A l'únic lector d'aquest blog: buscant cançons del grup Collide, vaig anar a parar a aquesta cançó, de la qual Collide és el títol.
The dawn is breaking
A light shining through
You're barely waking
And I'm tangled up in you
Yeah
I'm open, you're closed
Where I follow, you'll go
I worry I won't see your face
Light up again
Even the best fall down sometimes
Even the wrong words seem to rhyme
Out of the doubt that fills my mind
I somehow find
You and I collide
I'm quiet you know
You make a frist impression
I've found I'm scared to know
I'm always on your mind
Even the best fall down sometimes
Even the stars refuse to shine
Out of the back you fall in time
I somehow find
You and I collide
Even the best fall down sometimes
Even the wrong words seem to ryhme
Out of the doubt that fills your mind
You finally find
You and I collide
You finally find
You and I collide
You finally find
You and I collide
El amanecer esta rompiendose
una luz esta brillando atra vez
Tu estas apenas despertando
Y yo estoy enredado arriba de ti
Si.
Estoy abierto, Tu cerrada
Donde yo siga, tu iras
Preocupado yo no vere tu cara
Iluminarse otra vez
Hasta lo mejor se cae a veces
Hasta las palabras equivocadas parecen rimar
Fuera de la duda que llena mi mente
De algun modo encuentro
Tu y yo chocamos
Soy callado, lo sabes
Tu haces una primera impresion
He encontrado que estoy asustado
De saber que estoy siempre en tu mente
Hasta lo mejor se cae a veces
Hasta las estrellas rehusan brillar
Posteriormente tu caes a tiempo
De algun modo encuentro
Tu y yo chocamos
No pares aqui
Pierdo mi lugar
Estoy muy cerca
Hasta lo mejor se cae a veces
Hasta las palabras equivocadas parecen rimar
Fuera de la duda que llena mi mente
De algun modo encuentro
Tu y yo chocamos
Finalmente encuentras
Tu y yo chocamos
Finalmente encuentras
Tu y yo chocamos
I l'essència d'aquella dolça melodia em va penetrar, afilada i agressiva com un ganivet, fins que la vaig sentir, ardent, córrer per les meves venes, perforant-me, com si es tractés de la meva pròpia sang; així doncs... tampoc me'n podia desfer, ni volia. Perquè... qui desitja profundament dessagnar-se?
2 de nov. 2009
16 d’oct. 2009
Els siamesos autistes
En un temps futur, present i passat,
Observats pel llampec tot poderós,
Els siamesos autistes, amb formós
Orgull, s'estimaven sense pecat.
Un amor perfecte i el seu estat
Enfadaren el gran rei vanitós,
Que llençà un llamp maleït, furiós,
Convertint el que era doble en meitat.
Ja no eren autistes, pobres siamesos.
Vagaven entre la terra i el cel;
Dins de la llibertat ara eren presos.
Siamesos simbiositzats amb anhel
Cerquen la meitat que aquells llamps ofesos
Els han près: és morir o tornar-se gel.
Observats pel llampec tot poderós,
Els siamesos autistes, amb formós
Orgull, s'estimaven sense pecat.
Un amor perfecte i el seu estat
Enfadaren el gran rei vanitós,
Que llençà un llamp maleït, furiós,
Convertint el que era doble en meitat.
Ja no eren autistes, pobres siamesos.
Vagaven entre la terra i el cel;
Dins de la llibertat ara eren presos.
Siamesos simbiositzats amb anhel
Cerquen la meitat que aquells llamps ofesos
Els han près: és morir o tornar-se gel.
26 de set. 2009
Empaitant un somni
Aquella criatura m'encisava: la seva llarga cabellera, roja i refrescant com una rosa; els seus ulls, foscos en la penombra, i clars a la llum; els seus llavis, a joc amb la cabellera; la seva pell, fina i blanca, brillant amb els raigs de les clarianes d'aquell frondós bosc. Ella buscava, mentre la seva blanca roba dansava amb el vent i els arbres l'acompanyaven, somiosos. La suau remor del vent i les fulles en la dansa trencaven el dolç silenci que regnava. Jo la contemplava, també en silenci, i deixava que m'embriagués; però la planyava, perquè sabia que ella no arribaria a trobar allò que buscava.
