Aquella criatura m'encisava: la seva llarga cabellera, roja i refrescant com una rosa; els seus ulls, foscos en la penombra, i clars a la llum; els seus llavis, a joc amb la cabellera; la seva pell, fina i blanca, brillant amb els raigs de les clarianes d'aquell frondós bosc. Ella buscava, mentre la seva blanca roba dansava amb el vent i els arbres l'acompanyaven, somiosos. La suau remor del vent i les fulles en la dansa trencaven el dolç silenci que regnava. Jo la contemplava, també en silenci, i deixava que m'embriagués; però la planyava, perquè sabia que ella no arribaria a trobar allò que buscava.
De cop, un cruixit de fullaraca i branquillons em va desconcertar. Ella es va sobresaltar, va obrir molt els ulls i va parar de moure's. Vaig mirar un segon el meu peu, que havia estat el causant de la situació, i quan vaig tornar a alçar la vista ella ja no hi era.
Aleshores vaig començar a buscar; buscar-la a ella i a allò que buscava.
Mai no sabré si ella havia estat un miratge, però el que sí que sé és que no la trobaré mai, ni allò, el que fos, que ella cercava.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada