El viatge - Invasió subtil, capítol 3

Allò semblava una secta. La conferència va començar. Era bastant avorrida, però tothom mirava i escoltava amb molt d’interès, com si la conferència la fessin en un llenguatge que tots entenien menys jo.
Vaig tornar a casa frustrat. No havia entès ni papa del que deien, i em semblava que no havia esbrinat res, quan se suposava que la conferència havia de ser una font de pistes. Però quan vaig anar a l’ordinador vaig veure que tenia un correu nou, d’adreça igual a la del de feia uns dies, que jo havia pensat que era publicitat. Vaig obrir primer el primer: “No et fiquis on no et demanen.”
Breu, però impactant. Vaig obrir el segon: “Busca al teu voltant, repeteix-te a tu mateix que alguna cosa no va bé, com has fet fins ara. Encara que avancis cada dia un pas, en retrocedeixes dos. Que potser no saps què està passant? Millor per a tu.”
Estava una mica preocupat, i molt intrigat. No m’imaginava què podia ser. Volia no fer cas d’aquells dos correus, però m’era impossible. Però de cop vaig tenir una idea: les classes de natació. Totes les persones que em sonaven d’alguna cosa a la conferència la Marta les coneixia. Totes anaven a natació. Vaig decidir anar a passejar, però no vaig arribar a sortir de casa. Hi havia una altra nota sota la porta. La vaig agafar, i hi posava el següent:
“Quan el sol es pon tot és fosc. Una sola estrella té el poder per deixar a tot un planeta a les fosques o il•luminar-lo. És increïble, no trobes? Dia rere dia neix una nit. Estaves dormint? Mira de no adormir-te, sinó el sol no il•luminarà mai més. Dormirà ell també. Et sembla que algú el podria despertar? Mai més no tornaríem a veure la llum. Ara intenta no adormir-te i viure la vida amb els ulls oberts (molt oberts). 515.”
Aquesta manera d’expressar-se em recordava moltíssim a la de la conferència. No entenia res. I no sabia què volia dir el número, tampoc. Vaig estar-hi pensant una estona, però no se m’acudia res. Al final vaig decidir copiar la nota i deixar la original tal i com l’havia trobat, i me’n vaig anar a dormir. La Marta havia sortit amb la Sònia, suposo que després de que la conferència hagués acabat.
L’endemà, quan em vaig despertar, la Marta estava profundament adormida. La vaig mirar i vaig pensar en els dos correus que havia rebut. Em volia fiar d’ella, però no podia. Ja no. Vaig anar-me’n a fer feina, però la Marta no va tardar gaire a despertar-se. La vaig vigilar discretament, i al cap de deu minuts d’haver-se aixecat va baixar. Jo em vaig amagar una mica i, efectivament, ella va mirar que jo no estigués per allà, va agafar la nota i se la va amagar. M’esperava que passaria, però tot i així em va fer mal, perquè jo em negava a desconfiar d’ella. Tot i així, una cosa era segura: ella entenia tot el que hi posava.
Després d’esmorzar se’n va anar al club de natació i jo vaig aprofitar per investigar les postals. Amagaven algun enigma, o això pensava jo. Vaig mirar, també, la foto de la Karin i el meu avi. Si ells dos es coneixien, el més probable era que en Daisuke també conegués al meu avi, i potser per això hi havia les paraules que volien dir “moltes gràcies”. No m’imaginava què, ni qui, ni a qui, ni perquè s’agraïa alguna cosa. Vaig suposar que era o la Karin o en Daisuke que agraïen alguna cosa al meu avi. Però què?
Cada cop tenia més coses per solucionar, més coses que no entenia. Estava desesperat. Vaig pensar en rendir-me, i potser ho hagués fet, però fins i tot la meva dona estava implicada en alguna cosa que ella mateixa m’ocultava. I pel simple fet de que m’ocultés el que passava, ja valia la pena fer l’esforç. Ara bé; jo investigava, però tenia els meus dubtes de si arribaria a desxifrar mai tot aquell misteri.
