Aquella criatura m'encisava: la seva llarga cabellera, roja i refrescant com una rosa; els seus ulls, foscos en la penombra, i clars a la llum; els seus llavis, a joc amb la cabellera; la seva pell, fina i blanca, brillant amb els raigs de les clarianes d'aquell frondós bosc. Ella buscava, mentre la seva blanca roba dansava amb el vent i els arbres l'acompanyaven, somiosos. La suau remor del vent i les fulles en la dansa trencaven el dolç silenci que regnava. Jo la contemplava, també en silenci, i deixava que m'embriagués; però la planyava, perquè sabia que ella no arribaria a trobar allò que buscava.
De cop, un cruixit de fullaraca i branquillons em va desconcertar. Ella es va sobresaltar, va obrir molt els ulls i va parar de moure's. Vaig mirar un segon el meu peu, que havia estat el causant de la situació, i quan vaig tornar a alçar la vista ella ja no hi era.
Aleshores vaig començar a buscar; buscar-la a ella i a allò que buscava.
Mai no sabré si ella havia estat un miratge, però el que sí que sé és que no la trobaré mai, ni allò, el que fos, que ella cercava.
26 de set. 2009
Festa del mar
En aquella freda nit de desembre, el so sibil·lant del vent es barrejava dolçament amb les paraules calmades del mar. I una jove, dreta, mirant cap all+a on es perdia l'aigua, escoltava, tancant els ulls de tant en tant, com el mar li parlava. Les onades se li acostaven, amenaçadores, però en arribar a ella s'encongien, acaronant-li tan sols els peus. I ella s'alçava, entre la sorra xopa, sense por, orgullosa, amb un somriure misteriós.
D'entre les onades va sorgir un petit remolí, i al costat d'aquest un altre, i un altre, tots davant d'ella. I, com si el remolí hagués contingut tota l'aigua per expulsar-la, de cada un en va sortir un raig d'aigua que es va enfilar ben amunt. I ella restava impassible, almenys en aparença. I llavors va començar a avançar, mentre els rajos seguien pujant cap a la infinitat del cel, i l'aigua baixava de nivell. Ella seguia, però per molt que s'endinsava en el mar, l'aigua no la cobria més que fins els genolls.
Finalment, es va aturar. Estava just al centre de tots els rajos, que es van apagar de cop. Un petit esquitx d'aigua li va tocar a la mà dreta, enmig del silenci. Cap més so. Ni el del vent.
Va mirar amunt i, com tot de llampecs humits, els rajos s'enlairave, ja sense connexió amb la resta del mar.
I, després d'aquell instant de pau, una suau brisa va començar a xiuxiuejar de nou, i de sobte va caure tota l'aigua que els rajos havien expulsat. Ella va desaparèixer a sota. I l'aigua va tornar a estar tranquil·la.
D'entre les onades va sorgir un petit remolí, i al costat d'aquest un altre, i un altre, tots davant d'ella. I, com si el remolí hagués contingut tota l'aigua per expulsar-la, de cada un en va sortir un raig d'aigua que es va enfilar ben amunt. I ella restava impassible, almenys en aparença. I llavors va començar a avançar, mentre els rajos seguien pujant cap a la infinitat del cel, i l'aigua baixava de nivell. Ella seguia, però per molt que s'endinsava en el mar, l'aigua no la cobria més que fins els genolls.
Finalment, es va aturar. Estava just al centre de tots els rajos, que es van apagar de cop. Un petit esquitx d'aigua li va tocar a la mà dreta, enmig del silenci. Cap més so. Ni el del vent.
Va mirar amunt i, com tot de llampecs humits, els rajos s'enlairave, ja sense connexió amb la resta del mar.
I, després d'aquell instant de pau, una suau brisa va començar a xiuxiuejar de nou, i de sobte va caure tota l'aigua que els rajos havien expulsat. Ella va desaparèixer a sota. I l'aigua va tornar a estar tranquil·la.
20 de set. 2009
Algos
Algos -> dolor (grec)
"Algo és algo" -> expressió conformista. Traducció en grec: "dolor és dolor". "Algo" és dolor, tot és algo.
Tot és dolor.
"Algo és algo" -> expressió conformista. Traducció en grec: "dolor és dolor". "Algo" és dolor, tot és algo.
Tot és dolor.
7 de set. 2009
"Sense" sentit
- L'altre dia vaig trucar a en Morfeu.
- I feia bon temps?
- No, eren les deu i quart.
- I el conill com es porta?
- Doncs em van incendiar l'hort!
No té sentit. O sí...? S'ha el·lidit informació, simplement. Si expliquem que l'objectiu d'en Morfeu era quedar-hi, i feia mal temps perquè eren les deu i quart de nit i feia fred, s'entén. I si especifiquem que el conill és d'en Morfeu, i que menja pastanagues de l'hort, i en cremar-se aquest no hi ha pastanagues i el conill està nerviós, també s'entén.
Tot té un sentit, però s'ha de saber trobar. El sentit de la vida és diferent per a cadascú, i l'ha de trobar un mateix.
- I feia bon temps?
- No, eren les deu i quart.
- I el conill com es porta?
- Doncs em van incendiar l'hort!
No té sentit. O sí...? S'ha el·lidit informació, simplement. Si expliquem que l'objectiu d'en Morfeu era quedar-hi, i feia mal temps perquè eren les deu i quart de nit i feia fred, s'entén. I si especifiquem que el conill és d'en Morfeu, i que menja pastanagues de l'hort, i en cremar-se aquest no hi ha pastanagues i el conill està nerviós, també s'entén.
