Les llàgrimes del cel enamorat
Precipiten sens cessar sobre el sòl
Que tu trepitges sens pena ni dol;
Tu, per qui el cel mort s’ha deshidratat.
Manllevant la mort, divinificat,
Tornant la vida a la buidor tu sol,
La vida robada a qui té consol:
Sap que per tu son batec fou robat.
Pel reflex marítim del profund bosc
Volo, amb les ales de fullaraca:
El més sincer réflex vist al món osc.
Mes de les fulles en surt una estaca
Que se’m clava al cor amb un dolor fosc,
Cel vessant sa sang dolça i opaca.
15 d’abr. 2009
Sonet I
Entre els raigs de lluna tu t’amagaves,
Sabent que sens buscar-te et puc trobar;
Tant que t’evito quan no et vull pensar,
I tan fort, profund que al meu cor et claves.
Cada dia amb paraules em curaves,
Bo i ferint allò que no es pot curar.
Obro mon cor, mai el podré tancar;
Ja fa un temps jo viu com sa clau robaves.
Ara sols em queda la dura espera,
Per arribar al moment en què et veuré,
Entre els raigs de sol, mirada sincera.
Raons no em falten per dir el que diré,
Tants cops, i fins de diferent manera;
Una frase: sempre t’estimaré.
Sabent que sens buscar-te et puc trobar;
Tant que t’evito quan no et vull pensar,
I tan fort, profund que al meu cor et claves.
Cada dia amb paraules em curaves,
Bo i ferint allò que no es pot curar.
Obro mon cor, mai el podré tancar;
Ja fa un temps jo viu com sa clau robaves.
Ara sols em queda la dura espera,
Per arribar al moment en què et veuré,
Entre els raigs de sol, mirada sincera.
Raons no em falten per dir el que diré,
Tants cops, i fins de diferent manera;
Una frase: sempre t’estimaré.
Sonet de les paraules cansades
Dolç miratge que sempre s’esvaeix,
Cada cop que la mar remulla el cel.
Una mar que mai no es vol treure el vel,
Un miratge que amb vel la mar cobreix.
L’instant de miracle que no floreix,
La basarda, cada cop més fidel,
L’interior que em surt, cada cop més cruel,
I el sentiment de culpa m’envaeix.
La fada del somni per dins em mata,
Però el meu destí jo no puc escollir,
Perquè la realitat em remata.
Què puc fer sinó simplement morir?
No puc triar sinó una mort barata,
Esperar-me al principi de la fi.
Cada cop que la mar remulla el cel.
Una mar que mai no es vol treure el vel,
Un miratge que amb vel la mar cobreix.
L’instant de miracle que no floreix,
La basarda, cada cop més fidel,
L’interior que em surt, cada cop més cruel,
I el sentiment de culpa m’envaeix.
La fada del somni per dins em mata,
Però el meu destí jo no puc escollir,
Perquè la realitat em remata.
Què puc fer sinó simplement morir?
No puc triar sinó una mort barata,
Esperar-me al principi de la fi.
Sarcasme i impotència
Alguna cosa cremava dins meu. Era alegria? Tristesa? Nostàlgia? Jo, simplement, romania estirada, amb les estrelles davant dels meus ulls. Semblaven tan properes, però tan llunyanes alhora... I pensava, i pensava, i pensava. Sempre pensant. Era com si les estrelles haguessin de caure a sobre meu, com una pluja de llumets de consol. Al final em vaig aixecar, i llavors semblava que tota la foscor de la nit hagués penetrat en els meus ulls fins a menjar-se’m per dins. Vaig començar a caminar, mig embriagada per aquella foscor lluminosa; no tot era el que semblava, perquè ara les estrelles ja no hi eren. Però de sobte vaig tornar-ne a veure: va ser caminant, quan vaig notar una cosa dura al peu, que em va fer un moviment brusc i va fer que quasi em mengés el terra. Deliciós.
Tornava a estar estirada, aquest cop boca avall, i ja no veia llumetes. El que veia era una base de color marró, quasi perfectament uniforme. I el vent bufava, burleta, després de la meva monumental caiguda, fent caure les fulles dels arbres, plena tardor, sobre meu. “Que bé, una manta. D’aquí no em llevo”.
Tornava a estar estirada, aquest cop boca avall, i ja no veia llumetes. El que veia era una base de color marró, quasi perfectament uniforme. I el vent bufava, burleta, després de la meva monumental caiguda, fent caure les fulles dels arbres, plena tardor, sobre meu. “Que bé, una manta. D’aquí no em llevo”.
