30 de febrero

Un treinta de febrero,
cuando las moscas se vuelvan acuáticas,
diré que no te quiero.

Con un par de lunáticas
iré en busca de algún sentimental
que me enseñe a volar.

Pero la monumental
yoya que sin duda me iré a pegar
me hará ver la verdad:

Mi hobby es el vudú;
puede que no exista ni la bondad,
ya sólo existes tú.

Anagrama

Dansar socorre la mort.



No publico la resposta. Penseu una miqueta, vailets, que últimament no està gaire de moda. Què vol dir la frase "above"? Vinga, deixeu de mirar les "flies" i tocar-vos els "eggs" i responeu a aquest enigma tan fàcil (per alguns més que per a altres).

Namenlos

Estás cerca, "sin nombre";
Y más cerca estás tú, "con sentimiento".
Ambos sois el mismo hombre.
Y al corazón consiento
Aquello que ni queriendo ahuyento.

Vuela, imaginación,
Busca, de mi ilusión, el paradero
-mi joven ilusión-,
Pues yo no puedo hacerlo;
Mi juicio es mío y no quiero perderlo.

No sabía quien soy,
Mas un mensaje me trajo consuelo.
En las nubes estoy,
Con los pies en el suelo,
Y mi alma está a punto de alzar el vuelo.

L'evolució de la música (resum) - La nit dels somnis

El cel era d'un color verd llampant, i els ocells, de color rosa, entonaven melodies de Mozart, Schubert i Bach. El senyor Haydn cantava, ajagut a l'herba, una de les seves creacions, i un pardalet de color lila se'l mirava, a un parell de metres. De sobte, s'enfilà a una branca poblada de pardals roses, i començà a cantar imitant el senyor Haydn. Els ocells roses van callar i se'l van escoltar, i van quedar meravellats. Però en aquells moments arribaven l'Amy Winehouse, la Katy Perry i la Hannat Montana amb els Jonas Brothers, i tots anaven cantant les seves cançons, acompanyats dels jovenets de High School Musical, que ballaven la dansa del flam al seu voltant. L'ocell lila va callar un moment, i tot seguit va proferir un xisclet. Del cel verd, responent al seu avís, com si de bruixes es tractés, van aterrar els components de Metallica, amb la guitarra a l'entrecuixa fent d'escombra voladora. En tocar el terra, amb un moviment elegant van posar-se la guitarra en posició i van començar a tocar. Els ocells van caure de l'arbre, i van sofrir una metamorfosi (que Ovidi es va oblidar de relatar en el seu llibre): les plomes del cap els van créixer, als uns en forma de melena i als altres cap amunt, en forma de cresta, i tots van començar a fer que sí amb el cap bruscament, seguint el ritme de les guitarres. Un dels components del grup va agafar dos branquillons i va començar a picar un tronc d'un arbre blau com si fos una bateria. El cel es va tornar de color negre...
Era de nit, nit de somnis.

Plor que dessagna els ulls

Plora, plora fins que no et surti un so!
Crida fins dessagnar-te la gola!
Arranca't la pell, ningú no et controla!
Ets lliure, només sou tu i el dolor.

A l'infern ja es pot sentir la pudor
D'una nova mort que s'acosta sola;
Son cap petat, son aspecte dessola,
I una ombra se'n fot. No en queda ni el plor.

Les cadenes fan, de mos canells, ós,
I l'aire em defuig, mirant-me burleta
Mentre la bèstia em fita per fer un mos.

Perdo peces... la sang, com a una aixeta
Raja, amb ma vida, del tall horrorós.
És l'hora de fer l'última maleta.

La vida en mort després d'una mort en vida

La imatge:

Un majestuós piano en una sala d'estar. Sobre les tecles més agudes, una rosa vermella amb un parell de pètals solts escampats pel voltant, i algun pel terra. Un dels del terra estava boca amunt, com una cullera, i anava acumulant les gotes de sang que queien regalimant del piano. Al mig d'aquest, les mans mortes d'una noia, una de les quals es tancava al voltant d'un ganivet de tallar pernil ple de la sang que embrutava l'instrument i regalimava, i el seu cap amb uns ulls verds ben oberts a través dels quals s'havia escolat la seva vida. Havien caigut en pes mort sobre el piano, formant un acord amb diverses notes que retrunyia per la sala d'estar tètricament, amb cada cop menys força. Era com si les últimes notes que havia tocat la noia, tant les voluntàries que havia tocat per la cançó com les involuntàries fruit del seu pes mort, perdessin vida com ella.