Tot té un sentit, però s'ha de saber trobar. El sentit de la vida és diferent per a cadascú, i l'ha de trobar un mateix.
29 d’ag. 2009
Almas
Cogió el lápiz y se sumió en el más profundo sueño, el sueño de las palabras. De aquel pequeño trocito de madera salió lo que llevaba dentro, lo que ella era. Siempre decía que cada escrito que hacía era una porción de su alma. A veces regalaba pedacitos de su alma, a veces simplemente los tiraba a la basura porque no le gustaban y los quería hacer de nuevo, mejorarlos, o a veces se los quedaba, y los miraba y volvía a mirar para descubrir algo que se hallaba en su interior, algo que había sacado fuera quizás con el propósito explícito de descubrirlo.
Pero nunca era suficiente.
Acabó lo que estaba escribiendo en aquél momento, lo releyó, y no le pareció preciso. Escribir, releer… ahora entraba el tercer paso: dejar enfriar el pedacito de su alma que acababa de sacar. Y entonces volvería a por él, para pulirlo hasta que quedara perfecto. Ansiaba la perfección.
Pero nunca podría encontrarla.
Mientras llevaba a cabo el tercer paso, decidió sentarse en su ventana para contemplar el cielo y la calle. Le gustaba mirar a la gente, imaginarse su vida y sus relaciones con otra gente; también le encantaba mirar el cielo, se podía perder horas entre las nubes, volando de aquí para allá, descubriendo todo lo que no podía descubrir: o porque estaba sola y no podía, o porque no lo estaba y no la dejaban. El cielo era infinito, la libertad gráfica.
Pero se quedó en el infinito, perdida y con ganas de perderse aún más. Y la cuarta fase nunca se realizó, porque a veces es mejor dejar las cosas como están. No se puede pretender conseguir la perfección; precisamente ésta se encuentra en las cosas imperfectas, pequeñas e insignificantes.
Pero nunca era suficiente.
Acabó lo que estaba escribiendo en aquél momento, lo releyó, y no le pareció preciso. Escribir, releer… ahora entraba el tercer paso: dejar enfriar el pedacito de su alma que acababa de sacar. Y entonces volvería a por él, para pulirlo hasta que quedara perfecto. Ansiaba la perfección.
Pero nunca podría encontrarla.
Mientras llevaba a cabo el tercer paso, decidió sentarse en su ventana para contemplar el cielo y la calle. Le gustaba mirar a la gente, imaginarse su vida y sus relaciones con otra gente; también le encantaba mirar el cielo, se podía perder horas entre las nubes, volando de aquí para allá, descubriendo todo lo que no podía descubrir: o porque estaba sola y no podía, o porque no lo estaba y no la dejaban. El cielo era infinito, la libertad gráfica.
Pero se quedó en el infinito, perdida y con ganas de perderse aún más. Y la cuarta fase nunca se realizó, porque a veces es mejor dejar las cosas como están. No se puede pretender conseguir la perfección; precisamente ésta se encuentra en las cosas imperfectas, pequeñas e insignificantes.
2 de jul. 2009
El viatge - Invasió subtil, capítol 3
Allò semblava una secta. La conferència va començar. Era bastant avorrida, però tothom mirava i escoltava amb molt d’interès, com si la conferència la fessin en un llenguatge que tots entenien menys jo.
Vaig tornar a casa frustrat. No havia entès ni papa del que deien, i em semblava que no havia esbrinat res, quan se suposava que la conferència havia de ser una font de pistes. Però quan vaig anar a l’ordinador vaig veure que tenia un correu nou, d’adreça igual a la del de feia uns dies, que jo havia pensat que era publicitat. Vaig obrir primer el primer: “No et fiquis on no et demanen.”
Breu, però impactant. Vaig obrir el segon: “Busca al teu voltant, repeteix-te a tu mateix que alguna cosa no va bé, com has fet fins ara. Encara que avancis cada dia un pas, en retrocedeixes dos. Que potser no saps què està passant? Millor per a tu.”
Estava una mica preocupat, i molt intrigat. No m’imaginava què podia ser. Volia no fer cas d’aquells dos correus, però m’era impossible. Però de cop vaig tenir una idea: les classes de natació. Totes les persones que em sonaven d’alguna cosa a la conferència la Marta les coneixia. Totes anaven a natació. Vaig decidir anar a passejar, però no vaig arribar a sortir de casa. Hi havia una altra nota sota la porta. La vaig agafar, i hi posava el següent:
“Quan el sol es pon tot és fosc. Una sola estrella té el poder per deixar a tot un planeta a les fosques o il•luminar-lo. És increïble, no trobes? Dia rere dia neix una nit. Estaves dormint? Mira de no adormir-te, sinó el sol no il•luminarà mai més. Dormirà ell també. Et sembla que algú el podria despertar? Mai més no tornaríem a veure la llum. Ara intenta no adormir-te i viure la vida amb els ulls oberts (molt oberts). 515.”
Aquesta manera d’expressar-se em recordava moltíssim a la de la conferència. No entenia res. I no sabia què volia dir el número, tampoc. Vaig estar-hi pensant una estona, però no se m’acudia res. Al final vaig decidir copiar la nota i deixar la original tal i com l’havia trobat, i me’n vaig anar a dormir. La Marta havia sortit amb la Sònia, suposo que després de que la conferència hagués acabat.
