Sumergido en océanos de cielo,
Un milagro de color esperaba,
O quizá eran dos, que en uno encontraba
El humilde par color caramelo.
Escondido entre un sinfín de deseos,
El pobre par parpadeó, mi par,
Escuchando sin poder escuchar
Palabras dichas sólo en parpadeos.
Era una conversación imposible,
Secreta, del milagro prisionera,
Un milagro sonriente que altera
Y que me hace creer en lo increíble.
"Buenos días" me dijo la sonrisa,
Y para que no hablaran demasiado
Bajó sus tímidos ojos con prisa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Em recorda als antics poemes teus..!
ResponEliminaLa meva estrofa preferia és la última; que, no sé per qué, és la que em sol agradar més.
Potser és tard per fer un comentari... però tampoc ho és.
És un poema amb una idea bastant cursi, però molt comú. Havia de ser un sonet però vaig fer un vers de més. Si surt així, no es toca. Un poema no és tant estructura sinó el sentiment.
ResponEliminaL'última és la resolució, és lògic que t'agradi més, sempre li dono el toc com de "guinda"; dintre de tant de vers el final sempre és quan s'entén més el poema.
Gràcies per comentar, sempre és bo saber que algú s'interessa pel que fas.