Al tombant de la blanca lluna plena
s'amagava un petit gnom rialler
que escrivia desitjos en paper
mentre la lluna somreia amb pena.
Ella tenia un somriure burgès
i el vetllava durant tota la nit
mentre ell jugava sempre divertit.
La lluna sols somreia un cop al mes.
La jove de blanc pur sentia amor,
i mai no es cansaria de llegir
desitjos que mai podria acomplir;
per ell faria el millor i el pitjor.
Al tombant de la blanca lluna plena
no hi havia més que estels i foscor.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
estic dubtant qui es el gnom..... per la frase "per ell faria el millor i el pitjor"...
ResponEliminaLa seva senzillesa destaca lo maco que es el poema, ;) tanmateix com la seva puresa...... o no tanta.. :P
El gnom forma part d'una imatge al·legòrica que em va venir al cap un dia mirant la Lluna. Vaig pensar: nosaltres la veiem així, però si no sabéssim la realitat, potser podríem pensar que és com una piga al cel, o com una esfera lluminosa darrera la qual s'amaga un gnom guardià del cel, o fins i tot la caseta d'aquest gnom guardià, possiblement identificat amb un Déu... podria haver-hi tantes possibilitats!
ResponEliminaPerò, com sempre en els poemes que faig, hi ha un doble o fins i tot triple sentit. Un és aquest. Un altre és la doble personalitat que tinc, a voltes deprimida i resignada, cuidant els ingenus (borregos, esperit d'ONG xD), a voltes ingènua, actuant com una borrega més. L'altra interpretació és una simple historieta imaginària, recurs evasiu, món de fantasia en el qual em refugio quan no suporto el món real.
:P :D