L'enigma japonès - Invasió subtil, capítol 1

L’endemà, la meva dona i jo ens vam llevar tard. Ja era el dia de tornada, després de les vacances de dos dies a Tossa. Després de dinar a l’hostal, vam agafar el cotxe; a Girona m’esperava un munt de feina i un munt i mig de sorpreses. Mentre la Marta, ja recuperada, conduïa, jo analitzava interiorment la trobada del dia anterior amb el senyor Todaiji, en Daisuke. Havíem establert un rar lligam, encara que jo no me’n fiava. Senzillament havíem connectat, com si ja ens haguéssim conegut anteriorment. En arribar a casa vaig encendre el televisor del menjador i em vaig posar a planxar. La Marta se n’havia anat, sense dir-me on. Al principi m’intrigava saber on anava, però ara ja ho havia descobert. S’havia apuntat a un club de natació i allà, per fi, havia fet amics. A la meva dona sempre li havia costat integrar-se allí on anava, perquè era molt introvertida. No és una raó, però la gent la veia diferent.
Quan va arribar, la Marta se’m va acostar i em va fer un petó a la galta. Això sempre ho feia quan em volia parlar d’alguna cosa. I es va posar a explicar-me tot l’assumpte de la natació, més una cosa que jo encara no sabia. Resulta que hi havia un japonès al club, que li havia dit que cada dia li ensenyaria una paraula en el seu idioma. Aquell dia li havia ensenyat a dir adéu, que es deia «sayounara». Estava realment il•lusionada, perquè li atreien molt les altres cultures i els altres idiomes. Però quan em va dir el nom del noi em vaig quedar parat: Daisuke Todaiji.
Més tard, al vespre, vaig anar a l’habitació mentre la Marta parlava per telèfon amb la Sònia, la seva amiga de l’ànima. Vaig obrir el calaix de la tauleta de nit i vaig agafar un paper. Me l’havia trobat dins el sobre de la col•lecció de postals que havia estat del meu avi. Feia poc més d’un any que hi havia estat investigant a estones. En aquell paper hi havia escrita alguna cosa en caràcters orientals, i dues inicials: TD. Encara no entenia què podia significar allò, però havia nascut xafarder i m’havia capficat desmesuradament en aquell escrit. Però de seguida vaig poder desconnectar, perquè era l’últim dia lliure que tenia, i l’endemà ja em tornava a posar l’uniforme. Vaig anar-me’n a dormir aviat, perquè des de casa fins on treballava hi havia força estona de cotxe. Treballava de guarda a la presó.
El dia següent no va ser gaire interessant. Hi va haver dues baralles, i al migdia vaig trucar a casa per parlar amb la Marta, ja que, a causa de la distància de casa a la feina i del meu horari de treball, no podia dinar a casa. Quan es va posar al telèfon, el primer que em va dir va ser una paraula molt estranya, una cosa així com ohàio. Em va explicar que en Daisuke li havia ensenyat a dir hola, que es deia «ohayoo». Llavors ho vaig entendre.
A la tarda un pres, al qual havien condemnat per torturar i després matar les víctimes, em va intentar subornar, però no ho vaig acceptar. Vaig agrair fermament a Déu que hi hagués una barrera i a qui l’hagués col•locat allà, perquè si no arriba a ser per aquesta, acabo amb el nas i unes quantes parts més trencades. Un altre dia normal. Mentre conduïa fins a casa vaig posar les notícies de la ràdio, i vaig sentir que hi havia hagut un atemptat terrorista -un altre- a Bagdad, i altres notícies. Un cop a casa, vaig trobar la Marta dormint asseguda en una cadira. Tenia el cap en molt mala posició, i la vaig portar fins al llit. La sort és que quan dormia, ho feia de veritat. No l’hauria despertada ni una bomba atòmica. Jo, en canvi, vaig tardar a adormir-me.
L’endemà, quan em vaig llevar, vaig dirigir-me a la cuina de seguida per a preparar-me l’esmorzar, perquè tenia una gana de llop. Però en passar pel menjador se me’n va anar la vista. Hi havia l’esmorzar preparat: torrades amb melmelada de préssec i dos gots de llet amb sucre. La Marta va argumentar que, com que el dia anterior havia anat a dormir aviat, també s’havia llevat d’hora.
Va ser un matí avorrit, el vaig passar dret com un estaquirot i no va ocórrer res fora de la normalitat (tret d’una baralla rutinària). Al migdia vaig trucar a la Marta, que em va tornar a parlar sobre en Daisuke. Em va dir que viu a Vilablareix; que li havia donat un paper on hi havia escrita una modalitat de japonès (la bàsica) que es deia «hiragana»; i que havien parlat de mi, perquè ell no s’imaginava que el marit d’aquella seva nova amiga fos jo. També em va dir que, quan jo no estava a casa, tret de quan estava a la piscina, s’avorria, i que per això tenia ganes que arribés l’endemà. Després de les vacances ella també tornava a la feina. Exercia de psicòloga d’un centre escolar als matins, jornada intensiva, i això l’ajudava una mica a obrir-se. Quan va penjar, vaig necessitar una estona per pair tot el que m’acabava de dir. Volia veure aquell tipus de cal•ligrafia, per veure si hi havia algun tipus de semblança amb l’escrit del meu avi.