Reflejo
Era un verano caluroso. El agua del mar rozaba su piel, tostada por el sol. Las personas a su alrededor se bañaban, jugaban en la arena o se relajaban tumbadas en la toalla. Era una imagen fresca, alegre, pero había un detalle que a todos se les pasaba por alto: ella. Permanecía inmóvil, con los rasgos faciales congelados en un gesto de desesperación, observando todo a su alrededor. El paisaje parecía precioso y vivo, pero el reflejo de sus ojos desvelaba los secretos de la naturaleza, aquello que la otra gente no admite ni quiere ver; todo era suciedad, el agua del mar estaba llena de productos que la gente tiraba. Había peces muertos, que no habían podido sobrevivir al estado del agua. Aquello parecía un vertedero, pero no era más que realidad.
Lejos de allí, una chica caminaba por un bosque denso y verde. Los pájaros sobrevolaban los árboles, y todo estaba lleno de vida. Sin embargo, la chica parecía preocupada; su piel había emblanquecido y, una vez más, en sus ojos se reflejaba la realidad. No había ni árboles ni pájaros, sólo un aroma de pasotismo y los troncos que demostraban que anteriormente sí había habido árboles. Era un ambiente inerte y oscuro. La chica miró hacia arriba y respiró hondo. ¿Qué era ese olor? Olores químicos mezclados con humo. En el lugar donde anteriormente había vegetación y animales, ahora había fábricas y todo estaba urbanizado. El aire estaba cargado, se veía como una nube de humo.
Ella no podía creer que las personas, incluyendo a las que más quería, estuvieran destrozando lo que tendría que ser el hogar de su familia, de sus hijos, de sus nietos… La gente se sirve de un antifaz para no reconocer que intentan justificar lo injustificable. De repente, hubo una ráfaga de viento, un viento frío, y se desplomó al suelo, al mismo tiempo que la envolvía una oscuridad siniestra. Su respiración se iba apagando poco a poco, y sus recuerdos se iban para no volver jamás. Era tanto, el daño en su interior, que ya ni lo sentía. En un último suspiro se lamentó de no poder morir junto al paisaje que la rodeó en su niñez, un paisaje que ahora solo existía en sueños. Todo había acabado. En la mano sostenía un papel: “Tan rápido como una ráfaga de viento viene y se lo lleva todo, puede desaparecer nuestro hogar.”
Lejos de allí, una chica caminaba por un bosque denso y verde. Los pájaros sobrevolaban los árboles, y todo estaba lleno de vida. Sin embargo, la chica parecía preocupada; su piel había emblanquecido y, una vez más, en sus ojos se reflejaba la realidad. No había ni árboles ni pájaros, sólo un aroma de pasotismo y los troncos que demostraban que anteriormente sí había habido árboles. Era un ambiente inerte y oscuro. La chica miró hacia arriba y respiró hondo. ¿Qué era ese olor? Olores químicos mezclados con humo. En el lugar donde anteriormente había vegetación y animales, ahora había fábricas y todo estaba urbanizado. El aire estaba cargado, se veía como una nube de humo.
Ella no podía creer que las personas, incluyendo a las que más quería, estuvieran destrozando lo que tendría que ser el hogar de su familia, de sus hijos, de sus nietos… La gente se sirve de un antifaz para no reconocer que intentan justificar lo injustificable. De repente, hubo una ráfaga de viento, un viento frío, y se desplomó al suelo, al mismo tiempo que la envolvía una oscuridad siniestra. Su respiración se iba apagando poco a poco, y sus recuerdos se iban para no volver jamás. Era tanto, el daño en su interior, que ya ni lo sentía. En un último suspiro se lamentó de no poder morir junto al paisaje que la rodeó en su niñez, un paisaje que ahora solo existía en sueños. Todo había acabado. En la mano sostenía un papel: “Tan rápido como una ráfaga de viento viene y se lo lleva todo, puede desaparecer nuestro hogar.”
Record d'un dia de solitud
Avui, tornant del desengany d’un malentès, he pujat al bus i m’he sentit com una sardina enllaunada; el bus estava ple de gom a gom. Hi havia, a prop meu, un home jove, alt i molt prim, potser massa, amb el braç esquerre enguixat. Tenia tot l’aspecte de ser solter.
També hi havia, assegudes, tres dones sud-americanes d’uns trenta anys.
De sobte, per si fóssim pocs, el bus ha parat a una parada on hi havia tot un casal de nens i nenes. Potser eren 20 o més, i han pujat tots.
