Desitjos: Nimfàtica

Plovies a la terrassa, de nit,
Penombra sota la tènua llum,
I et recolzaves, com és de costum,
A la suau brisa que et fa de llit.

Un sospir denotà un amor florit,
Però no era el mateix, a contrallum;
Amor somiant, ànima sine cum...
I la flor de la vida s'ha pansit.

Barrabum? Fins i tot la por tremola,
Aquesta por que et fa tronar la gola!
Fins la por dubta, aquesta por constant.

Preguntes. El sol em deixarà sola?
O potser haurà estat tot una trola...
Dubtes. Cal de debò seguir endavant?

Deseos: Demongel

Ángel susurrante de voz callada,
Diablo de noche, aliento de hielo.
Un hechizo de niebla, con recelo,
Se asoma entre la penumbra helada.

Agonía camina por la nada,
Mas Ángel, o Diablo, con un velo
La cubre, cubriéndome de consuelo.
Silencio, calma. Esperanza alada.

Esperanza entre palabras camina,
Palabras de acompañada soledad.
Dulce camino que nunca termina.

El nacimiento de una nueva amistad,
Pura, infinita, como agua marina.
El camino hacia la felicidad.

Fia-te'n...

Era com un mar de llums nocturnes que s'estenia, oscil·lant al ritme dels bruscs moviments de l'autocar. Aquell reflex l'havia captivat, hipnotitzat, embadal·lit, enamorat. Mai havia vist res tan bell des de la finestra d'un vehicle. Llums de colors, textures, sabors tan diferents, il·luminant plors, alegries, passions tan llunyanes i alienes. Llums reforçades per la llum mare, però independents al mateix temps. Llums intermitents però permanents, poques o multitud, fortes o dèbils.
Però de sobte ¡pam! i tenebra. Uns ulls closos, un fil d'aigua amargament salada lliscant per una galta entre gotes de sang. Un esperit que s'eleva.

Criatura d'aigua

Capvespre. Un àcid esguard de llum penetra en el no-res, en el tot. I tot és fosc. El món és com una capsa buida, que algú va omplint de figuretes. Les posa, les treu.
Ella no era més que una d'aquestes figuretes. Nimfa d'or, àngel platejat. Dimoni incolor.
En aquell estrany estany, quieta, però més viva i amb més moviment interior que mai. Era un raig de sol en un dia fosc, era una nota musical enmig del soroll dolorós. Era una estona de cel.
I ella somiava, amb els ulls closos. Era quan hi veia més clar. I tan sols es deixava dur, entre els somnis i les gotes d'aigua que lliscaven pel seu cos, lentament, com si en volguessin recordar cada fibra epidèrmica. I al final ella sempre s'hi endinsava, deixant-se abraçar pel tel càlidament fresc. Estimava tant les aigües, que s'hi volia quedar per sempre. Però ningú pot tenir més que una estona de cel.
Només una estona.

Nada

Nada nada en mi mente,
Nadando consigo enmedio de nada.
Ya nada es suficiente;
Nada es todo con nada,
Toda Nada nada desesperada.

Todo queda en presente,
Todo es nada. Dice el alma callada
Que Nada es permanente
Mas Nada está acabada.
Todo es nada, y el presente nada en nada.

Y entonces Nada miente.
Presente o pasado es en todo y nada;
Futuro inexistente.
Nada por siempre nada,
Mas Nada no es nada, y quedóse helada.

Evasión

Sólo con estar allí presente mi alma se siente libre. Sólo deja la mente en blanco y concéntrate en lo que ahora ven tus ojos.
Saborea la amargura que se posa dulcemente en tus labios. Observa el aire que hueles, fíjate en él. Toca, siente los pedacitos de alma humana y no humana que flotan. Es un universo paralelo, un refugio, una cárcel, un paraíso. Una vez entro allí, ya no puedo salir voluntariamente... mas puede que sea lo mejor. Es adaptarse, es ser feliz. Es un conjuro de amor, un hechizo de fantasía, una nube de color sombría. Es una abstracción congelada, un frío manipulador, un peldaño más hacia la luz de la oscuridad. Es el sol brillando en plena noche, un cosquilleo en el estómago, una insensibilidad inhumana. Te hace sentir vegetal, pero un vegetal nunca sufre. Ven, ven a probar mi droga. Sólo sucumbe a los deseos de no desear, sólo calla y piensa.
Tienes el cielo a un paso.

El fragment inicial, en negreta, és cortesia de l'Ariadna Porcel, que es va oferir voluntària a ajudar-me en el meu experiment basat en records de l'ESO: a partir de dues línies ja escrites, de tema indeterminat, construeixo un petit bocí d'ànima (altrament dit un escrit :D)

Surprise!!

I never thought it was going to happen. The lights on the road were shining, but there was a dark ambient. A body was lying in the middle of the road, and there weren't any noises, any life.
Suddenly, the body opened his eyes and woke up. He turned his head left and right, and left again, and he started walking to me.
When he did the first step, a loud mix of noises almost made me deaf. I payed attention to every sound and I realized they were dogs barking, but not only the dogs of the neighbourhood; of all the city. I turned again and I almost fell: he was in front of me, at one centimeter of my face. His dead eyes were blue, they looked like glass. He put his hands on my face and fixed his eyes in mine. Strongly, hardly. His hands started to shake, and my head hurt as it was going to explode. Then, suddenly, he began disappearing, as smoke. I felt him getting inside my eyes, and passing through my neck to arrive at my chest, inside of me. My heart hurt a lot, only for one second, and then it all was over. Silence.
I was damned, and he was going to stay in my heart forever.


Mmmmm sorry per les faltes que I could have done. :D