamos

Soy callado, lo sabes
Tu haces una primera impresion
He encontrado que estoy asustado
De saber que estoy siempre en tu mente

Hasta lo mejor se cae a veces
Hasta las estrellas rehusan brillar
Posteriormente tu caes a tiempo
De algun modo encuentro
Tu y yo chocamos

No pares aqui
Pierdo mi lugar
Estoy muy cerca

Hasta lo mejor se cae a veces
Hasta las palabras equivocadas parecen rimar
Fuera de la duda que llena mi mente
De algun modo encuentro
Tu y yo chocamos

Finalmente encuentras
Tu y yo chocamos

Finalmente encuentras
Tu y yo chocamos


I l'essència d'aquella dolça melodia em va penetrar, afilada i agressiva com un ganivet, fins que la vaig sentir, ardent, córrer per les meves venes, perforant-me, com si es tractés de la meva pròpia sang; així doncs... tampoc me'n podia desfer, ni volia. Perquè... qui desitja profundament dessagnar-se?

Els siamesos autistes

En un temps futur, present i passat,
Observats pel llampec tot poderós,
Els siamesos autistes, amb formós
Orgull, s'estimaven sense pecat.

Un amor perfecte i el seu estat
Enfadaren el gran rei vanitós,
Que llençà un llamp maleït, furiós,
Convertint el que era doble en meitat.

Ja no eren autistes, pobres siamesos.
Vagaven entre la terra i el cel;
Dins de la llibertat ara eren presos.

Siamesos simbiositzats amb anhel
Cerquen la meitat que aquells llamps ofesos
Els han près: és morir o tornar-se gel.

Empaitant un somni

Aquella criatura m'encisava: la seva llarga cabellera, roja i refrescant com una rosa; els seus ulls, foscos en la penombra, i clars a la llum; els seus llavis, a joc amb la cabellera; la seva pell, fina i blanca, brillant amb els raigs de les clarianes d'aquell frondós bosc. Ella buscava, mentre la seva blanca roba dansava amb el vent i els arbres l'acompanyaven, somiosos. La suau remor del vent i les fulles en la dansa trencaven el dolç silenci que regnava. Jo la contemplava, també en silenci, i deixava que m'embriagués; però la planyava, perquè sabia que ella no arribaria a trobar allò que buscava.
De cop, un cruixit de fullaraca i branquillons em va desconcertar. Ella es va sobresaltar, va obrir molt els ulls i va parar de moure's. Vaig mirar un segon el meu peu, que havia estat el causant de la situació, i quan vaig tornar a alçar la vista ella ja no hi era.
Aleshores vaig començar a buscar; buscar-la a ella i a allò que buscava.
Mai no sabré si ella havia estat un miratge, però el que sí que sé és que no la trobaré mai, ni allò, el que fos, que ella cercava.

Festa del mar

En aquella freda nit de desembre, el so sibil·lant del vent es barrejava dolçament amb les paraules calmades del mar. I una jove, dreta, mirant cap all+a on es perdia l'aigua, escoltava, tancant els ulls de tant en tant, com el mar li parlava. Les onades se li acostaven, amenaçadores, però en arribar a ella s'encongien, acaronant-li tan sols els peus. I ella s'alçava, entre la sorra xopa, sense por, orgullosa, amb un somriure misteriós.
D'entre les onades va sorgir un petit remolí, i al costat d'aquest un altre, i un altre, tots davant d'ella. I, com si el remolí hagués contingut tota l'aigua per expulsar-la, de cada un en va sortir un raig d'aigua que es va enfilar ben amunt. I ella restava impassible, almenys en aparença. I llavors va començar a avançar, mentre els rajos seguien pujant cap a la infinitat del cel, i l'aigua baixava de nivell. Ella seguia, però per molt que s'endinsava en el mar, l'aigua no la cobria més que fins els genolls.
Finalment, es va aturar. Estava just al centre de tots els rajos, que es van apagar de cop. Un petit esquitx d'aigua li va tocar a la mà dreta, enmig del silenci. Cap més so. Ni el del vent.
Va mirar amunt i, com tot de llampecs humits, els rajos s'enlairave, ja sense connexió amb la resta del mar.
I, després d'aquell instant de pau, una suau brisa va començar a xiuxiuejar de nou, i de sobte va caure tota l'aigua que els rajos havien expulsat. Ella va desaparèixer a sota. I l'aigua va tornar a estar tranquil·la.

Algos

Algos -> dolor (grec)

"Algo és algo" -> expressió conformista. Traducció en grec: "dolor és dolor". "Algo" és dolor, tot és algo.

Tot és dolor.

"Sense" sentit

- L'altre dia vaig trucar a en Morfeu.
- I feia bon temps?
- No, eren les deu i quart.
- I el conill com es porta?
- Doncs em van incendiar l'hort!
No té sentit. O sí...? S'ha el·lidit informació, simplement. Si expliquem que l'objectiu d'en Morfeu era quedar-hi, i feia mal temps perquè eren les deu i quart de nit i feia fred, s'entén. I si especifiquem que el conill és d'en Morfeu, i que menja pastanagues de l'hort, i en cremar-se aquest no hi ha pastanagues i el conill està nerviós, també s'entén.
Tot té un sentit, però s'ha de saber trobar. El sentit de la vida és diferent per a cadascú, i l'ha de trobar un mateix.