De cop, un cruixit de fullaraca i branquillons em va desconcertar. Ella es va sobresaltar, va obrir molt els ulls i va parar de moure's. Vaig mirar un segon el meu peu, que havia estat el causant de la situació, i quan vaig tornar a alçar la vista ella ja no hi era.
Aleshores vaig començar a buscar; buscar-la a ella i a allò que buscava.
Mai no sabré si ella havia estat un miratge, però el que sí que sé és que no la trobaré mai, ni allò, el que fos, que ella cercava.
De cop, un cruixit de fullaraca i branquillons em va desconcertar. Ella es va sobresaltar, va obrir molt els ulls i va parar de moure's. Vaig mirar un segon el meu peu, que havia estat el causant de la situació, i quan vaig tornar a alçar la vista ella ja no hi era.
Aleshores vaig començar a buscar; buscar-la a ella i a allò que buscava.
Mai no sabré si ella havia estat un miratge, però el que sí que sé és que no la trobaré mai, ni allò, el que fos, que ella cercava.
Festa del mar
En aquella freda nit de desembre, el so sibil·lant del vent es barrejava dolçament amb les paraules calmades del mar. I una jove, dreta, mirant cap all+a on es perdia l'aigua, escoltava, tancant els ulls de tant en tant, com el mar li parlava. Les onades se li acostaven, amenaçadores, però en arribar a ella s'encongien, acaronant-li tan sols els peus. I ella s'alçava, entre la sorra xopa, sense por, orgullosa, amb un somriure misteriós.
D'entre les onades va sorgir un petit remolí, i al costat d'aquest un altre, i un altre, tots davant d'ella. I, com si el remolí hagués contingut tota l'aigua per expulsar-la, de cada un en va sortir un raig d'aigua que es va enfilar ben amunt. I ella restava impassible, almenys en aparença. I llavors va començar a avançar, mentre els rajos seguien pujant cap a la infinitat del cel, i l'aigua baixava de nivell. Ella seguia, però per molt que s'endinsava en el mar, l'aigua no la cobria més que fins els genolls.
Finalment, es va aturar. Estava just al centre de tots els rajos, que es van apagar de cop. Un petit esquitx d'aigua li va tocar a la mà dreta, enmig del silenci. Cap més so. Ni el del vent.
Va mirar amunt i, com tot de llampecs humits, els rajos s'enlairave, ja sense connexió amb la resta del mar.
I, després d'aquell instant de pau, una suau brisa va començar a xiuxiuejar de nou, i de sobte va caure tota l'aigua que els rajos havien expulsat. Ella va desaparèixer a sota. I l'aigua va tornar a estar tranquil·la.
D'entre les onades va sorgir un petit remolí, i al costat d'aquest un altre, i un altre, tots davant d'ella. I, com si el remolí hagués contingut tota l'aigua per expulsar-la, de cada un en va sortir un raig d'aigua que es va enfilar ben amunt. I ella restava impassible, almenys en aparença. I llavors va començar a avançar, mentre els rajos seguien pujant cap a la infinitat del cel, i l'aigua baixava de nivell. Ella seguia, però per molt que s'endinsava en el mar, l'aigua no la cobria més que fins els genolls.
Finalment, es va aturar. Estava just al centre de tots els rajos, que es van apagar de cop. Un petit esquitx d'aigua li va tocar a la mà dreta, enmig del silenci. Cap més so. Ni el del vent.
Va mirar amunt i, com tot de llampecs humits, els rajos s'enlairave, ja sense connexió amb la resta del mar.
I, després d'aquell instant de pau, una suau brisa va començar a xiuxiuejar de nou, i de sobte va caure tota l'aigua que els rajos havien expulsat. Ella va desaparèixer a sota. I l'aigua va tornar a estar tranquil·la.
20 de set. 2009
Algos
Algos -> dolor (grec)
"Algo és algo" -> expressió conformista. Traducció en grec: "dolor és dolor". "Algo" és dolor, tot és algo.
Tot és dolor.
"Algo és algo" -> expressió conformista. Traducció en grec: "dolor és dolor". "Algo" és dolor, tot és algo.
Tot és dolor.
7 de set. 2009
"Sense" sentit
- L'altre dia vaig trucar a en Morfeu.
