Joc de personalitat - Invasió subtil, capítol 2

Vaig estar pensant molt en això, i com més hi pensava, més m’aferrava a la meva idea de que en Daisuke no era de fiar. Els dies passaven i no veia res que el delatés ni que aixequés la mínima sospita. La meva dona continuava dient-me paraules noves, però cap m’ajudava en la meva investigació.
Al cap d’una setmana de trobar la coincidència entre la nota del meu avi i el nom d’en Daisuke, la meva dona va arribar a casa amb un full a la mà. Eren caràcters orientals, però més complicats que els que m’havia ensenyat anteriorment. Jo també estudiava un full, en aquells moments; la nota del meu avi. Devíem semblar uns motivats, tots dos. Però llavors encara no havia començat a investigar la col•lecció de postals. No m’imaginava que tinguessin res a veure amb tot aquell misteri.
La Marta i jo vam estar parlant i vam decidir de fer un viatge. Tots dos volíem anar a Sidney des de feia temps. La Marta s’agafaria un mes de vacances i hi aniríem. Vaig connectar-me a internet per a comprar els bitllets d’avió i, un cop fet, vaig aprofitar per a mirar si tenia algun missatge de correu electrònic. Em vaig sorprendre de veure que sí. M’havia arribat un correu d’una adreça molt estranya, que jo no coneixia. Vaig pensar que era publicitat o algun missatge d’aquells en cadena, i no el vaig llegir, però ara crec que ho hauria d’haver fet.
El dia següent va ser molt diferent de la resta. M’acabava de despertar i estava immers en els meus pensaments, estirat al llit. Jo creia que la Marta encara dormia, i que tardaria una estona més a despertar-se, perquè era d’hora. Però quan la vaig mirar, la meva dona s’havia convertit en un espai buit entre el llençol i el matalàs. Al principi em vaig alarmar, perquè no estava enlloc, i ja feia temps que no em sorprenia d’aquella manera, però després em vaig calmar, tot i que encara no sabia on era. Em vaig dutxar i vaig esmorzar. En acabar vaig anar a donar un volt pel parc de davant de casa meva, i em vaig trobar a la Sònia, l’amiga de la Marta. Ella va ser qui va treure el tema d’en Daisuke. Es veu que la Marta no m’ho havia dit, però en Daisuke i la Sònia eren amics des de petits, i havien planejat un viatge tots dos a Sidney per les mateixes dates que nosaltres dos. Em vaig quedar perplex. No sabia com reaccionar, tot i que vaig saber-ho dissimular força bé. Començava a dubtar de la Sònia també. I també començava a pensar que m’estava tornant un paranoic, però no sabia què fer. Vam estar passejant una estona i al final cadascú va anar cap a casa seva. Però en aquesta estona em va explicar coses d’en Daisuke que no sabia ni m’imaginava. Com, per exemple, que tenia una germana que es deia Karin, i que també es deia Nicole. En aquest punt de la conversa va ser quan la van trucar i se’n va haver d’anar. Em va deixar força intrigat, per la conversa inacabada i per la manera de parlar pel mòbil. Semblava una cosa important, i qui la trucava, pel que vaig sentir, era un noi. Vaig tornar cap a casa investigant, com no podia ser d’altra manera. Vaig pensar, fins i tot, que el meu cap experimentaria un escalfament global, com el planeta Terra, de tant pensar. Però hi havia molt per rumiar. Moltes coses que no entenia, i que volia entendre.
Quan vaig arribar a casa, per un moment em vaig estranyar, perquè vaig sentir més d’una veu, i la primera que vaig sentir no la coneixia. De seguida vaig sentir la veu de la Marta i vaig entrar al menjador. La vaig trobar amb en Daisuke i un home que no havia vist en ma vida, però que semblava bastant amic dels dos. Tan bon punt vaig entrar al menjador i els vaig saludar, l’home se’m va acostar i em va donar la mà, tot presentant-se. Es deia Tom, i era un català de mare catalana i pare alemany. Tenia l’edat aproximada a la nostra. Coneixia en Daisuke des de feia molt, i aquest li havia presentat la Marta. Semblava bastant callat, i molt educat. Sens dubte, em va causar molt més bona impressió de la que m’havia causat en Daisuke. En Tom de seguida se’n va anar, i en Daisuke amb ell. La Marta em va estar explicant que en Tom també se n’aniria a Sidney amb una altra persona, però no em va dir amb qui. Ja érem tres parelles que hi anàvem, i jo no sabia ben bé si era una coincidència, i més encara essent un lloc tan llunyà, l’escollit per els sis.
La meva dona també em va dir que les altres dues parelles, abans del viatge, anirien a una mena de conferència especial sobre Sidney, però, com si s’hagués adonat que havia parlat massa, ja no em va voler explicar res més. Començava a estar convençut que la Marta estava implicada en alguns afers que jo no sabia si eren bons o no i, per molt que intentés no desconfiar de la meva dona, hi havia alguna cosa que no lligava.