L’endemà, quan em vaig despertar, la Marta estava profundament adormida. La vaig mirar i vaig pensar en els dos correus que havia rebut. Em volia fiar d’ella, però no podia. Ja no. Vaig anar-me’n a fer feina, però la Marta no va tardar gaire a despertar-se. La vaig vigilar discretament, i al cap de deu minuts d’haver-se aixecat va baixar. Jo em vaig amagar una mica i, efectivament, ella va mirar que jo no estigués per allà, va agafar la nota i se la va amagar. M’esperava que passaria, però tot i així em va fer mal, perquè jo em negava a desconfiar d’ella. Tot i així, una cosa era segura: ella entenia tot el que hi posava.
Després d’esmorzar se’n va anar al club de natació i jo vaig aprofitar per investigar les postals. Amagaven algun enigma, o això pensava jo. Vaig mirar, també, la foto de la Karin i el meu avi. Si ells dos es coneixien, el més probable era que en Daisuke també conegués al meu avi, i potser per això hi havia les paraules que volien dir “moltes gràcies”. No m’imaginava què, ni qui, ni a qui, ni perquè s’agraïa alguna cosa. Vaig suposar que era o la Karin o en Daisuke que agraïen alguna cosa al meu avi. Però què?
Cada cop tenia més coses per solucionar, més coses que no entenia. Estava desesperat. Vaig pensar en rendir-me, i potser ho hagués fet, però fins i tot la meva dona estava implicada en alguna cosa que ella mateixa m’ocultava. I pel simple fet de que m’ocultés el que passava, ja valia la pena fer l’esforç. Ara bé; jo investigava, però tenia els meus dubtes de si arribaria a desxifrar mai tot aquell misteri.
Però de cop em vaig fixar bé en les postals i vaig veure que totes tenien una cosa en comú: totes eren una foto presa de tal manera que a la dreta hi quedava un arbre solitari. Totes les postals menys una, que era de Sidney.
El dia següent va venir la Sandra a visitar-me. A mi. No ho vaig entendre, però vaig pensar que potser, amb tot aquell misteri m’estava capficant massa en les coses, i el més probable era que no hi hagués res estrany en aquella visita inesperada. De la bossa que duia en va treure una postal. Va dir que la Karin li havia dit que me la donés. Aquella postal també tenia un arbre a la dreta. Vaig preguntar-li a la Sandra perquè la Karin no m’havia donat personalment aquella postal, i perquè me l’havia volgut donar. A la primera pregunta no em va respondre, però a la segona sí. Va dir que sabia que tenia la col•lecció de postals del meu avi i la foto on sortien ells dos, i que ara que m’havia trobat, creia que havia de tenir la postal que faltava a la col•lecció. Però era una postal de París, i jo ja en tenia una, de París.
Quan la Sandra va marxar, vaig mirar la postal de París del sobre, i vaig fixar-me en que era la que no tenia arbre.
L’endemà, quan vaig baixar a esmorzar, vaig veure que hi havia alguna cosa sota la porta. Ho vaig agafar, i em vaig estranyar de veure que era per a mi. Era un sobre ple de postals. de seguida vaig pujar i les vaig comparar amb les del meu avi. Eren de les mateixes ciutats, i contenien la mateixa foto de la Karin amb el meu avi. A més, entre elles també tenien una cosa en comú: totes les postals estaven fetes de nit, una nit de lluna plena. Com la de París que tenia el meu avi i que no corresponia a la col•lecció. Ara ho entenia. Es devien haver canviat la postal de París per alguna raó que jo desconeixia, i ara la Karin havia volgut que jo reunís ambdues col•leccions, qui sap si perquè les tingués juntes o perquè volia que descobrís alguna cosa. Necessitava parlar amb ella. Volia aclarir-ho tot d’una vegada, perquè em començava a desesperar, i ja no sabia en qui confiar i en qui no. Sospitava de la meva dona i tot. Era una tortura.
Vaig fullejar altre cop les postals, i vaig veure que, com en la col•lecció del meu avi, hi havia una nota amb una mena de codi; el nom del meu avi, un signe d’igualació i el dibuix d’un arbre, i a sota, el nom de la Karin, un signe d’igualació i el dibuix d’una lluna.
Quan em vaig despertar el dia següent vaig anar a veure si hi havia alguna nota sota la porta i, efectivament, hi havia alguna cosa. Aquest cop tornava a ser per a la meva dona. Hi posava el següent:
“Cada dia és més difícil viure sense il•lusions.”
Aquesta nota almenys estava escrita en el meu llenguatge. L’havia escrit algú que estava desil•lusionat. Però no ho entenia. Em sentia impotent, perquè tenia a la Marta amb mi cada dia, i no li podia preguntar res. Ella ho sabia tot, i jo, res.
La nota del meu avi agraïa alguna cosa a algú. I vaig descobrir el què. Resulta que gràcies al pare d’en Daisuke ell va poder viatjar a Sidney. Però no sé perquè. Jo també aniria a Sidney, i no sabia si era una casualitat.
El dia següent vaig veure una altra nota. La vaig agafar i hi posava el següent:
Tots els dies de l’any surt el sol. El sol i la lluna sempre hi són. Sempre hi seran. Tu ho havies notat? I a més, la lluna sempre és diferent. Mai la veiem igual. On és ara, però?