- I feia bon temps?
- No, eren les deu i quart.
- I el conill com es porta?
- Doncs em van incendiar l'hort!
No té sentit. O sí...? S'ha el·lidit informació, simplement. Si expliquem que l'objectiu d'en Morfeu era quedar-hi, i feia mal temps perquè eren les deu i quart de nit i feia fred, s'entén. I si especifiquem que el conill és d'en Morfeu, i que menja pastanagues de l'hort, i en cremar-se aquest no hi ha pastanagues i el conill està nerviós, també s'entén.
Tot té un sentit, però s'ha de saber trobar. El sentit de la vida és diferent per a cadascú, i l'ha de trobar un mateix.
- I feia bon temps?
- No, eren les deu i quart.
- I el conill com es porta?
- Doncs em van incendiar l'hort!
No té sentit. O sí...? S'ha el·lidit informació, simplement. Si expliquem que l'objectiu d'en Morfeu era quedar-hi, i feia mal temps perquè eren les deu i quart de nit i feia fred, s'entén. I si especifiquem que el conill és d'en Morfeu, i que menja pastanagues de l'hort, i en cremar-se aquest no hi ha pastanagues i el conill està nerviós, també s'entén.
Tot té un sentit, però s'ha de saber trobar. El sentit de la vida és diferent per a cadascú, i l'ha de trobar un mateix.
29 d’ag. 2009
Almas
Cogió el lápiz y se sumió en el más profundo sueño, el sueño de las palabras. De aquel pequeño trocito de madera salió lo que llevaba dentro, lo que ella era. Siempre decía que cada escrito que hacía era una porción de su alma. A veces regalaba pedacitos de su alma, a veces simplemente los tiraba a la basura porque no le gustaban y los quería hacer de nuevo, mejorarlos, o a veces se los quedaba, y los miraba y volvía a mirar para descubrir algo que se hallaba en su interior, algo que había sacado fuera quizás con el propósito explícito de descubrirlo.
Pero nunca era suficiente.
Acabó lo que estaba escribiendo en aquél momento, lo releyó, y no le pareció preciso. Escribir, releer… ahora entraba el tercer paso: dejar enfriar el pedacito de su alma que acababa de sacar. Y entonces volvería a por él, para pulirlo hasta que quedara perfecto. Ansiaba la perfección.
Pero nunca podría encontrarla.
Mientras llevaba a cabo el tercer paso, decidió sentarse en su ventana para contemplar el cielo y la calle. Le gustaba mirar a la gente, imaginarse su vida y sus relaciones con otra gente; también le encantaba mirar el cielo, se podía perder horas entre las nubes, volando de aquí para allá, descubriendo todo lo que no podía descubrir: o porque estaba sola y no podía, o porque no lo estaba y no la dejaban. El cielo era infinito, la libertad gráfica.
Pero se quedó en el infinito, perdida y con ganas de perderse aún más. Y la cuarta fase nunca se realizó, porque a veces es mejor dejar las cosas como están. No se puede pretender conseguir la perfección; precisamente ésta se encuentra en las cosas imperfectas, pequeñas e insignificantes.
Pero nunca era suficiente.
Acabó lo que estaba escribiendo en aquél momento, lo releyó, y no le pareció preciso. Escribir, releer… ahora entraba el tercer paso: dejar enfriar el pedacito de su alma que acababa de sacar. Y entonces volvería a por él, para pulirlo hasta que quedara perfecto. Ansiaba la perfección.
Pero nunca podría encontrarla.
Mientras llevaba a cabo el tercer paso, decidió sentarse en su ventana para contemplar el cielo y la calle. Le gustaba mirar a la gente, imaginarse su vida y sus relaciones con otra gente; también le encantaba mirar el cielo, se podía perder horas entre las nubes, volando de aquí para allá, descubriendo todo lo que no podía descubrir: o porque estaba sola y no podía, o porque no lo estaba y no la dejaban. El cielo era infinito, la libertad gráfica.
Pero se quedó en el infinito, perdida y con ganas de perderse aún más. Y la cuarta fase nunca se realizó, porque a veces es mejor dejar las cosas como están. No se puede pretender conseguir la perfección; precisamente ésta se encuentra en las cosas imperfectas, pequeñas e insignificantes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
