Tremolor constant. La carn se'm rebel·la
i es descontrol·la, ferotge, el control.
S'amaguen somriures en el nou Sol,
i per no somriure em tapo amb l'ombrel·la.
Mes la raó em defuig i el caos guanya,
tot atraient-me al fosc penya-segat.
Caic sense caure, tot sembla sobtat,
i m'envaeix una sensació estranya.
I llavors els braços del buit m'envolten.
Sento l'alè boirós sobre el meu coll
i la boira se'n va als ulls, que es revolten.
Cau furiosa la pluja, tot és moll.
Els carrers, silenciosos, ens escolten,
però muts professem un amor foll.
29 de març 2011
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
"Essència d'abscència" O.O joer xDDDD que bo!
ResponEliminaSembla una paradòxa lo de que et tapes amb l'ombrel·la del sol per no somriure, quan el Sol mateix amaga el somriure xDD com una dualitat =S
Ains el caos.. u.u
"sobre el meu coll" xDDDDDDD
"ens escolten, pero muts.." m'encanten les teves "contradiccions" i indirectes directes =E
(I)
Tu sempre m'enténs oi que sí? ;)
ResponEliminaL'última estrofa m'ha agradat més... reflecteix bastant el moment. Tot és silenci, i sembla que l'únic soroll del món, a part del xim-xim de la pluja, haguem de ser nosaltres... però no tenim res a dir, només ens abracem. Quanta fantasia que tinc no? LALALALALALALALA xDDD
Com ja he dit, tu sempre m'enténs ^^
(I)!!
PS: em viciaràs a aquest grup eh! xDD