La dictadura democrática: reflexions d'una estudiant desesperada

La societat ens ha empès des de sempre a comportar-nos d'una manera determinada, a prendre certes decisions, a construir la nostra vida a través d'un patró. Des de petits ens hem format a l'escola, i és en època escolar quan tots trobem el nostre primer amor. També des de bastant joves ens formem en les nostres passions, siguin escolars o extraescolars. En el meu cas no vaig poder tenir aquest segon tipus de formació, i per tant no vaig poder cultivar un futur que avui podria haver estat un present.
En l'edat que m'ha tocat tenir ara he de treballar o estudiar. La possibilitat d'una feina amb la formació mínima és poc ambiciosa i bastant arriscada des del meu punt de vista, però parlaré clar: no m'agrada estudiar. M'agrada aprendre, m'agrada saber sobre les coses. Però odio que m'ensenyin el que ells volen. Si bé és veritat que no s'acaba de madurar mai del tot, que sempre queden coses per aprendre, la maduresa tal i com l'entén tothom, en mi, ja ha arribat a la seva fi. Sóc major d'edat, i segons la llei ja sóc capaç de raonar, prendre decisions i responsabilitats, etc. Llavors, també puc escollir què fer amb la meva vida. Relativament.
Hi ha dues qüestions: en primer lloc, no puc escollir lliurement, sinó que se m'han donat unes opcions determinades i (mal) organitzades. Per tant, en el que jo vaig escollir pel seu nom -Llengua i Literatura-, em trobo amb el fet que la majoria d'hores les dedico a temes generals o que, simplement, no tenen res a veure amb el que se suposa que faig en la carrera. En principi estic a l'últim pas d'entre cinc de la meva formació -parvulari, primària, secundària, batxillerat, universitat-, en principi se m'està preparant per a exercir un ofici, però ningú m'està ensenyant com transmetre coneixements com a professora de llengua i literatura i, a jutjar pels professors que he tingut al llarg del temps (tota la meva p*ta vida, que és el que porto estudiant) en general puc dir que seria necessari que ens preparessin millor. A quin professor de llengua i literatura li serveix saber els sistemes agraris del segle XV? La cultura general que cadascú té es construeix en els primers anys de formació, com a molt al tercer nivell d'educació dels que he esmentat abans. Llavors ja toca especialitzar-se. Porto quinze anys, tota la meva infància i joventut, tancada en escoles i instituts, aprenent cultura general i coses que en teoria ja no havia de fer mai més. És el cas, per exemple, del batxillerat; jo vaig fer l'humanístic, i em pensava que ja no veuria les ciències mai més. M'equivocava. Algú havia decidit que des d'aquell any fer ciències era important per als de lletres. I si aquesta persona pensa una cosa i cents de mil·lers en pensen una altra, per què no guanya la majoria? Això no s'assembla perillosament a una dictadura?
La segona qüestió és que, per l'organització social, he de tenir un ofici per a aconseguir diners, sense els quals no puc viure (llavors diuen que els diners no ho són tot). Les dues primeres opcions d'ofici que tenia, desgraciadament, són oficis que depenen de l'èxit: no tenen un salari fix, sinò que, o guanyes molt, o no guanyes res. Davant del risc que passés la segona opció, em veig forçada a exercir les meves dues passions com a aficions, i construir-me el futur a través de la tercera opció, amb poca vocació o directament sense.
No obstant això, a vegades penso en si, en comptes d'assegurar-me un futur probablement infeliç i fer en segon lloc el que està en el primer del meu cor, no hauria d'arriscar-me a viure al límit, arriscar pràcticament la vida per aconseguir ser almenys una mica feliç.
A vegades la gent s'estranya del meu profund odi cap a la societat i la seva "organització". Ara ja se sap el motiu.

Entre paredes

Entre oscuras paredes
tiembla impotente mi cuerpo vacío;
envuelto en duras redes
se ahoga en su río,
retorciéndose en el pecado impío.

Me invaden duras dudas,
me atacan como a presa carroñera...
y a ti, pero te escudas.
Encierras a la fiera,
que entre redes y paredes te espera.

Empieza a desesperar.
Como una tortuga desde un tejado
se tira para volar,
hacia león soltado
me abalanzo, hacia un sueño truncado.

Caballero y escudo,
domador de sangre de palabra armado,
contra mi cuerpo mudo
y mi ser desquiciado
te abalanzas, hacia un sueño truncado.

El abismo cae en mí,
mas entre oscuras paredes no hay techo.
Todo lo que sufrí,
mañana es doble hecho,
mas sin hartarme felicidad cosecho.

Impotencia y martirio:
pasos pesados pasados sin más
que se vuelven delirio
para no irse jamás.
Ir detrás de un sueño, siempre detrás.

Insana

Pasan los días,
palabras vacías.
Miradas confusas,
¿de qué me acusas?
Deseo prohibido,
pecado y castigo.
Pasión reprimida,
¿quedé redimida?
Sonrisas frustradas
y dudas pesadas.

Como una gran noria
das vueltas y vueltas;
por dentro me atas,
por fuera me sueltas.

Más días que pasan,
pasiones que abrasan:
por fuera te quiero,
por dentro me muero.

Alfiler

Entre tanto, tan tanto y tan poco,
Los ojos se pararon en mí.
¿Qué ojos? No es posible describir
Un prado en un verano barroco.

El balcó

Entre els braços nocturns m'aixoplugava,
Tot deixant que l'amarga sal corrés
Per la meva pell, mentre tu, a través
De la finestra, veies que et mirava.

Sortires al balcó enmig de rosers
Vermells remullats per la pluja blava,
Mentre aquesta pluja de cop minvava.
Llàgrimes del cel lliscant pels carrers.

Vaig poder veure un corrent d'aire fred
Però sa presència no vaig sentir.
Miralls de pena en la humida paret
Que naixien amb el fi de morir.

Cel blau. Em llances l'escala infinita
I jo em sento gran i alhora petita.

Joia (sentiment i tresor)

Sorolls de fons.
La nit és plena
de joia i pena
omplint els balcons.

Les fulles marrons,
dansant amb les verdes,
lluiten violentes;
començ de tardor.

Els focs causen remor
de veus de joia plenes,
mes a veus de tristesa
amb un somrís respons.

Sorolls de fons.
La nit és plena.
Eufòria o pena,
tu ho omples tot.

Lluna, lluneta

Càlida lluna, clara i lluminosa,
Freda lluneta, corrent entre vents.
Plou, plou, lluneta, els bassals calents
Fins que l'esma et manqui i et deixi closa.

Closa lluneta; lluna, ben brillant.
La lluna somriu trista entre amarg fum,
I l'embolcalla amb ses ales de llum.
Pobra lluneta, il·lumina el gal·lant.

La pobra lluneta pobra ja no és.
On s'ha vist lluneta com camps florida?
De la sal de la pluja amarga n'és
Nascut un bell gran paradís en vida.

Quin paradís pot fer bategar el cor
I alhora pansir-lo fins mort?
L'amor.