Vaig estar pensant molta estona, i al final vaig fixar-me en un detall: les inicials. Si les ajuntava totes em donava la paraula T’ESTIMO.
Vaig tornar a casa frustrat. No havia entès ni papa del que deien, i em semblava que no havia esbrinat res, quan se suposava que la conferència havia de ser una font de pistes. Però quan vaig anar a l’ordinador vaig veure que tenia un correu nou, d’adreça igual a la del de feia uns dies, que jo havia pensat que era publicitat. Vaig obrir primer el primer: “No et fiquis on no et demanen.”
Breu, però impactant. Vaig obrir el segon: “Busca al teu voltant, repeteix-te a tu mateix que alguna cosa no va bé, com has fet fins ara. Encara que avancis cada dia un pas, en retrocedeixes dos. Que potser no saps què està passant? Millor per a tu.”
Estava una mica preocupat, i molt intrigat. No m’imaginava què podia ser. Volia no fer cas d’aquells dos correus, però m’era impossible. Però de cop vaig tenir una idea: les classes de natació. Totes les persones que em sonaven d’alguna cosa a la conferència la Marta les coneixia. Totes anaven a natació. Vaig decidir anar a passejar, però no vaig arribar a sortir de casa. Hi havia una altra nota sota la porta. La vaig agafar, i hi posava el següent:
“Quan el sol es pon tot és fosc. Una sola estrella té el poder per deixar a tot un planeta a les fosques o il•luminar-lo. És increïble, no trobes? Dia rere dia neix una nit. Estaves dormint? Mira de no adormir-te, sinó el sol no il•luminarà mai més. Dormirà ell també. Et sembla que algú el podria despertar? Mai més no tornaríem a veure la llum. Ara intenta no adormir-te i viure la vida amb els ulls oberts (molt oberts). 515.”
Aquesta manera d’expressar-se em recordava moltíssim a la de la conferència. No entenia res. I no sabia què volia dir el número, tampoc. Vaig estar-hi pensant una estona, però no se m’acudia res. Al final vaig decidir copiar la nota i deixar la original tal i com l’havia trobat, i me’n vaig anar a dormir. La Marta havia sortit amb la Sònia, suposo que després de que la conferència hagués acabat.
L’endemà, quan em vaig despertar, la Marta estava profundament adormida. La vaig mirar i vaig pensar en els dos correus que havia rebut. Em volia fiar d’ella, però no podia. Ja no. Vaig anar-me’n a fer feina, però la Marta no va tardar gaire a despertar-se. La vaig vigilar discretament, i al cap de deu minuts d’haver-se aixecat va baixar. Jo em vaig amagar una mica i, efectivament, ella va mirar que jo no estigués per allà, va agafar la nota i se la va amagar. M’esperava que passaria, però tot i així em va fer mal, perquè jo em negava a desconfiar d’ella. Tot i així, una cosa era segura: ella entenia tot el que hi posava.
Després d’esmorzar se’n va anar al club de natació i jo vaig aprofitar per investigar les postals. Amagaven algun enigma, o això pensava jo. Vaig mirar, també, la foto de la Karin i el meu avi. Si ells dos es coneixien, el més probable era que en Daisuke també conegués al meu avi, i potser per això hi havia les paraules que volien dir “moltes gràcies”. No m’imaginava què, ni qui, ni a qui, ni perquè s’agraïa alguna cosa. Vaig suposar que era o la Karin o en Daisuke que agraïen alguna cosa al meu avi. Però què?
Cada cop tenia més coses per solucionar, més coses que no entenia. Estava desesperat. Vaig pensar en rendir-me, i potser ho hagués fet, però fins i tot la meva dona estava implicada en alguna cosa que ella mateixa m’ocultava. I pel simple fet de que m’ocultés el que passava, ja valia la pena fer l’esforç. Ara bé; jo investigava, però tenia els meus dubtes de si arribaria a desxifrar mai tot aquell misteri.
Però de cop em vaig fixar bé en les postals i vaig veure que totes tenien una cosa en comú: totes eren una foto presa de tal manera que a la dreta hi quedava un arbre solitari. Totes les postals menys una, que era de Sidney.
El dia següent va venir la Sandra a visitar-me. A mi. No ho vaig entendre, però vaig pensar que potser, amb tot aquell misteri m’estava capficant massa en les coses, i el més probable era que no hi hagués res estrany en aquella visita inesperada. De la bossa que duia en va treure una postal. Va dir que la Karin li havia dit que me la donés. Aquella postal també tenia un arbre a la dreta. Vaig preguntar-li a la Sandra perquè la Karin no m’havia donat personalment aquella postal, i perquè me l’havia volgut donar. A la primera pregunta no em va respondre, però a la segona sí. Va dir que sabia que tenia la col•lecció de postals del meu avi i la foto on sortien ells dos, i que ara que m’havia trobat, creia que havia de tenir la postal que faltava a la col•lecció. Però era una postal de París, i jo ja en tenia una, de París.
Quan la Sandra va marxar, vaig mirar la postal de París del sobre, i vaig fixar-me en que era la que no tenia arbre.