Per altra banda, tot i la manera de descriure’l de la meva dona, no m’acabava de fiar d’aquell personatge. Malgrat tot, vaig intentar convèncer-me que tan sols era un individu estrafolari, però amb bona fe.
Aquella tarda vaig poder marxar abans de la presó, i quan vaig arribar a casa vaig demanar-li a la Marta el paper que li havia donat en Daisuke. Vaig anar al dormitori, aparentment calmat, però interiorment nerviós. Vaig comparar els dos papers i, per sort, vaig observar que els signes que havia apuntat el meu avi sortien en el full d’en Daisuke. Les paraules escrites eren «doomo arigatoo». Aviat em vaig penedir d’haver descobert el que hi posava, perquè seguia sense entendre res, amb la diferència que ara encara estava més intrigat.
Vaig estar una setmana pensant-hi, i no arribava a cap conclusió. Però durant aquella setmana em va ocórrer quelcom força interessant: una cosa que em perjudicaria en un futur pròxim, i ni tan sols m’ho imaginava. Vaig apuntar-me a classes d’alemany. A la Marta li agradaven molt les llengües, i a mi també m’havien començat a atreure. Potser m’hauria d’haver apuntat a japonès, potser, per desxifrar la nota i per en Daisuke, però ell ja parlava bé el català, i la seva llengua no em deia res d’especial. En canvi, l’alemany m’agradava molt. La vocalització és un fenomen que encara no m’explico com duen a terme cada dia cinc-centes vegades sense entrebancar-se. Les paraules són molt complicades, i ocupen mitja línia cadascuna. És una llengua increïble, fascinant. M’hi vaig apuntar, sabent que era difícil, però tot i això hi havia força gent. Vaig suposar que la gent també s’hi apuntava per curiositat. I jo sense imaginar-me el que m’esperava, només pel sol fet de saber una mica d’alemany.
La Marta s’havia posat bastant contenta en saber la meva decisió d’emprar el meu temps d’oci per a l’estudi, la qual cosa m’havia afartat bastant en la meva joventut. Ara, em va dir, sabria dir paraules en japonès i en alemany. I un cop em va haver fet aquest comentari vaig recordar-me d’en Daisuke. Havia pensat d’ensenyar-li el paper del meu avi, però era una cosa que ni la Marta sabia, i creia, sense saber perquè, que era millor així. Vaig pensar que potser fins i tot tenia un significat especial per als nipons, o potser era una expressió, i que jo seguiria sense entendre ni fava del que hi posava. Volia saber què volia dir «doomo arigatoo» sense haver de buscar un diccionari de japonès, perquè no sabia on trobar-ne.
Però la paraula d’en Daisuke per a la Marta, el dia següent, va ser arigatoo. Em va sorprendre, perquè semblava com si estigués tot preparat. Una vegada més, va passar pel meu cap la idea que en Daisuke era un espia.
La Marta va rebre’m quan vaig tornar de la feina i ens vam posar a parlar, perquè aquell dia no l’havia pogut trucar. Quan vaig anar a prendre una tassa de cafè i li’n vaig donar a ella també una, em va dir «arigatô» (que és com es pronúncia «arigatoo»). Li vaig preguntar què volia dir, i em va respondre que era “gràcies”. I li vaig demanar que l’endemà li preguntés a en Daisuke què volia dir «doomo».
Però l’endemà en Daisuke no va anar al club, i al dia següent tampoc. Se’m va fer l’espera eterna, perquè aquell paperet insignificant era molt enigmàtic, i jo frisava per saber quin missatge portava ocult. No va ser fins al cap de tres dies que la Marta no em va portar la resposta: «moltes». Es feia servir davant l’«arigatoo» per dir «moltes gràcies». Vaig anar a buscar el paper del meu avi i vaig pensar, observant-lo, que potser era una nota d’agraïment a algú. Per tant, TD era el nom d’algú. Això si les meves teories eren certes. Mentre m’intentava adormir vaig seguir donant-hi voltes inútilment, perquè no hi trobava solucions.
El matí següent va transcórrer ràpidament, i al migdia la Marta em va dir dues paraules noves, més complicades, i que de seguida vaig oblidar. Però la tarda va ser confusa. No sabia si alegrar-me de la notícia o preocupar-me’n. Reduïen plantilla a la presó. És clar; era un ofici avorrit, però era la meva feina. No vaig saber com reaccionar. Havia estat una decisió precipitada, però al cap de tres dies ja no calia que hi anés a treballar.
En arribar a casa, encara confús, vaig veure una nota al terra que algú havia passat per sota de la porta. La Marta no hi era, i en Daisuke li havia deixat una nota. El que em va estranyar va ser que hi posava «Todaiji Daisuke». Vaig deduir que els japonesos escriuen el nom així, però de seguida vaig mirar amb deteniment el nom escrit: Todaiji Daisuke, TD. Com a la nota del meu avi.