Hores abans:

Estava amb el meu grup d'amics. Allà també hi havia el meu xicot, però ell semblava no veure’m. Estava convençuda que era per la meva actitud sempre depressiva, ell necessitava algú que l'alegrés una mica més! I ja no quedava quasi res d'aquella relació que manteníem al principi, fins i tot abans de començar a sortir, quan ell em volia veure cada dia, i si no ens trobàvem venia a veure’m a casa, encara que tan sols fos per cinc minuts. Tot havia canviat... o no? Arribava un punt que jo ja no sabia què era real i què no, si les sensacions me les feia jo mateixa. O potser les il•lusions eren el que em feia. De fet, portava anys que només vivia d’il•lusions, i quan no en tenia me les fabricava. I resultava penós. Fins que un dia em vaig afartar d’enganyar-me i ja no vaig voler seguir més. L’única il•lusió que em quedava s’havia avorrit de mi…

Quan vaig arribar a casa vaig deixar caure la bossa i vaig anar directa al piano de la saleta. Estava sola a casa. Millor, així no em sentiria tan sola. Volia intimitat amb el meu millor amic.
Em vaig posar a tocar, i em va venir una sensació molt estranya. Potser era coratge, però no sabia ben bé si tenia algun sentit. I aviat ho vaig entendre: era el coratge que em faltava per fer allò que portava temps pensant. Em vaig aixecar i vaig anar a la cuina, i d’un calaix en vaig treure el ganivet del pernil. Vaig tornar cap al meu company de penúries i vaig deixar-hi el ganivet a sobre. Vaig començar la melodia de nou, i em vaig deixar endur per les sensacions. No m’importava res més que el so del piano. I quan vaig acabar la cançó vaig mirar el ganivet, decidida a permetre-li arribar allà on ningú mai havia arribat: el meu cor.
En el meu últim alè desesperat vaig tocar el meu acord preferit al piano, encara amb el ganivet a les mans i la meva pròpia sang fluint, i al final em vaig donar per vençuda i vaig caure sobre el meu amic, qui m’havia acompanyat, literalment, fins la mort.

Uns mesos més tard:

“Estava molt a prop d’ella. Molt a prop!”
Ell l’agafava per l’espatlla, i la mirava carinyosament. I jo no ho podia aguantar, mentre recordava aquella frase que tants cops m’havia repetit per dins, i que ara em tornava al cap. Massa a prop.
Estaven dins l’aula, entre assignatura i assignatura, i jo estava dins l’aula però ningú no em veia. Normal, la gent no sol veure els fantasmes. I no només això, sinó que no hi creuen. Genial, ningú creu en mi.
Ara només podia observar, ja no el podria tocar mai més, i ell no em veuria mai més. I ni es recordava de mi. Tenia el càstig per ser tan ignorant: la tortura de veure’l cada dia, cada moment de la meva eternitat, i estar pitjor que abans de morir. Ell reia, i cada riallada em semblava una punyalada, però em feia el mateix mal que si m’haguessin clavat un punyal de veritat, perquè ho havia “viscut”. Quina ironia aquesta paraula, era el meu últim alè.
I era llavors quan m’adonava que em tocaria viure la tortura eterna tan sols per haver volgut evitar una tortura temporal. Jo ja no hi era, però el món no s’havia aturat.
No només no es recordava de mi i tot seguia igual, sinó que estava feliç amb una altra. I jo mai podria escapar-ne.

Tiempo

Abrió los ojos y sentenció el surrealismo de todo cuanto la rodeaba. Notó la brisa, cálida y gélida al mismo tiempo, acariciándole el rostro, como si del aliento del cielo se tratara. Le susurraba las palabras más bonitas que jamás había oído, unas palabras en silencio, articuladas por el desespero y la soledad. No sabía qué haría, ni qúé estaba haciendo, pero sí sabía lo que había hecho, aún habiéndolo hecho sin saber lo que hacía. Era su mayor problema: siempre era consciente del pasado, pero nunca del presente. Y el futuro... nunca se sabe, únicamente se imagina, se desea, se sueña. Se fijó, sin fijar la vista en nada en particular, como si barriera la escena, en todo lo que había allí. Interiormente, tomó una foto de aquél momento, un momento que recordaría siempre. No sólo había muerto su mejor amiga; ella también. Una muerte con el más doloroso de los dolores, el vacío. Miró el cielo, sin nubes, con el brillo de la Luna creciente iluminándole el rostro, y un pájaro que, silenciosamente, movía sus alas al compás de una melodía lenta y fúnebre. El césped también seguía la tétrica danza, quizás por la brisa parlanchina que le cantaba una canción, quizás por la commoción al encontrarse teñida, la más cercana a ella, de un cálido y estremecedor rojo. Era un rojo vivo, pero no por su tonalidad, sino porque llevaba consigo la vida de la amiga que ella tanto había apreciado. Pasado. Era de las pocas veces que había sido consciente del presente. Por aquél entonces, se daba cuenta de que todo había acabado. Encima del rojo césped, a su lado, yacía el cuerpo de su amiga, con los ojos abiertos, el pelo revuelto y los labios duros y fríos como el mármol. Sus pómulos ya no contenían el vivo sonrojo permanente que la caracterizaba. Eran blancos, de un blanco que helaba. Siempre le había dicho que jamás se separaría de su lado, y allí estaba, a su lado, totalmente inmóvil. Qué ironia. Su mano permanecía en equilibrio, resignada, encima de la de ella, pero con ganas de caer a peso muerto.
Y allí se quedó ella, pasando las horas, mirando el cuchillo que había proporcionado dos muertes al precio de una. Un cuchillo que, pensó ella, quizás contenía algún pedacito minúsculo del corazón de su amiga. Pero los pedacitos no eran nada. Ella, su ahora muerta amiga, le había arrancado el corazón entero de cuajo, y había muerto con él en sus frías manos.