Però de cop em vaig fixar bé en les postals i vaig veure que totes tenien una cosa en comú: totes eren una foto presa de tal manera que a la dreta hi quedava un arbre solitari. Totes les postals menys una, que era de Sidney.
El dia següent va venir la Sandra a visitar-me. A mi. No ho vaig entendre, però vaig pensar que potser, amb tot aquell misteri m’estava capficant massa en les coses, i el més probable era que no hi hagués res estrany en aquella visita inesperada. De la bossa que duia en va treure una postal. Va dir que la Karin li havia dit que me la donés. Aquella postal també tenia un arbre a la dreta. Vaig preguntar-li a la Sandra perquè la Karin no m’havia donat personalment aquella postal, i perquè me l’havia volgut donar. A la primera pregunta no em va respondre, però a la segona sí. Va dir que sabia que tenia la col•lecció de postals del meu avi i la foto on sortien ells dos, i que ara que m’havia trobat, creia que havia de tenir la postal que faltava a la col•lecció. Però era una postal de París, i jo ja en tenia una, de París.
Quan la Sandra va marxar, vaig mirar la postal de París del sobre, i vaig fixar-me en que era la que no tenia arbre.
L’endemà, quan vaig baixar a esmorzar, vaig veure que hi havia alguna cosa sota la porta. Ho vaig agafar, i em vaig estranyar de veure que era per a mi. Era un sobre ple de postals. de seguida vaig pujar i les vaig comparar amb les del meu avi. Eren de les mateixes ciutats, i contenien la mateixa foto de la Karin amb el meu avi. A més, entre elles també tenien una cosa en comú: totes les postals estaven fetes de nit, una nit de lluna plena. Com la de París que tenia el meu avi i que no corresponia a la col•lecció. Ara ho entenia. Es devien haver canviat la postal de París per alguna raó que jo desconeixia, i ara la Karin havia volgut que jo reunís ambdues col•leccions, qui sap si perquè les tingués juntes o perquè volia que descobrís alguna cosa. Necessitava parlar amb ella. Volia aclarir-ho tot d’una vegada, perquè em començava a desesperar, i ja no sabia en qui confiar i en qui no. Sospitava de la meva dona i tot. Era una tortura.
Vaig fullejar altre cop les postals, i vaig veure que, com en la col•lecció del meu avi, hi havia una nota amb una mena de codi; el nom del meu avi, un signe d’igualació i el dibuix d’un arbre, i a sota, el nom de la Karin, un signe d’igualació i el dibuix d’una lluna.
Quan em vaig despertar el dia següent vaig anar a veure si hi havia alguna nota sota la porta i, efectivament, hi havia alguna cosa. Aquest cop tornava a ser per a la meva dona. Hi posava el següent:
“Cada dia és més difícil viure sense il•lusions.”
Aquesta nota almenys estava escrita en el meu llenguatge. L’havia escrit algú que estava desil•lusionat. Però no ho entenia. Em sentia impotent, perquè tenia a la Marta amb mi cada dia, i no li podia preguntar res. Ella ho sabia tot, i jo, res.
La nota del meu avi agraïa alguna cosa a algú. I vaig descobrir el què. Resulta que gràcies al pare d’en Daisuke ell va poder viatjar a Sidney. Però no sé perquè. Jo també aniria a Sidney, i no sabia si era una casualitat.
El dia següent vaig veure una altra nota. La vaig agafar i hi posava el següent:
Tots els dies de l’any surt el sol. El sol i la lluna sempre hi són. Sempre hi seran. Tu ho havies notat? I a més, la lluna sempre és diferent. Mai la veiem igual. On és ara, però?
Vaig estar pensant molta estona, i al final vaig fixar-me en un detall: les inicials. Si les ajuntava totes em donava la paraula T’ESTIMO.