L’endemà, quan vaig baixar a esmorzar, vaig veure que hi havia alguna cosa sota la porta. Ho vaig agafar, i em vaig estranyar de veure que era per a mi. Era un sobre ple de postals. de seguida vaig pujar i les vaig comparar amb les del meu avi. Eren de les mateixes ciutats, i contenien la mateixa foto de la Karin amb el meu avi. A més, entre elles també tenien una cosa en comú: totes les postals estaven fetes de nit, una nit de lluna plena. Com la de París que tenia el meu avi i que no corresponia a la col•lecció. Ara ho entenia. Es devien haver canviat la postal de París per alguna raó que jo desconeixia, i ara la Karin havia volgut que jo reunís ambdues col•leccions, qui sap si perquè les tingués juntes o perquè volia que descobrís alguna cosa. Necessitava parlar amb ella. Volia aclarir-ho tot d’una vegada, perquè em començava a desesperar, i ja no sabia en qui confiar i en qui no. Sospitava de la meva dona i tot. Era una tortura.
Vaig fullejar altre cop les postals, i vaig veure que, com en la col•lecció del meu avi, hi havia una nota amb una mena de codi; el nom del meu avi, un signe d’igualació i el dibuix d’un arbre, i a sota, el nom de la Karin, un signe d’igualació i el dibuix d’una lluna.
Quan em vaig despertar el dia següent vaig anar a veure si hi havia alguna nota sota la porta i, efectivament, hi havia alguna cosa. Aquest cop tornava a ser per a la meva dona. Hi posava el següent:
“Cada dia és més difícil viure sense il•lusions.”
Aquesta nota almenys estava escrita en el meu llenguatge. L’havia escrit algú que estava desil•lusionat. Però no ho entenia. Em sentia impotent, perquè tenia a la Marta amb mi cada dia, i no li podia preguntar res. Ella ho sabia tot, i jo, res.
La nota del meu avi agraïa alguna cosa a algú. I vaig descobrir el què. Resulta que gràcies al pare d’en Daisuke ell va poder viatjar a Sidney. Però no sé perquè. Jo també aniria a Sidney, i no sabia si era una casualitat.
El dia següent vaig veure una altra nota. La vaig agafar i hi posava el següent:
Tots els dies de l’any surt el sol. El sol i la lluna sempre hi són. Sempre hi seran. Tu ho havies notat? I a més, la lluna sempre és diferent. Mai la veiem igual. On és ara, però?
Vaig estar pensant molta estona, i al final vaig fixar-me en un detall: les inicials. Si les ajuntava totes em donava la paraula T’ESTIMO.
Joc de personalitat - Invasió subtil, capítol 2
Vaig estar pensant molt en això, i com més hi pensava, més m’aferrava a la meva idea de que en Daisuke no era de fiar. Els dies passaven i no veia res que el delatés ni que aixequés la mínima sospita. La meva dona continuava dient-me paraules noves, però cap m’ajudava en la meva investigació.
Al cap d’una setmana de trobar la coincidència entre la nota del meu avi i el nom d’en Daisuke, la meva dona va arribar a casa amb un full a la mà. Eren caràcters orientals, però més complicats que els que m’havia ensenyat anteriorment. Jo també estudiava un full, en aquells moments; la nota del meu avi. Devíem semblar uns motivats, tots dos. Però llavors encara no havia començat a investigar la col•lecció de postals. No m’imaginava que tinguessin res a veure amb tot aquell misteri.
La Marta i jo vam estar parlant i vam decidir de fer un viatge. Tots dos volíem anar a Sidney des de feia temps. La Marta s’agafaria un mes de vacances i hi aniríem. Vaig connectar-me a internet per a comprar els bitllets d’avió i, un cop fet, vaig aprofitar per a mirar si tenia algun missatge de correu electrònic. Em vaig sorprendre de veure que sí. M’havia arribat un correu d’una adreça molt estranya, que jo no coneixia. Vaig pensar que era publicitat o algun missatge d’aquells en cadena, i no el vaig llegir, però ara crec que ho hauria d’haver fet.
El dia següent va ser molt diferent de la resta. M’acabava de despertar i estava immers en els meus pensaments, estirat al llit. Jo creia que la Marta encara dormia, i que tardaria una estona més a despertar-se, perquè era d’hora. Però quan la vaig mirar, la meva dona s’havia convertit en un espai buit entre el llençol i el matalàs. Al principi em vaig alarmar, perquè no estava enlloc, i ja feia temps que no em sorprenia d’aquella manera, però després em vaig calmar, tot i que encara no sabia on era. Em vaig dutxar i vaig esmorzar. En acabar vaig anar a donar un volt pel parc de davant de casa meva, i em vaig trobar a la Sònia, l’amiga de la Marta. Ella va ser qui va treure el tema d’en Daisuke. Es veu que la Marta no m’ho havia dit, però en Daisuke i la Sònia eren amics des de petits, i havien planejat un viatge tots dos a Sidney per les mateixes dates que nosaltres dos. Em vaig quedar perplex. No sabia com reaccionar, tot i que vaig saber-ho dissimular força bé. Començava a dubtar de la Sònia també. I també començava a pensar que m’estava tornant un paranoic, però no sabia què fer. Vam estar passejant una estona i al final cadascú va anar cap a casa seva. Però en aquesta estona em va explicar coses d’en Daisuke que no sabia ni m’imaginava. Com, per exemple, que tenia una germana que es deia Karin, i que també es deia Nicole. En aquest punt de la conversa va ser quan la van trucar i se’n va haver d’anar. Em va deixar força intrigat, per la conversa inacabada i per la manera de parlar pel mòbil. Semblava una cosa important, i qui la trucava, pel que vaig sentir, era un noi. Vaig tornar cap a casa investigant, com no podia ser d’altra manera. Vaig pensar, fins i tot, que el meu cap experimentaria un escalfament global, com el planeta Terra, de tant pensar. Però hi havia molt per rumiar. Moltes coses que no entenia, i que volia entendre.
