En aquella freda nit de desembre, el so sibil·lant del vent es barrejava dolçament amb les paraules calmades del mar. I una jove, dreta, mirant cap all+a on es perdia l'aigua, escoltava, tancant els ulls de tant en tant, com el mar li parlava. Les onades se li acostaven, amenaçadores, però en arribar a ella s'encongien, acaronant-li tan sols els peus. I ella s'alçava, entre la sorra xopa, sense por, orgullosa, amb un somriure misteriós.
D'entre les onades va sorgir un petit remolí, i al costat d'aquest un altre, i un altre, tots davant d'ella. I, com si el remolí hagués contingut tota l'aigua per expulsar-la, de cada un en va sortir un raig d'aigua que es va enfilar ben amunt. I ella restava impassible, almenys en aparença. I llavors va començar a avançar, mentre els rajos seguien pujant cap a la infinitat del cel, i l'aigua baixava de nivell. Ella seguia, però per molt que s'endinsava en el mar, l'aigua no la cobria més que fins els genolls.
Finalment, es va aturar. Estava just al centre de tots els rajos, que es van apagar de cop. Un petit esquitx d'aigua li va tocar a la mà dreta, enmig del silenci. Cap més so. Ni el del vent.
Va mirar amunt i, com tot de llampecs humits, els rajos s'enlairave, ja sense connexió amb la resta del mar.
I, després d'aquell instant de pau, una suau brisa va començar a xiuxiuejar de nou, i de sobte va caure tota l'aigua que els rajos havien expulsat. Ella va desaparèixer a sota. I l'aigua va tornar a estar tranquil·la.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada