Leyenda

En el umbral de la vida conocí a la muerte.
Era bella, sufridora y de cuerpo inerte,
mas en cruzármela dijo con ojos ardientes:
“Viva me siento después de verte”.

Jugueteando con su oscuro pelo
y mirándome de reojo con frío anhelo
prosiguió: “Muerte me puso de nombre el cielo,
mas Vida soy según el pequeño Enero”.

Mi corazón entonces fue atravesado,
mas Amor no había sido, se hallaba a mi lado.
Recuerdo me miró frío y malvado,
pues sabía que yo a Enero había matado.

“Pobre Enero, pequeño y triste amante
de la Muerte –o Vida-, su diamante.
Toda una vida tenía por delante,
toda una muerte sufrió por amarte”

“Por mí mataste a Enero pero solo no pudiste.
Yo, la Muerte, decido quien de tierra se viste.”
Muerte me tendió un espejo, y vi mi cara triste,
la cara de Enero pensando: “Sucumbiste!”

Un nuevo año comenzó, preso de Vida,
de Muerte y de Amor. Muerte vivía,
Vida moría y Amor la revivía.
Y Enero sus doce meses viviría,
cambiando su nombre cada treinta días.
Y a los doce meses de nuevo sucumbiría
a la Muerte –o Vida-, que nunca moriría.

Nana: quan dorms

En el vessant dels teus ulls adormits,
somnis s'escolen, però no malsons;
què puc fer jo per què aquests siguin bons?

Ah! Mentre dorms i els teus ulls endolcits
riuen ocults rere els murs de ta pell,
no puc trobar res que sigui tan bell,
res que desperti tant tots mos sentits.

Tot i que em sento petita i tan poca,
sempre mes armes a tu et protegeixen;
sento, però, que no porten prou lluny
tot el que quan dorms i no dorms et dol.

És gran consol el somrís de ta boca
dient que força i bondat mai no et deixen,
i que quan sentis el cor en un puny
prendràs ma mà perquè en faci un estol.

En el vessant dels teus ulls adormits,
amb un petó eixugaria els malsons;
dins meu en faria els somnis més bons,
somnis per tu, els regals infinits.

Alfiler II

Claroscuro escondido
en el verde de tus ojos
frescos, vivos como rojos
ramos de un placer vivido.

Còctel

Em pregunto si va ser real. Em pregunto què és real.
Aquesta nit he somiat que estava abraçada a tu, que érem un, que la teva pell es confonia amb la meva. He somiat que la teva olor m’impregnava i que la teva mirada em despullava mentre els teus llavis recorrien cada tros de pell que quedava nu. I quan m’he despertat he sentit la teva olor a la roba que descansava al respatller de la meva cadira, la roba que em cobria mentre m’abraçaves, la roba que em vas treure a poc a poc, tan delicadament però passional.
Em pregunto si va ser real… perquè si no ho va ser somiaria fins la fi dels meus dies.

Oblit

Daria mon cor a l'oblit
si Oblit fos el nom que et designa,
mes ai!, pobre cor que es ressigna,
no és sinó pres dins mon pit.

Temps

Passen els dies i els dies no passen.
Passen i passen les passes; jo escolto
passes que passen i per més que volto
mai són tes passes les que prop meu passen.

Passen setmanes, i el temps que no passa.
Passen al meu costat veus repetides,
veus que són tristes o bé divertides;
cap, però, s'assembla a la teva, no passa.

Guardo l'esguard que aquell dia em prengué,
dins, als records que com massa s'amassen:
bons o dolents, ja no sé què creuré.

Ara el que crec i el que sé és que m'abracen
mentre t'espero sabent el que sé:
passen els dies i els dies no passen.

Essència d'absència

Tremolor constant. La carn se'm rebel·la
i es descontrol·la, ferotge, el control.
S'amaguen somriures en el nou Sol,
i per no somriure em tapo amb l'ombrel·la.

Mes la raó em defuig i el caos guanya,
tot atraient-me al fosc penya-segat.
Caic sense caure, tot sembla sobtat,
i m'envaeix una sensació estranya.

I llavors els braços del buit m'envolten.
Sento l'alè boirós sobre el meu coll
i la boira se'n va als ulls, que es revolten.

Cau furiosa la pluja, tot és moll.
Els carrers, silenciosos, ens escolten,
però muts professem un amor foll.