Quan vaig arribar a casa, per un moment em vaig estranyar, perquè vaig sentir més d’una veu, i la primera que vaig sentir no la coneixia. De seguida vaig sentir la veu de la Marta i vaig entrar al menjador. La vaig trobar amb en Daisuke i un home que no havia vist en ma vida, però que semblava bastant amic dels dos. Tan bon punt vaig entrar al menjador i els vaig saludar, l’home se’m va acostar i em va donar la mà, tot presentant-se. Es deia Tom, i era un català de mare catalana i pare alemany. Tenia l’edat aproximada a la nostra. Coneixia en Daisuke des de feia molt, i aquest li havia presentat la Marta. Semblava bastant callat, i molt educat. Sens dubte, em va causar molt més bona impressió de la que m’havia causat en Daisuke. En Tom de seguida se’n va anar, i en Daisuke amb ell. La Marta em va estar explicant que en Tom també se n’aniria a Sidney amb una altra persona, però no em va dir amb qui. Ja érem tres parelles que hi anàvem, i jo no sabia ben bé si era una coincidència, i més encara essent un lloc tan llunyà, l’escollit per els sis.
La meva dona també em va dir que les altres dues parelles, abans del viatge, anirien a una mena de conferència especial sobre Sidney, però, com si s’hagués adonat que havia parlat massa, ja no em va voler explicar res més. Començava a estar convençut que la Marta estava implicada en alguns afers que jo no sabia si eren bons o no i, per molt que intentés no desconfiar de la meva dona, hi havia alguna cosa que no lligava.
L’endemà la Marta em va dir que tornaria a venir en Daisuke a casa, acompanyat de la Karin, i ens la presentaria. Efectivament, a les cinc de la tarda, puntuals com un rellotge, teniem a dos orientals plantats a la porta de casa. La Karin em resultava familiar, però no sabia de què. Era molt simpàtica i alegre, i s’assemblava bastant a en Daisuke, tot i que això podia ser degut a que no estava acostumat a veure gent oriental, i potser em semblaven tots iguals, igual com ells ens deuen trobar a tots nosaltres iguals. M’hagués agradat veure’m des de la pell d’una persona d’una altra ètnia. Bé, tenia massa coses en què pensar com per estar fent l’orni i pensant en bajanades. La Karin i en Daisuke van parlar d’un tal Sergi com si jo ja sabés de qui es tractava. Quan van marxar la Marta em va dir que era un amic dels tres. Tots ells es coneixien del club de natació. Vaig començar a pensar en apuntar-me al club de natació jo també, i així almenys sabria de què parlen, però, sense haver de pensar-m’ho massa, vaig deixar córrer la idea d’absurda que era, ja que jo no era gaire amant de l’aigua.
La Karin semblava bona noia. Era jove, d’uns vint anys. O potser, fins i tot, menys. Em causava una sensació estranya, perquè no sabia si fiar-me d’ella o no. A l’hora d’anar a dormir vaig pujar a l’habitació i vaig recordar la nota del meu avi i les postals amb les quals la vaig trobar. Vaig mirar les postals per primer cop. N’hi havia de precioses. Però en una postal sortia la Karin. Me la vaig mirar detingudament, i era la Karin de petita, amb el meu avi. Llavors vaig mirar-ne el revers i vaig veure que no era una postal, sinó una simple foto. Tot i així em va resultar sospitosa. Què hi feia la Karin amb el meu avi?
L’endemà ja era dilluns i tornava a anar a les classes d’alemany. Era difícil, però a mi se’m donava bé. A les classes d’alemany hi anava una noia que també aniria a la conferència de Sidney on anirien la Karin, en Tom i en Daisuke. Es deia Sandra. Abans de començar la classe, un cop va haver deixat les coses a la seva taula, va anar al lavabo. Quan vaig veure un escut molt estrany i la paraula «Sidney» en lletres molt esveltes estampats en un full que sobresortia de la llibreta, no vaig tardar en reaccionar. En aquell full vaig aconseguir informar-me de quasi tot: que era sobre un afer excepcional que tindria lloc a Sidney, on es faria la conferència, que era l’endemà, que podies reservar plaça amb un pseudònim, i d’altres coses no tan importants. Volia anar-hi, i intentar assabentar-me d’alguna cosa més sobre tot aquell enigma, perquè cada cop estava més sobiranament intrigat.
Quan vaig arribar a casa, la Marta estava per allà amb la Sònia parlant del viatge a Sidney. Estaven molt il•lusionades. El més probable era que el féssim tots junts.
El dia següent era el dia de la conferència, i hi vaig anar, una mica nerviós. Era un edifici gran on se solien fer actes públics; ho sabia perquè el dia abans hi havia anat un moment a reservar plaça. Em van mostrar la pantalla de l’ordinador amb els seients buits i els plens marcats. Els plens estaven marcats amb el pseudònim de la persona que els havia reservat, perquè la gent que s’apuntava pogués triar al costat de qui s’asseia si coneixia algú. El meu seient es trobava en una zona des d’on podia vigilar els llocs de “Nicole” i de “Daisuke”, amb el nom de “Chiquito de la Calzada” perquè ningú no sabés que jo m’asseuria allí, però després em va saber greu, perquè potser algú es pensaria que hi anava el vertader. Al principi quasi em perdo.