L’endemà la Marta em va dir que tornaria a venir en Daisuke a casa, acompanyat de la Karin, i ens la presentaria. Efectivament, a les cinc de la tarda, puntuals com un rellotge, teniem a dos orientals plantats a la porta de casa. La Karin em resultava familiar, però no sabia de què. Era molt simpàtica i alegre, i s’assemblava bastant a en Daisuke, tot i que això podia ser degut a que no estava acostumat a veure gent oriental, i potser em semblaven tots iguals, igual com ells ens deuen trobar a tots nosaltres iguals. M’hagués agradat veure’m des de la pell d’una persona d’una altra ètnia. Bé, tenia massa coses en què pensar com per estar fent l’orni i pensant en bajanades. La Karin i en Daisuke van parlar d’un tal Sergi com si jo ja sabés de qui es tractava. Quan van marxar la Marta em va dir que era un amic dels tres. Tots ells es coneixien del club de natació. Vaig començar a pensar en apuntar-me al club de natació jo també, i així almenys sabria de què parlen, però, sense haver de pensar-m’ho massa, vaig deixar córrer la idea d’absurda que era, ja que jo no era gaire amant de l’aigua.
La Karin semblava bona noia. Era jove, d’uns vint anys. O potser, fins i tot, menys. Em causava una sensació estranya, perquè no sabia si fiar-me d’ella o no. A l’hora d’anar a dormir vaig pujar a l’habitació i vaig recordar la nota del meu avi i les postals amb les quals la vaig trobar. Vaig mirar les postals per primer cop. N’hi havia de precioses. Però en una postal sortia la Karin. Me la vaig mirar detingudament, i era la Karin de petita, amb el meu avi. Llavors vaig mirar-ne el revers i vaig veure que no era una postal, sinó una simple foto. Tot i així em va resultar sospitosa. Què hi feia la Karin amb el meu avi?
L’endemà ja era dilluns i tornava a anar a les classes d’alemany. Era difícil, però a mi se’m donava bé. A les classes d’alemany hi anava una noia que també aniria a la conferència de Sidney on anirien la Karin, en Tom i en Daisuke. Es deia Sandra. Abans de començar la classe, un cop va haver deixat les coses a la seva taula, va anar al lavabo. Quan vaig veure un escut molt estrany i la paraula «Sidney» en lletres molt esveltes estampats en un full que sobresortia de la llibreta, no vaig tardar en reaccionar. En aquell full vaig aconseguir informar-me de quasi tot: que era sobre un afer excepcional que tindria lloc a Sidney, on es faria la conferència, que era l’endemà, que podies reservar plaça amb un pseudònim, i d’altres coses no tan importants. Volia anar-hi, i intentar assabentar-me d’alguna cosa més sobre tot aquell enigma, perquè cada cop estava més sobiranament intrigat.
Quan vaig arribar a casa, la Marta estava per allà amb la Sònia parlant del viatge a Sidney. Estaven molt il•lusionades. El més probable era que el féssim tots junts.
El dia següent era el dia de la conferència, i hi vaig anar, una mica nerviós. Era un edifici gran on se solien fer actes públics; ho sabia perquè el dia abans hi havia anat un moment a reservar plaça. Em van mostrar la pantalla de l’ordinador amb els seients buits i els plens marcats. Els plens estaven marcats amb el pseudònim de la persona que els havia reservat, perquè la gent que s’apuntava pogués triar al costat de qui s’asseia si coneixia algú. El meu seient es trobava en una zona des d’on podia vigilar els llocs de “Nicole” i de “Daisuke”, amb el nom de “Chiquito de la Calzada” perquè ningú no sabés que jo m’asseuria allí, però després em va saber greu, perquè potser algú es pensaria que hi anava el vertader. Al principi quasi em perdo.
El meu lloc era al costat d’un home d’avançada edat que no apartava els ulls del nom inscrit al seient on m’havia d’asseure jo. Quan em vaig asseure ell se’m va quedar mirant. Posava cara de “tu-no-ets-qui-dius-ser”, i espantava i tot. Però vaig concentrar-me en la feina. Des del meu lloc vaig fixar-me en uns seients concrets, que havia estat buscant prèviament i que per fi havia trobat. Alguns dels noms inscrits en els llocs els coneixia. En una punta, Sergi; al costat, Jeanette (vaig suposar que no la coneixia); al costat, Nicole; tot seguit, Daisuke; i finalment, Lena. Vaig veure que entrava la Karin amb en Daisuke i s’asseien cadascú al seu lloc, Nicole i Daisuke respectivament. Més tard va arribar en Tom amb una altra noia, i es va asseure al costat de la Karin. Al lloc on hi posava Sergi. I l’acompanyant d’en Tom era la Sandra, i es va asseure al lloc de la Jeanette. Faltava la Lena, però quan la vaig veure entrar no m’ho podia creure. Sabia que em sorprendria, però no m’imaginava que la Lena fos la Sònia, ni més ni menys.