Còctel

Em pregunto si va ser real. Em pregunto què és real.
Aquesta nit he somiat que estava abraçada a tu, que érem un, que la teva pell es confonia amb la meva. He somiat que la teva olor m’impregnava i que la teva mirada em despullava mentre els teus llavis recorrien cada tros de pell que quedava nu. I quan m’he despertat he sentit la teva olor a la roba que descansava al respatller de la meva cadira, la roba que em cobria mentre m’abraçaves, la roba que em vas treure a poc a poc, tan delicadament però passional.
Em pregunto si va ser real… perquè si no ho va ser somiaria fins la fi dels meus dies.

Oblit

Daria mon cor a l'oblit
si Oblit fos el nom que et designa,
mes ai!, pobre cor que es ressigna,
no és sinó pres dins mon pit.

Temps

Passen els dies i els dies no passen.
Passen i passen les passes; jo escolto
passes que passen i per més que volto
mai són tes passes les que prop meu passen.

Passen setmanes, i el temps que no passa.
Passen al meu costat veus repetides,
veus que són tristes o bé divertides;
cap, però, s'assembla a la teva, no passa.

Guardo l'esguard que aquell dia em prengué,
dins, als records que com massa s'amassen:
bons o dolents, ja no sé què creuré.

Ara el que crec i el que sé és que m'abracen
mentre t'espero sabent el que sé:
passen els dies i els dies no passen.

Essència d'absència

Tremolor constant. La carn se'm rebel·la
i es descontrol·la, ferotge, el control.
S'amaguen somriures en el nou Sol,
i per no somriure em tapo amb l'ombrel·la.

Mes la raó em defuig i el caos guanya,
tot atraient-me al fosc penya-segat.
Caic sense caure, tot sembla sobtat,
i m'envaeix una sensació estranya.

I llavors els braços del buit m'envolten.
Sento l'alè boirós sobre el meu coll
i la boira se'n va als ulls, que es revolten.

Cau furiosa la pluja, tot és moll.
Els carrers, silenciosos, ens escolten,
però muts professem un amor foll.

Instant

És de nit. Em trona la ment
mentre observo el dia que ja és passat
i respiro als llençols ta absència ardent.

Mil i un

Mil i una veus ressonen al meu cap,
mil i una cares, ulls gravats a instants.
Una, tan sols, roman causant mil llamps,
una entre mil, que incita al dolç pecat.

En un jorn diria els teus ulls,
i als teus ulls daria el roig Sol
de mil i un jorns.

En un jorn diria els teus llavis,
i als teus llavis duria els petons
de mil i un jorns.

Ah! Els petons que mai no es tastaran,
Sol dels teus ulls que mai m'escalfarà...
¡Com, un desig, constant i penetrant,
pot entel·lar mil ulls i mil i un llavis!

Vida

Els braços de la Lluna són molt llargs i suaus;
preguntes com ho sé, jo et responc "no ho sé pas".
M'ho ha dit el pobre Sol, que estenia el seu braç
tot trist en solitud, tot i els núvols i les aus.

El Sol ja no està trist, ara riu i somriu.
El Sol ara és feliç, ulls brillants com espurnes.
Som Sols i no estem sols, tots tenim una Lluna
que ens mima i ens abraça sigui hivern, sigui estiu.