El meu lloc era al costat d’un home d’avançada edat que no apartava els ulls del nom inscrit al seient on m’havia d’asseure jo. Quan em vaig asseure ell se’m va quedar mirant. Posava cara de “tu-no-ets-qui-dius-ser”, i espantava i tot. Però vaig concentrar-me en la feina. Des del meu lloc vaig fixar-me en uns seients concrets, que havia estat buscant prèviament i que per fi havia trobat. Alguns dels noms inscrits en els llocs els coneixia. En una punta, Sergi; al costat, Jeanette (vaig suposar que no la coneixia); al costat, Nicole; tot seguit, Daisuke; i finalment, Lena. Vaig veure que entrava la Karin amb en Daisuke i s’asseien cadascú al seu lloc, Nicole i Daisuke respectivament. Més tard va arribar en Tom amb una altra noia, i es va asseure al costat de la Karin. Al lloc on hi posava Sergi. I l’acompanyant d’en Tom era la Sandra, i es va asseure al lloc de la Jeanette. Faltava la Lena, però quan la vaig veure entrar no m’ho podia creure. Sabia que em sorprendria, però no m’imaginava que la Lena fos la Sònia, ni més ni menys.
Al cap d’una setmana de trobar la coincidència entre la nota del meu avi i el nom d’en Daisuke, la meva dona va arribar a casa amb un full a la mà. Eren caràcters orientals, però més complicats que els que m’havia ensenyat anteriorment. Jo també estudiava un full, en aquells moments; la nota del meu avi. Devíem semblar uns motivats, tots dos. Però llavors encara no havia començat a investigar la col•lecció de postals. No m’imaginava que tinguessin res a veure amb tot aquell misteri.
La Marta i jo vam estar parlant i vam decidir de fer un viatge. Tots dos volíem anar a Sidney des de feia temps. La Marta s’agafaria un mes de vacances i hi aniríem. Vaig connectar-me a internet per a comprar els bitllets d’avió i, un cop fet, vaig aprofitar per a mirar si tenia algun missatge de correu electrònic. Em vaig sorprendre de veure que sí. M’havia arribat un correu d’una adreça molt estranya, que jo no coneixia. Vaig pensar que era publicitat o algun missatge d’aquells en cadena, i no el vaig llegir, però ara crec que ho hauria d’haver fet.
El dia següent va ser molt diferent de la resta. M’acabava de despertar i estava immers en els meus pensaments, estirat al llit. Jo creia que la Marta encara dormia, i que tardaria una estona més a despertar-se, perquè era d’hora. Però quan la vaig mirar, la meva dona s’havia convertit en un espai buit entre el llençol i el matalàs. Al principi em vaig alarmar, perquè no estava enlloc, i ja feia temps que no em sorprenia d’aquella manera, però després em vaig calmar, tot i que encara no sabia on era. Em vaig dutxar i vaig esmorzar. En acabar vaig anar a donar un volt pel parc de davant de casa meva, i em vaig trobar a la Sònia, l’amiga de la Marta. Ella va ser qui va treure el tema d’en Daisuke. Es veu que la Marta no m’ho havia dit, però en Daisuke i la Sònia eren amics des de petits, i havien planejat un viatge tots dos a Sidney per les mateixes dates que nosaltres dos. Em vaig quedar perplex. No sabia com reaccionar, tot i que vaig saber-ho dissimular força bé. Començava a dubtar de la Sònia també. I també començava a pensar que m’estava tornant un paranoic, però no sabia què fer. Vam estar passejant una estona i al final cadascú va anar cap a casa seva. Però en aquesta estona em va explicar coses d’en Daisuke que no sabia ni m’imaginava. Com, per exemple, que tenia una germana que es deia Karin, i que també es deia Nicole. En aquest punt de la conversa va ser quan la van trucar i se’n va haver d’anar. Em va deixar força intrigat, per la conversa inacabada i per la manera de parlar pel mòbil. Semblava una cosa important, i qui la trucava, pel que vaig sentir, era un noi. Vaig tornar cap a casa investigant, com no podia ser d’altra manera. Vaig pensar, fins i tot, que el meu cap experimentaria un escalfament global, com el planeta Terra, de tant pensar. Però hi havia molt per rumiar. Moltes coses que no entenia, i que volia entendre.
Quan vaig arribar a casa, per un moment em vaig estranyar, perquè vaig sentir més d’una veu, i la primera que vaig sentir no la coneixia. De seguida vaig sentir la veu de la Marta i vaig entrar al menjador. La vaig trobar amb en Daisuke i un home que no havia vist en ma vida, però que semblava bastant amic dels dos. Tan bon punt vaig entrar al menjador i els vaig saludar, l’home se’m va acostar i em va donar la mà, tot presentant-se. Es deia Tom, i era un català de mare catalana i pare alemany. Tenia l’edat aproximada a la nostra. Coneixia en Daisuke des de feia molt, i aquest li havia presentat la Marta. Semblava bastant callat, i molt educat. Sens dubte, em va causar molt més bona impressió de la que m’havia causat en Daisuke. En Tom de seguida se’n va anar, i en Daisuke amb ell. La Marta em va estar explicant que en Tom també se n’aniria a Sidney amb una altra persona, però no em va dir amb qui. Ja érem tres parelles que hi anàvem, i jo no sabia ben bé si era una coincidència, i més encara essent un lloc tan llunyà, l’escollit per els sis.