Jo estava bastant irritada, per culpa del que m’acabava de passar, i allò m’ha fet posar dels nervis. Els nens saltaven i cridaven, com micos de la selva. De seguida he vist la imatge: els nens penjant-se per les barres per aguantar-se del bus, i fent xisclets com els ximpanzés. Ni això m’ha fet somriure una mica. Un sentiment de solitud i de buidor m’envaïa, i sentia els crits i la remor de veus allunyar-se, i el suau balanceig del bus que alentia la velocitat a poc a poc. Era com si tot desaparegués. Però de sobte he vist que l’home del braç enguixat somreia. Somreia com si veure aquells nens el fes feliç. Un somriure molt bonic, que no oblidaré. Mirava els nens, i reia, sense dir res. Era un somriure una mica trist, però feliç alhora. He imaginat que li agradaria tenir fills, perquè per com li brillaven els ulls ho semblava. Lentament, dins meu ha començat a florir un sentiment molt estrany... jo també començava a somriure, sense adonar-me’n. Mirava els nens, però sobretot mirava l’home. De tant en tant, la seva mirada, que es passejava per tot el bus ple de ximpanzés, també es trobava amb la meva, sense deixar de somriure. Semblava que em digués alguna cosa, com si amb la mirada em volgués dir que l’escena el feia feliç. I no sé si ho ha notat, però la meva mirada i el meu somriure li deien que m’acabava d’alegrar el dia. M’he sentit feliç.
També hi havia, assegudes, tres dones sud-americanes d’uns trenta anys.
De sobte, per si fóssim pocs, el bus ha parat a una parada on hi havia tot un casal de nens i nenes. Potser eren 20 o més, i han pujat tots.
Jo estava bastant irritada, per culpa del que m’acabava de passar, i allò m’ha fet posar dels nervis. Els nens saltaven i cridaven, com micos de la selva. De seguida he vist la imatge: els nens penjant-se per les barres per aguantar-se del bus, i fent xisclets com els ximpanzés. Ni això m’ha fet somriure una mica. Un sentiment de solitud i de buidor m’envaïa, i sentia els crits i la remor de veus allunyar-se, i el suau balanceig del bus que alentia la velocitat a poc a poc. Era com si tot desaparegués. Però de sobte he vist que l’home del braç enguixat somreia. Somreia com si veure aquells nens el fes feliç. Un somriure molt bonic, que no oblidaré. Mirava els nens, i reia, sense dir res. Era un somriure una mica trist, però feliç alhora. He imaginat que li agradaria tenir fills, perquè per com li brillaven els ulls ho semblava. Lentament, dins meu ha començat a florir un sentiment molt estrany... jo també començava a somriure, sense adonar-me’n. Mirava els nens, però sobretot mirava l’home. De tant en tant, la seva mirada, que es passejava per tot el bus ple de ximpanzés, també es trobava amb la meva, sense deixar de somriure. Semblava que em digués alguna cosa, com si amb la mirada em volgués dir que l’escena el feia feliç. I no sé si ho ha notat, però la meva mirada i el meu somriure li deien que m’acabava d’alegrar el dia. M’he sentit feliç.
Pirata A.
Mírame, pirata, y no robes mi tesoro sin antes dedicarme un último susurro. Está a punto de anochecer, y seguramente mañana me faltara un pedacito muy importante, ese susurro que tanto anhelo cada día, ese tesoro que susurra desproporcionadamente cuando está, y calla provocándome un gran dolor cuando tú, oscuro y misterioso, me lo cambias y te pones en su lugar. ¿Dónde lo dejaste, dónde lo llevaste, que yo lo iré a buscar? Aún así, vida sólo hay una, y muerte también, por lo cual escojo una muerte contigo por dos razones: una es que tú tienes mi tesoro, y os tendré a los dos, y la otra es que prefiero morir contigo antes que sin ti, porque él y tú sois el mismo. Uno chistoso y el otro callado, uno ángel y el otro demonio, uno cálido y el otro frío, uno cercano y el otro distante. ¡Qué más me da! Si sois uno, me quedo con los dos. Si 1+1=1, me quedo con 1 resultante. La integridad es lo que quiero.
Así que róbamelo, querido pirata, mi tesoro es tuyo. Tuyo, tu otro yo. Te quiero entero, seas quién seas, seas cómo seas.
Así que róbamelo, querido pirata, mi tesoro es tuyo. Tuyo, tu otro yo. Te quiero entero, seas quién seas, seas cómo seas.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)