La meva dona també em va dir que les altres dues parelles, abans del viatge, anirien a una mena de conferència especial sobre Sidney, però, com si s’hagués adonat que havia parlat massa, ja no em va voler explicar res més. Començava a estar convençut que la Marta estava implicada en alguns afers que jo no sabia si eren bons o no i, per molt que intentés no desconfiar de la meva dona, hi havia alguna cosa que no lligava.
L’endemà la Marta em va dir que tornaria a venir en Daisuke a casa, acompanyat de la Karin, i ens la presentaria. Efectivament, a les cinc de la tarda, puntuals com un rellotge, teniem a dos orientals plantats a la porta de casa. La Karin em resultava familiar, però no sabia de què. Era molt simpàtica i alegre, i s’assemblava bastant a en Daisuke, tot i que això podia ser degut a que no estava acostumat a veure gent oriental, i potser em semblaven tots iguals, igual com ells ens deuen trobar a tots nosaltres iguals. M’hagués agradat veure’m des de la pell d’una persona d’una altra ètnia. Bé, tenia massa coses en què pensar com per estar fent l’orni i pensant en bajanades. La Karin i en Daisuke van parlar d’un tal Sergi com si jo ja sabés de qui es tractava. Quan van marxar la Marta em va dir que era un amic dels tres. Tots ells es coneixien del club de natació. Vaig començar a pensar en apuntar-me al club de natació jo també, i així almenys sabria de què parlen, però, sense haver de pensar-m’ho massa, vaig deixar córrer la idea d’absurda que era, ja que jo no era gaire amant de l’aigua.
La Karin semblava bona noia. Era jove, d’uns vint anys. O potser, fins i tot, menys. Em causava una sensació estranya, perquè no sabia si fiar-me d’ella o no. A l’hora d’anar a dormir vaig pujar a l’habitació i vaig recordar la nota del meu avi i les postals amb les quals la vaig trobar. Vaig mirar les postals per primer cop. N’hi havia de precioses. Però en una postal sortia la Karin. Me la vaig mirar detingudament, i era la Karin de petita, amb el meu avi. Llavors vaig mirar-ne el revers i vaig veure que no era una postal, sinó una simple foto. Tot i així em va resultar sospitosa. Què hi feia la Karin amb el meu avi?
L’endemà ja era dilluns i tornava a anar a les classes d’alemany. Era difícil, però a mi se’m donava bé. A les classes d’alemany hi anava una noia que també aniria a la conferència de Sidney on anirien la Karin, en Tom i en Daisuke. Es deia Sandra. Abans de començar la classe, un cop va haver deixat les coses a la seva taula, va anar al lavabo. Quan vaig veure un escut molt estrany i la paraula «Sidney» en lletres molt esveltes estampats en un full que sobresortia de la llibreta, no vaig tardar en reaccionar. En aquell full vaig aconseguir informar-me de quasi tot: que era sobre un afer excepcional que tindria lloc a Sidney, on es faria la conferència, que era l’endemà, que podies reservar plaça amb un pseudònim, i d’altres coses no tan importants. Volia anar-hi, i intentar assabentar-me d’alguna cosa més sobre tot aquell enigma, perquè cada cop estava més sobiranament intrigat.
Quan vaig arribar a casa, la Marta estava per allà amb la Sònia parlant del viatge a Sidney. Estaven molt il•lusionades. El més probable era que el féssim tots junts.
El dia següent era el dia de la conferència, i hi vaig anar, una mica nerviós. Era un edifici gran on se solien fer actes públics; ho sabia perquè el dia abans hi havia anat un moment a reservar plaça. Em van mostrar la pantalla de l’ordinador amb els seients buits i els plens marcats. Els plens estaven marcats amb el pseudònim de la persona que els havia reservat, perquè la gent que s’apuntava pogués triar al costat de qui s’asseia si coneixia algú. El meu seient es trobava en una zona des d’on podia vigilar els llocs de “Nicole” i de “Daisuke”, amb el nom de “Chiquito de la Calzada” perquè ningú no sabés que jo m’asseuria allí, però després em va saber greu, perquè potser algú es pensaria que hi anava el vertader. Al principi quasi em perdo.
El meu lloc era al costat d’un home d’avançada edat que no apartava els ulls del nom inscrit al seient on m’havia d’asseure jo. Quan em vaig asseure ell se’m va quedar mirant. Posava cara de “tu-no-ets-qui-dius-ser”, i espantava i tot. Però vaig concentrar-me en la feina. Des del meu lloc vaig fixar-me en uns seients concrets, que havia estat buscant prèviament i que per fi havia trobat. Alguns dels noms inscrits en els llocs els coneixia. En una punta, Sergi; al costat, Jeanette (vaig suposar que no la coneixia); al costat, Nicole; tot seguit, Daisuke; i finalment, Lena. Vaig veure que entrava la Karin amb en Daisuke i s’asseien cadascú al seu lloc, Nicole i Daisuke respectivament. Més tard va arribar en Tom amb una altra noia, i es va asseure al costat de la Karin. Al lloc on hi posava Sergi. I l’acompanyant d’en Tom era la Sandra, i es va asseure al lloc de la Jeanette. Faltava la Lena, però quan la vaig veure entrar no m’ho podia creure. Sabia que em sorprendria, però no m’imaginava que la Lena fos la Sònia, ni més ni menys.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
